El professor Borja de Riquer rememorava el 28 de maig a La Vanguardia el Valentí Almirall que el ja llunyà 1887 sentencià que el gran problema d’Espanya no era Catalunya —com certs sectors d’opinió volien fer veure—, sinó la mateixa Espanya. Riquer ho ratifica a l’editorial de la darrera edició de la revista L’Avenç, titulada «El problema és espanyol», que ell matisa tot dient: «Penso que el principal problema que avui tenim no és Catalunya, ni tampoc és Espanya, sinó que és Madrid. O més ben dit, el bloc polític i econòmic que des de Madrid controla i gestiona tot Espanya.»
Escriu Riquer que, quan Almirall feia aquella afirmació, que molt aviat ratificà Joaquim Costa, «una oligarquia poc moderna i un caciquisme tradicional dominaven Espanya des d’un Madrid petit, burocràtic, provincià i força desvinculat d’Europa». Raona l’historiador que el gran canvi es produí amb el franquisme, que aconseguí convertir Madrid en «la capital del capital», que passà a ser no tan sols el centre de decisions polítiques, sinó també el principal centre econòmic i financer, i també fabril, atesa la voluntat de «descongestionar las grandes y peligrosas concentraciones industriales de Barcelona y Vizcaya». Paraules de Franco pronunciades el 1944, que anunciaven objectius aconseguits plenament, pel que fa a la capital catalana i a la província basca, quan l’artificial industrialització ha esdevingut un gran fracàs, atès que no queda quasi res de les indústries madrilenyes creades per la dictadura, malgrat que «el procés ha convertit Madrid en la capital del gran capital, [Madrid] s’ha reforçat notablement durant els darrers 35 anys de democràcia, malgrat la creació de l’Estat Autonòmic. Els governs del PSOE i els del PP han fet Madrid el gran beneficiat de les seves polítiques». Recaptant els impostos, controlant fluxos financers, concentrant-hi el 65 per cent de les inversions estrangeres, implantant les seus dels principals centres de decisió pública i privada, més de la meitat de les empreses amb més volum de vendes… Des de Madrid es gestionen i reparteixen els recursos del conjunt de l’estat, amb la implantació d’un model econòmic extractiu i escassament productiu. Al costat d’aquesta realitat, Madrid exporta i produeix molt poc, molt per sota del que li pertocaria.
La sociologia aporta una nova dada quan les enquestes dels sentiments identitaris dels espanyols donen que a la capital de l’estat és on hi ha un sentiment més alt de pertinença espanyol i la menor identificació amb la comunitat autonòmica. El sentiment de ser d’una comunitat regional ha quallat arreu de l’estat, mentre que els madrilenys tenen una gran identificació amb l’estat-nació espanyol, i participen d’una subtil forma d’apropiació d’Espanya per part de Madrid. «L’emfàtica defensa de la nació espanyola feta per molts polítics i intel·lectuals de la capital és, de fet, una forma hàbil de protegir el model Madrid», afirma Borja de Riquer, referint-se a una elit integrada per dirigents dels partits espanyols, directius bancaris i de les multinacionals, alts tècnics de l’administració, executius d’empreses…. «Les estretes relacions entre la política i els negocis, prou ben engreixades durant la folia especulativa dels anys 1996-2010, han consolidat una nova oligarquia espanyola més poderosa que la que denuncià Costa fa un segle.»
Aquesta minoria privilegiada controla els mitjans de comunicació, de manera que aconsegueix difondre la fal·làcia que ells defensen la ‘nació’, quan en realitat són responsables de la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El bipartidisme actual afavoreix, com durant la Restauració, una oligarquia que és contrària a qualsevol reforma democratitzadora i especialment al dret de decidir reclamat pels catalans. «Catalunya és massa important per a què s’escapi del seu control: 16 % de la població, el 19 del PIB, el 22 de les recaptacions fiscals, el 25 de les exportacions i del turisme, el 35 de les patents comunitàries. […] Catalunya encara és una perillosa concentració econòmica i és precís que no tingui un autèntic poder. Cal que les coses segueixin com estan per preservar el monstre que han creat en benefici d’una minoria oligàrquica que vol la persistència del “model Madrid”.» Aquesta vegada, Borja de Riquer s’ha expressat amb una gran clarividència a les pàgines de La Vanguardia. Un article memorable. Efectivament, Madrid és el problema.
2
