Tornaveu
Carme Riera a la RAE i Pau Casals a l’ONU, per contrast

El dia 7 de novembre passat l’escriptora palmesana Carme Riera ingressà a la Real Academia Española i ocupà la lletra ‘n’. El discurs d’ingrés tractà de les impressions dels viatgers que al segle XIX i principi del XX havien visitat Mallorca. No cal dir que, vivint el moment que vivim a Catalunya, a punt d’entrar en l’any del tricentenari del 1714, és especialment significatiu que la cerimònia fos no tan sols presidida per la princesa Letícia, sinó també per un retrat de Felip V. El retrat del Borbó —de tan mal record per als Països Catalans— no era precisament de cap per avall, com al museu de l’Almodí de Xàtiva, sinó que presidia l’acte fent memòria del jou que encara ens sotmet com a poble i com a cultura. De fet, l’endemà, a les Illes, hi havia convocada una nova jornada de vaga de l’ensenyament en contra del decret de tractament integrat de llengües que el govern de José Ramón Bauzá —a tall de virrei— intenta imposar amb la finalitat d’arraconar l’ús del català en el sistema educatiu balear. És llàstima que l’escriptora mallorquina no aprofités l’ocasió, no aprofités el reconeixement d’autoritat que Espanya li concedia, per a posar-se al costat de la comunitat educativa (mestres i pares) de les Illes i denunciar la persecució sistemàtica de l’única llengua que, paradoxalment, ella fa servir per a la creació.

Qui no desaprofità l’ocasió quan se li presentà fou Pau Casals, el nostre músic universal, quan a noranta-quatre anys li fou concedida la Medalla de la Pau de l’ONU. Casals, a banda de ser un violoncel·lista excepcional, reconegut arreu, sabé estar a l’alçada de les circumstàncies ara fa quaranta-dos anys justos, el 26 d’octubre del 1971. Home valent, compromès contra la dictadura franquista, que ajudà econòmicament moltíssims exiliats, abans d’agafar la batuta i dirigir l’Himne de les Nacions Unides que li havien encarregat, pronuncià les famoses paraules «I am a Catalan», inici d’un discurs ple de força i emoció, que recordava als representants de tots els estats del món que som una nació i una cultura amb un passat singular i una voluntat de ser, que no volem ser esborrats del mapa per cap rei Felip, com el que presidia, tres segles després, la cerimònia d’ingrés a la RAE de Carme Riera.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Neus a novembre 22, 2013 | 07:49
    Neus novembre 22, 2013 | 07:49
    CLAR COM L'AIGUA DE LES FONTS UFANES: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/222186/
  2. Icona del comentari de: Francesca Pons a novembre 22, 2013 | 08:17
    Francesca Pons novembre 22, 2013 | 08:17
    "Palmesà" és un gentilici forà. Millor "ciutadà". Gràcies.
  3. Icona del comentari de: Kualdam a novembre 22, 2013 | 18:07
    Kualdam novembre 22, 2013 | 18:07
    No m'estranya gens l'actitud d'aquesta dona. Com tants d'altres, vaig ser alumne seu a la Autònoma i no crec que hi hagi ningú que la tingui en bon record, al menys dels que érem allà (si n'hi havia de masoquistes, aquí ja no m'hi fico). En tota la carrera i possiblement en tots els anys d'estudiant no he hagut de suportar professora més arrogant i abominable. És el que passa quan qui se suposa que t'intenta ensenyar quelcom ho fa des del menyspreu pels teus coneixements o trajectòria. Deixant això de banda, és ben evident quines conviccions té i cap a on encamina esforços, així que bravo i bravo, senyora Riera. I recordi, nefast s'escriu amb N.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa