Fa molt poc hem sentit dir a un polític en retirada que allò que els empenyia era més aviat treballar en contra d’un altre partit més gran i més ben implantat, que no pas treballar els aspectes comuns entre els partits col·ligats, que són amb els que haurien d’haver treballat junts.
Aquest capteniment, diguem-ne de política de poca volada, no és exclusiva d’un sol partit, ni de dos. Altres partits també l’han practicat i el practiquen. Pot semblar impossible quan altres ho veiem tan clar, però hi ha partits que s’equivoquen sobre qui és en realitat l’enemic de Catalunya i s’entesten a fer malbé el grup que hauria de ser, nacionalment parlant, un company de camí cap a la plena personalització de la nació. Cada partit, amb les seves pròpies característiques, és clar, però amb el mateix sentit de pàtria, com passa a qualsevol país del món ben construït.
Una nació, per a ser sencera, ha de comptar amb tots els elements per a arribar a ser-ne. Ha de tenir, en la matriu, tota mena de tendències, ideals, motivacions, a fi que entre tots, el conjunt que s’obtingui, sigui més complet i més plural. Però hi ha d’haver un eix que mai no s’ha de perdre de vista perquè és l’eix que vertebra tot el conjunt. El primer plantejament seriós és dir-se: a quin poble volem servir? Quan això estigui definit, totes les polítiques han d’anar en aquest sentit sense desviar-se’n.
En una nació es pot donar el cas de tenir enemics infiltrats en el propi territori que treballin per a desfer-la. Si hi ha diferents grups amb servituds diverses, allò més natural és que s’agrupin d’acord amb aquestes servituds i que es considerin enemics dels qui no tinguin les mateixes, amb qui s’hauran d’enfrontar amb les armes que ens dóna la democràcia, que sempre seran millorables d’acord amb l’ús que se’n faci. Si es dóna una barreja de grups amb pàtries distintes, cadascun tirarà per un camí i mai no es podrà construir res que sigui sensat ni durador. El treball en aquestes circumstàncies es fa difícil perquè l’element entorpidor es camufla entre d’altres objectius que també poden ser acceptables, però que són com miratges que oculten la pròpia realitat.
Reconec que en un país com el nostre, tan maltractat al llarg de la història, sigui difícil encertar quin és el millor camí, però crec que en aquest moment tenim prou elements de discerniment per a mirar una mica més enllà.
