La llengua és el patrimoni principal de Catalunya, és la seva senya d’identitat primordial, allò que més estimem, i al voltant de la qual hi ha un consens àmpliament majoritari. L’hem guardat com un tresor valiosíssim al llarg dels segles i ara està en greu perill si no hi posem remei. Un remei contundent i ràpid. No podem deixar que s’esllangueixi i perdi brillantor com en el temps del franquisme. Hem de continuar fent tots els esforços que calguin per mantenir el seu nivell de coneixement actual i encara millorar-lo, perquè hi ha immigrants que se’n desentenen i catalans de sempre que no la conreen degudament. Cal fer-la una llengua útil, necessària per a buscar feina, utilitzant-la al treball en les relacions amb companys i companyes, en les notes internes i en els albarans i les factures de la clientela. Una llengua útil per aprendre a les universitats, fent-la servir en els treballs i en les relacions entre el professorat i l’alumnat, de manera que l’ambient a les aules sigui totalment català. Eina de relació al carrer, a la festa amb els amics i amigues, a les xarxes de comunicació. A les agrupacions, confraries, institucions, etcètera, on quan apareix algú parlant una altra llengua –encara que sigui l’enxaneta– ens expressem inevitablement en la llengua que se’ns imposa sense miraments. No diguem a l’escola bàsica, lloc de l’aprenentatge primer i principal. Si aquí manca, ens mancarà durant una o més generacions que tornaran a desprestigiar la nostra llengua amb un ús sense cap projecció, només endèmic i caduc, amb una manera de parlar depauperada per tantes batalles, riota dels nostres veïns més propers.
No deixem que això passi i posem-nos dempeus per a la batalla.
