Albert Manent era la millor persona a la que podíeu recórrer si volíeu saber el nom dels núvols d’aquest país, ja que, com ell deia, “cada núvol té el seu”. Amb els vents, passa el mateix. Nascut un 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt, al Maresme, Manent era una personalitat barcelonina, molt vinculat també amb el Camp de Tarragona per tenir casa a l’Aleixar. Així, els darrers estius, sempre buscàvem un dia d’agost per anar-hi i conversar en aquella construcció del segle XIX. El Mas Segimon era el seu espai inspirador: els avellaners, la mina d’aigua i la tranquil·litat pròpia del beatus ille.
En d’altres ocasions l’anàrem a veure al pis de l’avinguda República Argentina. A la llar familiar, per conèixer l’estat del país de primera mà, el telèfon no parava mai de sonar i les visites eren un continu. Parlava amb uns i altres, contrastava informació, preguntava i proposava solucions. Manent fou dels qui idearen la represa, dels qui articularen el catalanisme sota el franquisme, i dels qui endegaren projectes i campanyes.
Al llarg de tota la segona meitat del segle XX, al Mas Segimon o amb el seu record des de Barcelona estant, Manent ha elaborat biografies, dietaris i recopilatoris. Home d’assaig i crítica literària i cultural, s’ha endinsat en els temes d’exili i d’Església, elaborant retrats d’escriptors i de polítics, a més de tractats d’onomàstica, una de les seves grans passions.
Home de lletres en tots els àmbits, Manent, de formes noucentistes, ha conreat versos i ha estat escriptor prolífic, filòleg i historiador. També ha estat ocasionalment polític, però és, per damunt de tot, un home de país. Constructor d’estructures d’estat, molt abans que el terme sorgís a la llum pública. Ell, de la generació de joves universitaris que als anys cinquanta es proposaren redreçar culturalment Catalunya, des de llavors ha estat relacionat amb infinitat d’iniciatives humanístiques, literàries i de servei a la societat catalana. Copsar, promoure, transmetre. Als vuitanta, s’incorporà a la Generalitat amb la voluntat de desenvolupar tasques culturalment profitoses, al costat de Max Cahner. Era el moment de muscular la cultura catalana i les institucions hi tenien molt a dir.
Fill del també poeta i escriptor Marià Manent, ha estat un dels referents del catalanisme de lletres. Forjà amb la seva extensa creació, i juntament amb la seva esposa Teresa, un llinatge de lletraferits. El 14 d’abril de 2014, ara fa un any, la seva personalitat s’apagà entre papers i apunts, entre els que havia viscut sempre. Per això, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la Fundació Revista de Catalunya i la Plataforma per la Llengua organitzen aquest 14 i 21 d’abril dues sessions de reflexió i record al Museu d’Història de Catalunya.
Figura clau del nostre temps, ha estat un honor poder compartir converses amb un veritable exemple de mestratge, el cronista Manent.
Una primera versió d’aquest article va ser publicada al Diari de Tarragona el 16/04/2014.
