L’11 d’agost de 2007 es coneixia la notícia de la mort de l’exsenador Lluís Maria Xirinacs, un referent moral i polític per a molts catalans. Han passat sis anys, i el país, i la societat civil, han fet passos de gegant cap a un objectiu que Xirinacs ja tenia clar i defensava quan bona part dels polítics no ho feien. En un article publicat al diari EL PUNT-AVUI titulat Llavors que germinen, l’historiador Antoni Dalmau glossa la vida d’un “home incòmode, personalista, dotat d’una poderosa intel·ligència i d’unes condicions de lideratge indiscutibles”. Dalmau hi va tenir un tracte directe quan Xirinacs era rector a Santa Maria del Camí, molt a prop d’Igualada. “En aquell temps, a la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, aquell antic escolapi va posar les seves arrels entre nosaltres, a l’Anoia. Vivia amb Vicenta Alcover i amb el fill d’aquesta darrera, Saixa, i junts feien feines tèxtils, treballaven l’hort, criaven conills i gallines i fins i tot van iniciar algunes pràctiques de cooperativisme amb pagesos de la zona”, explica Dalmau, que també glossa els primers contactes de Xirinacs amb el món sindical, “on els nuclis obrers estaven bàsicament encapçalats per la gent de la Unió Sindical Obrera i, més minoritàriament, del PSUC”.
Com explica l’historiador, és a l’Anoia on va impulsar i desplegar alguns dels seus projectes socials, on va renunciar a la residència en una casa rectoral, on va posar-se a treballar –més tard ho faria en una coneguda gestoria igualadina–, on va escriure alguns dels seus primers llibres i on va posar les bases de les seves accions més espectaculars i agosarades que, poc temps després, li donarien una evident notorietat en l’àmbit català i espanyol. “Xirinacs va ser un ferment activíssim de presa de consciència social i nacional. Potser no va ser l’únic, però va ser molt important”, rebla Antoni Dalmau, que opina que “sovint els seus gestos i les seves actituds causaven una notable estranyesa i més d’un considera que la seva intransigència exercia a vegades una pressió inacceptable damunt les consciències de la gent jove i no tan jove que el seguien”.
L’autor de l’article remarca que només han passat sis anys de la mort de Xirinacs, però “sembla ben bé com si hagués transcorregut un període de temps infinitament més llarg. D’una banda, la nostra capacitat d’oblit i la nostra desmemòria són realment espectaculars; de l’altra, l’acceleració del nostre temps històric ha estat sorprenent i algunes etapes han estat cremades a una velocitat gairebé de vertigen. Fins arribar on som avui”. Antoni Dalmau acaba l’article afirmant que “de gra i de sembradura, se n’ha plantat molt, en la nostra història recent, i per part de molta gent, sense cap mena de dubte: i el mínim que podem constatar és que algunes d’aquestes llavors han germinat d’una manera esponerosa, com va poder-se veure el dia Onze de Setembre”.
