Les xarxes socials i les noves tecnologies són, gairebé sempre, una arma de doble filó. Ben utilitzades, ens obren al món i enriqueixen la nostra vida professional, social i personal. Però sense guiatge, poden adulterar aquestes experiències vitals. Sigui com sigui, la seva irrupció en totes les esferes de la vida sembla ja imparable. En el cas de la cultura popular, els ginys tecnològics han modernitzat moltes tradicions, no només en la manera de consumir-les sinó de transmetre-les. Si les festes castelleres o la Patum de Berga han adquirit una dimensió tan potent és, a parer del gestor cultural Bienve Moya i Domènech, mercès als mitjans de comunicació i Internet: “fa quinze o vint anys, la festa tradicional no era notícia, més enllà d’aspectes exòtics o pintorescs, ni tampoc no era una activitat a recomanar com a espectacle d’actualitat. Però avui gaudeixen d’un espai privilegiat”, remarca en un article publicat al diari La Vanguardia el passat 15 de gener.
Amb tot, sorgeixen patrons amb aparença de modernitat “però de dubtosa originalitat”, com per exemple, la “sanferminització”. Un patró que ens arriba sobretot a través de la televisió i que consisteix en la sortida de colles o penyes a resseguir locals socials, bars, tavernes, etc., fent-se acompanyar de fanfàrries o xarangues, i amb el concurs, o sense, de vaquetes o bous adults”. L’articulista fa èmfasi en el fet que alguns elements d’aquest fals patró tradicional són presents en el vell model de fels festes pirinenques com les d’Olot, Berga o Cardona, i a les de les Terres de l’Ebre. “Aquest vell model, però, avui s’ha reduït i empobrit”, i ara només hi resten les casetes de fira, “amb la consegüent ingesta d’espirituosos, i a aquest nou patró, fal·laçment modern, se’l fa passar per festa alternativa; podem veure que té una gran acceptació, per exemple, entre els joves de la Festa de Gràcia o la de Sant Narcís a Girona”, denuncia Bienve Moya.
I aquest patró, lluny de ser minoritari, guanya terreny gràcies a un corrent de pensament “neoconservador urbanita, a vegades disfressat fal·laçment de cosmopolitisme”. En aquest escenari, l’autor de l’article explica que es produeixen dues actituds de la societat: la que demana lleis de protecció animalístiques, normes sobre pirotècnia, reglaments d’usos públics, horaris controlats i restringits, etc, però que no ofereixen alternatives per evitar “l’empobriment del goig creatiu i sensible, sense músics, sense soroll, sense bous”. I d’altra banda, des d’alguns sectors de la societat es tendeix a donar a les celebracions tradicionals format de “parc temàtic, d’un sospitós historicisme pseudomedievalitzant i escandalosament anacrònic. Aquest nou patró actua principalment sobre les celebracions socialment més dèbils amb la finalitat d’orientar aquelles celebracions d’escassa tradició local cap a un barruer turisme de temporada festiva”, denuncia Bienve Moya en aquest article publicat a La Vanguardia.
Ara bé, tot plegat ha de ser necessàriament dolent per a la nostra cultura popular? Tot dependrà del grau de genuïnitat i de control social de la festa que es pugui fer a través de l’associacionisme d’arrel popular. En el pitjor dels casos, explica Moya, es produeix un aprofitament comercial d’una suposada festa que acaba perjudicant la veritable cultura popular. Posa l’exemple de les anomenades fires medievals, “que sorgeixen com bolets a l’empara dels neopatrons de suposada modernitat”, ja que cada vegada més, “entren en joc empreses de suspecte qualitat artística i de més dubtosa professionalitat que no tenen res a veure amb la localitat en qüestió, i llogades per estimular un fraudulent i acrònic historicisme”.
