El passat mes de juny vàrem viure a Andorra una curiosa batalla de banderes. A mesura que les seleccions nacionals de futbol d’Espanya i Portugal anaven avançant fases de la passada Eurocopa, las balconades i cotxes d’Andorra s’anaven engalanant de banderes foranes. Aquest frenesí nacionalista va anar in crescendo fins als moments anteriors i posteriors a la final.
Segur que escenes similars es van viure en nombroses ciutats europees on estudiants i nacionals d’aquests dos països van donar suport simbòlic al seu equip i van aprofitar aquells dies per clamar la seva pertinença nacional. Com en aquests casos, el d’Andorra no aniria més lluny de l’anècdota, si no fos per la magnitud del seguiment. A més, a les celebracions no tan sols s’hi sumaven nacionals d’aquells països nouvinguts a Andorra sinó també residents de tota la vida i nascuts a les valls.
Però aquest fet és tan sols la representació més exagerada del que insinuen els adhesius de braus i banderes que sovintegen a la part posterior de vehicles immatriculats a Andorra. Sense buscar a fer exageracions fora de lloc, com podem explicar aquests fets? Andorra durant el segle XX ha patit una explosió demogràfica, inaudita en qualsevol altre país, que l’ha portat a gairebé multiplicar per setze la seva població en menys de seixanta anys. Les primeres onades de població van ser majoritàriament espanyoles i en els darrers decennis portugueses. Gràcies a aquests nouvinguts Andorra ha conegut un creixement econòmic no menys espectacular. Però aquesta explosió demogràfica també ha provocat danys col·laterals.
La societat andorrana no ha estat capaç d’integrar aquestes persones i la identitat cultural del país se n’ha trobat ferida si no de mort com a mínim greument. Alguna gent considera que aquesta manca d’integració prové de la restrictiva legislació d’accés a la nacionalitat d’Andorra que demana en l’actualitat vint anys de residència. No crec que aquest sigui el cas, ja que en la premsa del país, darrerament, han aparegut notícies informant que un volum important de persones que tenen dret a la nacionalitat andorrana no la sol·liciten. Al meu entendre, el problema ve de la barreja explosiva d’un important cabal migratori, la talla molt reduïda de la població receptora i la manca o inadequació de les polítiques d’integració existents.
En els darrers anys, Andorra, com nombrosos altres països, està patint una profunda crisi econòmica amb els drames socials que l’acompanyen. Des del punt de vista estrictament demogràfic aquesta crisi ha implicat un marcat retrocés de la immigració. Hem d’aprofitar aquesta circumstància per repensar les polítiques d’integració i començar a construir un país on la nostra cultura faci de pal de paller. És evident que Andorra és un estat sobirà, però ens cal insistir en fer-ne un sol poble. Estic convençut que el reforçament d’una identitat compartida i la cohesió social que això implica és un important argument per afrontar amb més garanties els reptes de futur que esperen Andorra.
Aquesta construcció de poble no passa pel fet de que els immigrants oblidin els seus orígens sinó perquè a la seva identitat hi sumin els valors culturals de la terra d’acollida, i que aquests siguin els valors transversals i aglutinadors de la societat andorrana.
Així doncs, estic convençut que ara és un bon moment per reforçar els vincles de tota la gent del país, vingui d’on vingui, i que ha escollit les nostres valls per construir-hi la seva vida, al voltant de les profundes i seculars arrels de la cultura andorrana.
