El 1209, la croada contra els albigesos convocada pel pontífex Innocenci III va proporcionar a la Corona de França l’oportunitat d’endinsar-se en territori occità i d’iniciar així la seva expansió vers el sud. Ara fa 800 anys, el 12 de setembre de 1213, un exèrcit format per catalans, aragonesos i occitans i comandat pel comte-rei Pere I de Catalunya-Aragó i pel comte Ramon VI de Tolosa era vençut a Muret, molt a prop de Tolosa de Llenguadoc, pels croats de Simó de Montfort. El monarca català perdé la vida en la batalla.
La victòria dels croats va facilitar el procés que culminaria amb la incorporació del comtat de Tolosa (1271) i la posterior annexió progressiva de les terres occitanes per part de la monarquia francesa. Per als catalans, la desfeta de Muret va suposar la fi del somni d’un estat catalanooccità encavalcat al Pirineu i va propiciar la renúncia als drets sobre les possessions occitanes del Casal de Barcelona -llevat de la senyoria de Montpeller-, segellada anys després per Jaume I de Catalunya-Aragó i Lluís IX de França mitjançant el tractat de Corbeil (1258).
Desapareixia, doncs, l’espai polític que havien compartit catalans i occitans d’ençà la construcció de l’Imperi Carolingi, però els lligams econòmics, culturals i lingüístics que van teixir ambdós pobles eren tan estrets que mai no van arribar a trencar-se, de forma que, vuit segles més tard, encara perduren.
Entre els segles XIII i XIX, la constant arribada als Països Catalans de població occitana a la recerca de millors condicions de vida va permetre pal·liar el dèficit crònic de la demografia catalana. Durant el segle XIX, la Renaixença catalana i el Felibritge occità es retrobaven en l’objectiu comú de recuperar la dignitat de les respectives llengües i la memòria històrica dels dos pobles, encara que des de concepcions nacionals progressivament allunyades. Al segle XX, les relacions catalanooccitanes s’intensificaven durant els exilis dels intel·lectuals catalans a Occitània, i germinaven en els períodes en què Catalunya recuperava una mínima quota d’autogovern.
En començar el segle XXI, els catalans hem de prendre consciència que allò que ens uneix amb els occitans no només és un passat comú sinó també unes perspectives de futur compartides. La constitució, el 2004, de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, que aplega Catalunya, les Illes Balears, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, ha de ser el primer pas per a estructurar el que Richard Florida identifica amb el nom d’”Eurosunbelt”, la quarta megaregió més dinàmica d’Europa i l’onzena del món segons aquest economista nord-americà, que s’estén des d’Alacant fins a Lió.
D’acord amb el camí albirat per l’”Eurocongrés 2000 dels espais occitans i catalans”, és el moment de redoblar les iniciatives destinades a aprofundir, a tots els nivells, en el coneixement recíproc de les realitats institucional, social, econòmica, cultural i lingüística en què viuen els nostres pobles, i vèncer així un desconeixement mutu que encara limita la fluïdesa de les relacions entre catalans i occitans.
