Es compleixen vint anys de la mort del poeta valencià Ovidi Montllor i se succeeixen els homenatges. Un d’ells, aquest cap de setmana coincidint amb el també vintè aniversari del festival BarnaSants de cançó d’autor. Un punt de trobada a partir del qual el sociòleg Salvador Cardús explica en un article al diari ARA els errors que al seu entendre comet la política i el sistema polític actual. “Les provocacions fetes des de la lletjor, des de l’esgarip i la bronca fomenten la desconfiança. En canvi, les cançons de l’Ovidi, la guitarra del Toti Soler, les veus de Gemma Humet i Joan Massotkleiner, amb l’enorme potència de l’art, fan creure en la política, sotraguejant amb eficàcia les nostres consciències més de trenta vegades en hora i mitja”, un poder de sacseig social que contrasta amb la política actual, que a parer de Cardús, “li caldria una parla de més qualitat i rigor”. L’autor de l’article assegura que “al discurs polític, als debats polítics, a l’estratègia política, als programes polítics, els manca substrat cultural. Els falta poesia, música, cançó, dansa, literatura, teatralitat i posada en escena, profunditat plàstica i estètica”, rebla.
Cardús argumenta que la política, en general, s’expressa de manera autoreferenciada. “Parla amb rudesa del poder i de les seves lluites. Promet i desqualifica amb una pobresa argumental que fa plorar, i quan la política recorre a les metàfores, enmig de l’erm del seu discurs, sonen rares. I quan als seus actes hi afegeixen un numeret cultural, és un afegit postís, sovint extravagant. Com aquella música de restaurant que ningú no escolta i que fa nosa”, sentencia.
Però encara va més enllà i s’interroga sobre el fet que el moviment sobiranista “hagi tingut tan poca traducció en un creixement de lectors de diaris, de llibres, de demanda de concerts, de públic de teatre o de visites a museus, però la reclamació de sobirania nacional, de més justícia social i de llibertat política tindria poc sentit si no anava acompanyada de l’aspiració de més sobirania personal, de més compromís individual i de més llibertat d’esperit. És allò del Perquè vull! i del Va com va de l’Ovidi: el pas de la resignació a l’exercici de la voluntat individual i col·lectiva, i que hauria de ser el fonament de tota política”, conclou Salvador Cardús.
