Gonçal Mayos en un estudi, al llibre “Globalització i interculturalitat”, publicat pel Liceu Maragall, grup adherit als estudis de filosofia de l’Ateneu Barcelonès, ha fet un treball molt interessant sobre les previsions de futur de la vida econòmica i social del conegut com a “primer món”, actualment sotmès a una crisi econòmica d’envergadura. Després d’acceptar com a inevitable el decreixement econòmic global, Mayos hi afegeix una visió nova i optimista pel futur, hi veu certes possibilitats de superació de la situació de decreixement que vivim ara, i fonamenta un nou programa de creixement en altres magnituds més interessants pel progrés humà.

El decreixement del sistema econòmic del món occidental s’esdevé principalment per la definitiva fallida del creixement continuat del consum, que semblava no tenia fi i que ha estat la clau d’un determinat període d’aparent progrés econòmic il·limitat. Una col·lectivitat es valorava fonamentalment pel seu dinamisme en matèria econòmica segons el creixement, el famós PIB era i és encara una dada sagrada, i segurament aquesta mesura no serà la més determinant d’ara endavant, perquè es pot produir un decreixement econòmic o l’estancament en determinades àrees fins ara impensables; serà possible, però, créixer en altres valors.

L’economia basada en productes de consum sense fre finirà per saturació i manca de matèries primeres i l’economia derivada del petroli i altres energies no renovables no podrà continuar, per la simple raó que són cada vegada més limitats aquest recursos i davant el progressiu augment de la població consumidora -antiga i nova, que ja ara compta amb milers de mil·lions d’habitants i que no para de créixer en consum per capita i mundial. La temptació maltusiana que suggereix algun economista, o sigui el del control de la natalitat, només allargaria una mica més la disponibilitat de les riqueses de la natura no renovable. Aquesta podria ser, segurament, una solució pal·liativa a curt i mig termini, però amb això no n’hi hauria prou, el recurs només allunyaria el col·lapse. I a més no comportaria cap millora de responsabilitat humana davant un futur que volem sostenible. Per tant no n’hi prou amb un decreixement material de consum si no comporta al mateix temps una idea nova de valoració del progrés humà, que tal vegada no ha de ser només material, sinó menar a un altre tipus de creixement possible.

La disminució del número de persones, només temperaria la crisi actual i faria més egoistes la resta de ciutadans que podrien néixer. Seria una mena d’egoisme que sens dubte es traslladaria a tots els ordres de la vida i no faria una humanitat millor. Certament caldrà frenar la natalitat descontrolada, però al mateix temps caldrà obrir nous horitzons engrescadors de la vida col·lectiva. Caldrà canviar l’estil de viure. Gonçal Mayos diu quelcom important que voldria recollir. Té un visió del decreixement diferent, suggereix que mentre els criteris que avui imperen en una economia decreixent són pessimistes, caldria fomentar un altre tipus de creixement més comunitari donant més valor a les organitzacions socials.

Podem créixer d’una altra manera que sigui més respectuosa amb la natura i en valors humans col·lectius, i s’obre el camí per a recuperar o inventar creixements de qualitat social, com és la labor que fa i han fet durant anys les associacions de tota mena. Aquest moment històric pot significar el redescobriment de les iniciatives populars en tots els àmbits. Aquesta pot ser la resposta social a una nova i vella manera de relacionar-se i pot fer renéixer tots els col·lectius que tinguem a l’abast. Pot ser l’hora d’ateneus, corals, grups de tota mena que recuperin intensament la vida associativa. Vist així no tot decreix, hi ha unes possibilitats de creixement més optimistes que mai per a determinades activitats. Tot aquell que està en la línia de l’associacionisme es troba en una línia de progrés i futur optimista davant allò que en diuen crisi d’un passat recent que no tornarà. És cert que la situació de patiment actual pot provocar una crisi de l’individualisme però pot donar pas, també, a organitzacions col·lectives d’iniciativa popular, i en això Catalunya pot ser capdavantera. Podem decréixer en el model que ens semblava fins ara òptim i il·limitat, però podem néixer a un nou i vell sistema de viure millor col·lectivament.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa