Aquest era el títol de la 23a Diada Andorrana organitzada durant la Universitat Catalana d’Estiu per la Societat Andorrana de Ciències. L’objectiu era tractar aquesta temàtica des de tots els angles, a fi de ser el més exhaustius possible. Pot semblar estrany, però aquesta reflexió encara té plena validesa en aquest inici de segle XXI, a causa dels canvis socioeconòmics que s’han esdevingut amb la globalització, però també, a causa dels diferents moviments migratoris que ha conegut Andorra els darrers decennis.
De fet, el terme ‘ciutadans’ no es pot entendre tan sols com un concepte abstracte estàtic, sinó que, per a prendre sentit ple, s’ha de mirar en un context i un moment concrets i veure com interacciona amb variables d’ordre jurídic i socioeconòmic, entre d’altres. Per exemple, en moments de tensions socials o de crisis econòmiques és quan poden aparèixer redefinicions i canvis relacionats amb la ciutadania i, més en general, la societat. En el cas d’Andorra, a partir de la Constitució del 1993 es van definir, de manera moderna, els drets i els deures dels ciutadans, tant dels andorrans com dels residents. Cal destacar que aquesta carta magna permet als andorrans de participar activament en el canvi de la societat tant a través dels governants que elegeix com a partir d’iniciatives legislatives populars, peticions a l’administració i manifestacions. Una de les crítiques que ha rebut la societat andorrana és la dificultat que els residents tenen a assolir la nacionalitat i els drets polítics corresponents (actualment vint anys de residència). És cert, i de fet diferents partits polítics pensen a disminuir els requisits de nacionalitat, però també cal fer evident que això no deixa els residents indefensos, atès que els mecanismes constitucionals de drets humans i socials també els protegeixen, així com els drets polítics de manifestació i de petició. A més, la situació econòmica actual, la disminució de la immigració, l’envelliment dels residents i la nacionalització dels seus descendents, faran que la situació es normalitzi, naturalment, a mitjà termini. Finalment, és important entendre que els exemples dels altres països no són obligatòriament extrapolables a microestats com Andorra i que l’aplicació directa de les normes d’aquests països segurament hagués portat a la pèrdua de la idiosincràsia de la identitat i la cultura andorranes.
És evident que, en un món globalitzat on regna l’individualisme com a valor superior, és important recordar a les persones els deures cívics sense l’aplicació dels quals no podrem afrontar els reptes que ens planteja aquest segle XXI. De fet, Andorra es troba en un moment de canvis socioecònomics importants, atès que alguns dels paradigmes en què hem basat el nostre desenvolupament com a societat, en els darrers decennis, ja no són vàlids. En aquesta situació, la societat civil té un important paper a assumir perquè tots plegats transformem aquests canvis en noves oportunitats.
