Les fotografies han il·lustrat les portades dels diaris i les imatges en viu han animat els noticiaris de les televisions. Els castellers de Vilafranca han aixecat les seves torres amb l’skyline de Manhattan com a fons. El quatre de vuit aixecat a la terrassa d’un gratacels de vint plantes, com competint amb el colossal i carismàtic Empire State, ha contribuït a la difusió del fenomen casteller. Malgrat l’espectacularitat de les imatges, la presència dels castellers a l’estranger ja és un fet habitual. Els hem pogut veure al costat de la Torre Eiffel, la Gran Muralla xinesa, el Regent Street de Londres, el Duomo milanès, l’Indian Gate de Bombai… La llista es farà molt més llarga aquest estiu. Són diverses les colles que han estat convidades a participar en esdeveniments internacionals. La declaració de Patrimoni Universal de la Humanitat de la Unesco ha posat de moda els castellers en aquest món globalitzat.
No han estat els castellers els primers en sortir a l’exterior. Hem de recordar els Aplecs Internacionals de la Sardana iniciats els anys 80, les freqüents participacions dels esbarts en festivals internacionals, on també han anat corals, cobles, bandes de música, colles de geganters… Els agermanaments internacionals de ciutats han facilitat no poques d’aquestes sortides, però aquests esdeveniments sovint queden, només, a la crònica local i al record inoblidable d’aquells que hi han participat.
El que està passant amb els castells té una altra dimensió, perquè aconsegueix projectar Catalunya amb una identitat cultural inqüestionable fonamentada en el folklore. La seva peculiaritat atreu els mitjans de comunicació, que ho consideren material molt divulgable, ja que es tracta d’una activitat que produeix imatges espectaculars que es deixen estimar per les càmeres de televisió. Res de nou, TV3 ja ho havia demostrat fent del seu espai casteller la finestra audiovisual amb més audiència de la nostra cultura popular. Fins i tot el cinema acaba d’estrenar una producció comercial en tres dimensions, “Enxaneta”, que també s’ha exhibit a Nova York, i un documental que analitza en paral·lel els fenòmens castellers indi i català, al costat de l’afició castellera sorgida a Xile recentment.
La novetat també ha interessat el màrqueting, que ha aplicat amb èxit les seves tècniques. Tampoc aquest fet és nou. El sardanisme ha promogut iniciatives de projecció universal de la nostra dansa nacional, que han donat la volta al món en un intent d’autoafirmació, demostrant que la cultura popular catalana no té res a veure amb la imatge distorsionada que projectaven els governs del franquisme i que la democràcia no ha desmitificat. Les imatges recents dels seguidors de “la roja” embolicats amb la rogigualda a Polònia i Ucraïna han projectat una imatge col·lectiva de pandereta i faralaes, en una demostració de que encara segueix vigent aquella unificació cultural tan absurda que assumia pel conjunt de l’estat un folklore que només era d’una minoria molt concreta.
Els sardanistes van ser els capdavanters d’una rebel·lió contra aquella identidad nacional imposada. Ho van fer en el mateix procés que consolidava la sardana, però sense l’impuls mediàtic dels castellers. Ara que una enquesta detecta per primera vegada una majoria favorable a la independència, cal precisar que aquesta tendència a divulgar el nostre folklore no necessàriament s’ha de lligar a l’autonomisme. Més aviat demostra com n’ha estat de poc intel·ligent no rectificar aquella obsessió igualitària; la riquesa folklòrica del conjunt de la cultura popular és a l’estat espanyol d’un valor i d’una diversitat extraordinaris. No som únicament els catalans els perjudicats per aquella discriminació, però sí que som els que hem estat finalment capaços de trencar gràcies a la força mediàtica que projecten les torres humanes, a la seva estètica i al factor de la competitivitat que també els caracteritza. Una nació que vol ser independent necessita projectar la singularitat, cosa que també precisa qualsevol comunitat que vulgui atreure cap a ella la mirada del món, encara que només sigui per reforçar la seva economia per mitjà del turisme.
Algun cronista ha recollit la poc espontània presència d’algunes banderes borbòniques a prop dels espai de Manhattan on han aixecat les seves torres els castellers vilafranquins, en un intent d’explicar que el que veien també era “Made in Spain”. És el poder de la cultura popular el que està canviant una anormalitat quasi be genètica que ens imposà la dictadura. Només cal comprovar el desplegament informatiu que la nostra premsa ha donat a uns quants castells al bell mig de la ciutat dels gratacels, perquè la gran premsa de Nova York ha explicat la peculiaritat d’aquelles torres humanes que es van aixecar a la cinquena avinguda. Potser s’ha posat una pica al Central Park de Manhattan que ha foradat el planeta fins arribar a l’antiga Iberia.
