Com Salvador Espriu, Albert Camus va néixer el 1913, i enguany celebrem el centenari d’aquests dos grans autors. A la Catalunya del Nord acabem d’organitzar un cicle de conferències sobre la seva vida i obra. Hem observat que és potser un dels escriptors del segle XX més actual entre nosaltres encara avui. Com podem explicar aquesta paradoxa? Segurament per la singularitat i la vigència de la seva obra. Una obra dissortadament trencada amb una mort prematura als 46 anys.
Albert Camus s’adreça als nostres contemporanis quan pensa en l’alba incerta del nostre segle XXI, que ara vivim, i que ell intuïa, i tot plegat, a despit de les crítiques que li feien uns i altres, tant des de la dreta gaullista i liberal com des de l’esquerra comunista i encara estaliniana. En tot cas, quan comparem el seu llegat filosòfic o el seu missatge humà, amb l’obra del filòsof existencialista Jean-Paul Sartre, notem una més gran proximitat d’Albert Camus amb les problemàtiques i les angoixes de la nostra època. Ell vivia en un món on les grans ideologies començaven a trontollar seriosament, i va fer-se eco d’un humanisme que li venia de les seves arrels profundament mediterrànies. L’Albert Camus assagista va lluitar contra totes les ideologies del segle XX que, segons ell, van conduir als més grans desastres de la humanitat.
Fill d’un pare francès, greument ferit a la guerra mundial del 1914-18, que no va conèixer, perquè va morir quan Albert Camus només tenia un any, i de la Catalina Sintes, néta d’emigrants maonesos (Menorca), fou educat per una àvia a Mondovi, Algèria (actualment Dréan). Albert Camus va néixer en aquella ciutat algeriana de cinquanta mil habitants, situada prop de l‘important port d’Annaba (anomenat Bône, al temps del colonialisme francès), a la costa nord-est d’Algèria.
Ens podem demanar quina va ser la relació d’Albert Camus amb la cultura catalana, doncs, pensant en la seva àvia, que durant la seva infància li parlava en català maonès. En efecte, Camus va ser educat per la seva àvia, Catalina Cardona, menorquina, una dona amb forta personalitat. La mare de Camus, Catherine Sintes, vídua i analfabeta, era una emigrant –com avui en diríem– de segona generació. Això significa que si bé Albert Camus no parlava català almenys l’entenia. Prova del seu interès i la seva sensibilitat és la traducció d’uns poemes de Joan Maragall que Albert Camus va fer als 34 anys. Camus va traduir al francès Cant espiritual i Soleiada, obres que l’any 1947 van ser publicades per les edicions Gallimard de París a la revista literària Le Cheval de Troie. Una traducció realitzada en col·laboració amb el seu amic periodista i escriptor, Víctor Alba (1916-2003).
Albert Camus va dedicar la seva novel·la pòstuma, El primer home, a la seva estimada àvia, Catalina Cardona, que malauradament mai no la podria llegir. Es va trobar el manuscrit d’El primer home dins del cotxe accidentat sobre la nacional 6, a Villeblevin (Borgonya), prop de la ciutat d’Auxerre el 4 de gener de 1960. El cotxe era conduït pel seu amic Michel Gallimard (nebot de l’editor Gaston Gallimard) i va fer diverses víctimes entre les quals Albert Camus, assagista, novel·lista, dramaturg, periodista de tots els combats morals de la postguerra i premi Nobel de literatura de l’any 1957.
El primer home era un manuscrit inacabat, un projecte de llibre autobiogràfic que s’inspirava en un país mediterrani embriagat de sol, amb nombroses frases i aforismes que mostraven els pensaments, les exaltacions i els dubtes de l’autor. És el darrer llibre de Camus, una obra sorprenent i commovedora, publicada per la seva filla Catherine Camus, molt més tard, el 1994, a les edicions Gallimard.
En aquesta obra pòstuma Albert Camus narra la seva infància de pied-noir algerià. En el llibre, Jacques Cormery serà l’alter ego d’Albert Camus, un home de 40 anys que retorna al seu país d’origen, a la recerca de la seva infància d’abans de la Segona Guerra Mundial. Hi retrobarà la seva mare, una dona encara bella. Ens mostra l’univers familiar d’Albert Camus amb l’odissea temporal i sentimental de l’escriptor gràcies al treball precís de la seva pròpia memòria. La importància de les dones en la seva educació i la funció de l’escola laica francesa en la formació seran les bases que li permetran més tard la descoberta i la interpretació del món.
Més enllà, i sobretot contra les grans ideologies del segle XX, Albert Camus ens proposa una presa de consciència de l’absurditat de la condició humana, però alhora la revolta contra aquesta mateixa absurditat. Una revolta que el condueix a l’acció i dóna sentit a la seva existència. Ell coneix els límits de la difícil intransigència de la mesura quan critica el dogmatisme i els extremismes. L’autor del Mythe de Sisyphe (1942), on ens diu que només cal imaginar un Sísif feliç, i de L’homme révolté (1951) proposa una concepció positiva de la vida constituïda per la bellesa de l’existència dels més humils, que ell havia conegut, des dels seus propis orígens, tot defugint de les tendències nihilistes i de les ideologies destructores. Sempre fidel al caràcter humà, el pensament de Camus s’inclina per una mena de prometeïsme radical i lluminós, que l’ajudarà a evitar els precipicis de les ideologies totalitàries.
Proclamarà a Stockholm: “Cada generació creu que pot refer el món, la meva sap molt bé que no el refarà, tractarà simplement que no es desfaci”. Són les paraules del premi Nobel de literatura de 1957. Unes paraules i una actitud amb les quals la joventut del món podria, sens dubte, inspirar-se encara avui.
Recordem l’acció d’Albert Camus com a periodista compromès en el diari Combat, (un diari clandestí de 1941 a 1944, que es va publicar fins al 1974). El diari Combat, nascut durant la Resistència, es beneficiava de signatures prestigioses, com les de, Jean-Paul Sartre, André Malraux, Emmanuel Mounier i Raymond Aron, i va ser una referència de la premsa després de la guerra.
Les posicions valentes d’Albert Camus en el diari Combat, tant sobre la guerra d’Algèria, com a propòsit de les seves controvèrsies amb el Partit Comunista francès, van ser conegudes i criticades. Camus, que havia estat membre del Partit Comunista Algerià durant dos anys, de 1935 a 1937, va entrar en dissidència, sobretot perquè no podia suportar i denunciava les desigualtats i la misèria a què eren sotmesos els musulmans d’Algèria. Era un testimoni del seu temps, no defugia cap combat de la llibertat ni de la dignitat. Fou sempre solidari amb els oprimits i amb els vençuts, ja fossin els colonitzats, els antifeixistes republicans espanyols (a aquest propòsit, dimiteix de la UNESCO quan reconeix l’Espanya franquista el 1952, i Pau Casals li escriu felicitant-lo), com les víctimes de l’estalinisme o els objectors de consciència. Albert Camus va ser, i serà, sens dubte, una de les consciències morals del seu segle i més enllà.
Per acabar, voldria rememorar un record personal que té a veure amb la primera novel·la d’Albert Camus, L’Etranger, publicada per Gallimard el 1942. He estat cooperant tècnic del primer govern algerià de Ben Bella entre 1963 i 1965. Durant tres estius he passat les meves vacances a la famosa platja de Tipasa, sobre la qual Camus ja havia escrit un assaig el 1939, Les Noces a Tipasa. Suposava doncs que Albert Camus apreciava especialment aquella petita ciutat mediterrània, i no m’estranyava gens.
Tipasa és una ciutat fenícia, cartaginesa i romana amb una doble o triple filera de columnes que baixen fins al mar, amb vistes a l’esquerra a les muntanyes de Xerxell, i a la dreta, una platja on els colons francesos havien edificat uns cabanons sur pilotis (unes casetes de fusta construïdes sobre puntals).
Com Masson i el seu amic convidat Meursault, el protagonista de L’Etranger, jo també havia llogat un d’aquells cabanons. Recordava perfectament l’escena que Camus havia situat sobre aquella platja, i tractava d’entendre aquell individu que anava a cometre el crim irreparable i totalment absurd. El sol de justícia, paradoxa, era el mateix sol sobre la mateixa platja mig deserta, i tot plegat, recordo que em deixava pensatiu i perplex, tractant d’entendre l’absurditat de certes reaccions humanes que l’autor de L’Etranger ens mostrava.
No vull acabar amb aquesta nota sense afegir que més enllà de l’absurditat –i potser a causa d’ella–, Albert Camus va ser un home que estimava profundament la vida, que creia en l’acció i la revolta contra totes les injustícies, la solidaritat entre els homes. Es va comprometre amb tots els combats dels oprimits. En el fons i per sobre de tot recordarem sempre Albert Camus perquè professava els valors de l’humanisme.
Tardor de 2013. Ceret, Vallespir
