Antoni Tàpies i Puig, mort aquest passat 6 de gener als vuitanta-vuit anys, va apostar per l’avantguarda. Decisiva per a la seva formació va ser la lectura del número extraordinari (desembre del 1934) de la revista D’Ací i d’Allà, dirigit per Josep Lluis Sert i Joan Prats; les seves reproduccions d’obres d’artistes contemporanis (Picasso, Kandinskij, Duchamp, Miró, etc.) i les d’art “primitiu” d’Àfrica i Oceania li van fer concebre el món de la plàstica com una obertura a l’experimentació i com un interrogant. Més tard va fer amistat amb Joan Brossa i el 1948, amb altres, començaren la publicació d’una revista de caire surrealista, Dau al Set. Per al jove Tàpies l’amistat amb Brossa va ser decisiva; el poeta fins va donar títol a diverses obres de Tàpies com Miratge d’Oseleta i La sonda del fullatge d’aquell seu primer període. Una beca li permeté una llarga estada a París el 1950 on es va poder familiaritzar amb artistes i moviments que el règim franquista vedava a casa nostra. Una exposició i viatge a Nova York l’any 1953 el va posar en contacte amb els expressionistes abstractes que dominaven l’escena artística als EUA i la manera de pintar de Tàpies evolucionà cap a una mena de simbolisme on l’obra deixava de ser representació i es feia matèria. Aquesta manera de pintar va donar a Tàpies la seva personalitat més coneguda: les obres fetes amb materials corrents—sorra, ciment, roba—, amb guixades, i amb els símbols—lletres, creus, impremtes de mans i peus, objectes enganxats a la tela, les quatre ditades de la senyera.
De temperament inquiet, Tàpies féu del seu art una constant referència als artistes que més van influir sobre ell, principalment Miró i Klee, a poetes com Foix i també a moviments i actituds que considerava d’avantguarda perenne: de la filosofia lul·liana a l’art religiós de la Xina i el Japó, de la música de Wagner a l’arquitectura de Gaudí, de l’escultura precolombina a la cal·ligrafia dels manuscrits medievals. L’art de Tàpies combina modern i antic, universal i català. Convençut que l’art era el millor camí per a despertar la consciència del públic, Tàpies no defugí el compromís polític i va usar la seva reputació internacional per a combatre la propaganda pseudocultural del règim. Va participar, entre altres accions, a la “caputxinada” de març del 1966 per a establir un sindicat d’estudiants democràtic. El 1984 va crear la Fundació Antoni Tàpies per a promoure l’estudi de l’art modern i la va situar a l’edifici de l’editorial Montaner & Simon, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner a Barcelona.
A més de la seva dedicació a les arts plàstiques, Tàpies ens ha deixat escrits que la Fundació ha aplegat recentment en dos llibres: la Memòria personal (2009) i els assaigs reunits (2011). Les seves memòries són un document fascinant atès que el pintor va ser testimoni de l’adveniment de la segona república, de la guerra, de la repressió de la dictadura i del retorn a un sistema democràtic rere la mort del dictador. Els assaigs, que Tàpies havia publicat en sis volums i en altres formes recollits en l’edició completa del 2011, expliquen les coordenades de la seva pintura, rememoren influències i retraten encontres amb artistes diversos.
Antoni Tàpies, pintor, escultor, escriptor i home públic, és l’autor d’una de les obres més formidables del segle XX a Catalunya.
