Després de llegir l’article de Carles Boix publicat a «La Vanguardia» de diumenge dia 6 de febrer, hom constata una vegada més que qui paga la festa a l’Estat espanyol són els tres components de l’antiga corona, actualment units per una mateixa llengua i per un dèficit fiscal de gran magnitud. Qualsevol ciutadà amb un mínim de sensibilitat patriòtica veu que, a més a més de la retallada econòmica que aquest dèficit fiscal comporta, hi ha un autèntic furor contra la unitat de la llengua, furor personalitzat en el Partit Popular pels senyors Camps i Bauzà, al País Valencià i a les Illes respectivament. Haver batejat el català com a idioma valencià —contra tots els dictàmens filològics de les universitats— i intentar fer-ho també amb el català que es parla a les Illes, és irrisori. Qualsevol persona culta troba que aquesta situació és intolerable.
I en canvi, ells segueixen com si sentissin ploure, perquè l’objectiu és precisament destruir aquesta unitat cultural pel que pugui representar com a precedent d’una hipotètica unitat política d’aquests territoris. No és que vulguin defensar la singularitat del valencià o del mallorquí com a llengües distintes del català, el que volen és castellanitzar els països respectius. I el més trist és que mentint, dient que es tracta d’idiomes diferents, poden aconseguir que els destinataris del missatge s’ho arribin a creure.
Catalunya segueix un procés cap a la independència. El poble català va prenent consciència que aquest és l’únic camí per a salvar la identitat. Els insults i les patacades, que rep d’una manera contínua, no fan res més que accelerar el procés. Pot passar que Catalunya arribi a la independència i, desgraciadament, el País Valencià i les Illes quedin despenjats del nou estat. Malgrat això, el fet de ser una unitat cultural expressada per la possessió d’una llengua pròpia dels territoris que la fan servir, hauria de possibilitar una política cultural comuna basada en el foment de la nostra llengua. Això és el que passa en els diversos estats on es parla el mateix idioma. Només a tall d’exemple: l’anglès a Gran Bretanya i als Estats Units; el francès a França i al Canadà, pel Quebec; l’alemany a Alemanya i a Àustria o Suïssa; el castellà a Espanya i a l’Argentina o Xile i Mèxic…
Els ciutadans d’aquests tres països tenim massa coses en comú per a deixar-nos entabanar. No podem fer cas dels qui ens voldrien separar culturalment per sempre i, fins i tot, fer-nos desaparèixer com a poble; evitar-ho és una obligació que correspon a cadascú de nosaltres, responsabilitat que podem i hem d’exercir de manera permanent, i amb més raó quan, democràticament, ens pertoqui d’elegir les persones i els partits que poden governar i representar cada un dels territoris. Cal dipositar la nostra confiança en els que tinguin aquest propòsit com un dels objectius del seu programa.
Naturalment, tot fóra més fàcil si els nostres països formessin part d’una confederació política, on tots podríem enriquir-nos mútuament des d’un punt de vista cultural; on cada part fes la seva vida política i econòmica i recaptés i administrés els seus impostos. En tot allò que és d’interès mancomunat, actuar de manera conjunta. I encara amb més raó en un món globalitzat com el món on vivim, on totes les economies són interdependents. I fer-ho respectant la identitat i la llibertat de les parts, perquè en una confederació, la porta de sortida sempre és oberta.
