En el passat, durant la Setmana Santa, les campanes emmudien. Des dels campanars sonaven grans matraques de fusta. Els carrers i l’interior de les esglésies s’omplien dels sons aspres, monòtons –i, a vegades, eixordadors–, produïts per estris de fusta com els carraus i les matraques. La justificació d’aquests costums, en el context de la religió, venia de la reconstrucció simbòlica del terratrèmol i la confusió que sacsejà la terra després de la mort de Crist. També es pot interpretar com una cerimònia d’exorcisme dels dimonis –hom parlava de matar jueus, identificats, com els moros, amb el mal a la nostra cultura popular– o de cerimònies de soroll adreçades a l’allunyament dels difunts en un moment en què la vida retorna a la natura…
Sense oblidar aquests significats, el cert és que l’ús de carraus i matraques, de maces de fusta i bastons per picar, comportava pràctiques de transgressió festiva a l’abast dels més joves –i no tan joves–, a vegades amb un caire prou violent. Les constants prohibicions per part de l’Església del costum de picar portes, a partir de la tarda del Dimecres Sant, o de fer els fasos o matar jueus a l’interior dels temples, després de l’ofici de tenebres, ho constaten. Molts capellans optaven per situar un cairat o una biga al mig de la nau per evitar que els cops de maça malmetessin els bancs.
Molts d’aquests costums van desaparèixer a la primera meitat del segle XX. Se’n van prohibir per la disbauxa que ocasionaven, causaven el refús de l’autoritat perquè es tractava de pràctiques associades a la religió en temps de laïcisme i van ocasionar noves prohibicions, perquè eren celebracions que no s’ajustaven a l’ortodòxia del nacionalcatolicisme de la postguerra.
D’aquesta sonoritat ha perviscut en el temps l’ús més funcional: les passades de la canalla amb carraus i matraques pels carrers anunciant els oficis i professons, o ús de les matraques en el curs dels viacrucis i professons.
En aquest tombant del segle XXI, l’ús dels carraus i matraques com a forma d’anunciar els oficis i professons del Divendres Sant era encara vigent en diverses poblacions del Priorat, com Capçanes, el Molar, Pradell de la Teixeta, Ulldemolins…
En alguna població, els xiquets es limitaven a entonar un sobri: «—El primer toc de la professó!» o «—El segon toc de l’ofici!», ja que solien passar tres vegades per anunciar cada celebració. En altres indrets, tot fent sonar els carraus, entonaven cantarelles com:
«Apa dones a l’ofici,
apa dones al sermó.
Qui ha perdut un mocador,
l’escolà l’ha trobat,
amagat en un forat,
al forat de la pallissa,
amb tres pams de llangonissa!»
