Realment, és difícil d’imaginar què pensarien aquells homes si ara poguessin passejar-se per qualsevol dels ateneus que han sobreviscut a la repressió franquista i a la competència amb alguns ajuntaments. Reconeixerien en els ateneus d’avui aquelles associacions de la seva època o pensarien que els canvis que s’han anat succeint els han devaluat i els han tret una bona part de l’esperit que ells van voler encomanar-los quan els van crear?
Es evident que la societat actual poc té a veure amb aquella en què van iniciar-se les associacions, per tant els canvis han estat tan necessaris com inevitables. De fet, les entitats que s’han resistit al canvi o bé han desaparegut o bé estan condemnades a fer-ho si no s’afanyen a pujar al carro del segle XXI.
No sóc de cap marera un nostàlgic, però sovint em pregunto si els canvis que cal fer per progressar han de comportar inevitablement perdre allò que ha estat consubstancial a la nostra forma de ser i que formava part de l’ADN del món associatiu.
Tenim a Catalunya un teixit associatiu únic al mon, amb una salut envejable, que desplega un munt d’activitat de tot tipus, malgrat els problemes econòmics i malgrat tenir unes instal·lacions molt velles que demanen a crits unes reformes vitals. Però jo ja fa temps que trobo a faltar aquell esperit de tertúlia i de debat ideològic, de capacitat de fer propostes de millora a la societat -ara mateix tan desmobilitzada i que sucumbeix fàcilment davant els atacs de les classes dirigents i poderoses. Manca aquella força per liderar amb propostes serioses les reivindicacions que la societat civil ha d’endegar si no vol sucumbir en mans de les corrupteles del poder.
Potser seria necessari recuperar aquest vessant de les nostres associacions i començar a despertar aquesta majoria silenciosa que tothom anomena però que sembla que ningú no arriba a convèncer que es mobilitzi.
