Si proposo aquest títol és perquè vaig publicar fa pocs mesos a França alguns articles entorn del tema de Catalunya, sobre allò que els ciutadans de la República francesa no entenen del nostre país, tant pel que fa a l’autonomia com, encara menys, a la independència.
En efecte, els ciutadans francesos no poden entendre com ha pogut funcionar d’ençà dels anys 80 un país amb la mena d’autonomisme de l’Estat espanyol, o com funciona un estat federal, com Alemanya; perquè a França no hi ha federalistes, ni federalisme, d’ençà del 1793, fa dos segles i escaig. A partir d’aquell any fatídic (un borbó hi va perdre el cap), jacobins i montagnards, majoritàriament parisencs i centralistes, van eliminar físicament durant el període del terror vermell del 31 de maig al 2 de juny de 1793 (ja se sap com) els federalistes girondins i brissotins, com el mateix Brissot, Roland, Condorcet, Vergniaud, Isnard, Guadet, Corday, etcètera, que havien comès errors en el tema de la guerra i que tenien una altra concepció de la República. Uns girondins encara avui totalment ignorats, o menys coneguts que montagnards i jacobins, com Mirabeau, Danton, Robespierre, Marat, Barnave, Grégoire, Saint Just, entre d’altres. L’oposició entre girondins i jacobins marcava l’inici de la lluita entre el centre i la perifèria de l’Estat francès, que seria finalment guanyada pels jacobins.
Els girondins[1] provenien de les burgesies il·lustrades de tota la geografia perifèrica francesa. El 1780, un d’ells, La Fayette, ja havia col·laborat amb George Washington dirigint les tropes de Virginia contra el anglesos. Els federalistes nord-americans van ratificar la constitució federal dels Estats Units el 17 de setembre de 1787 a Filadèlfia, tot just dos anys abans de la Revolució francesa de 1789; una constitució nord-americana que inspiraria els girondins.
Els girondins, majoritaris a l’Assemblea Constituent durant aquella primera etapa de la Revolució Francesa (1789-1791), van ser els protagonistes i organitzadors de la famosa festa de la Federació del 14 de juliol de 1790, que va reunir delegats dels 83 primers departaments al Champ-de-Mars de París, però també a la ciutat de Lió amb els departaments del sud de França, festes que reunien totes les forces revolucionàries (i també el rei Lluís XVI!) amb la consigna revolucionària: “la Nation, la loi et le roi”.
Tot això sembla història passada, però no ho és. Perquè d’ençà dels deu anys de l’època revolucionària (1789-1799), i fins l’actualitat, es pot afirmar que les cinc repúbliques franceses han perpetuat un sistema polític centralista iniciat pels constituents jacobins de 1793. Després, tant Napoleó Bonaparte, durant el Consulat (1799-1804) i el Primer Imperi (1804-1815), com durant els setanta anys de la III República francesa (1870-1940) van perpetuar i reforçar un sistema centralitzat amb la figura del prefecte, representant de l’Estat a cada departament. Napoleó va acomodar-se a un sistema centralitzat heretat de la Revolució i dels jacobins. També la III República francesa, gràcies al colonialisme triomfant del final del segle XIX i la primera meitat del segle XX, va poder consolidar un Estat centralista fort i eficaç amb una administració i una escola laica (lleis Jules Ferry de 1881-1882), que van planificar, amb resultats reeixits, la unitat política i lingüística del conjunt del territori estatal. I tot això, segellat amb monuments als morts i amb la sang de les víctimes de dues guerres mundials.
Tot ben considerat, el que l’Estat espanyol no aconseguí de realitzar al final del segle XIX, França ho aconseguí amb escreix, perquè les circumstàncies històriques li eren totalment favorables, mentre que les de l’Estat espanyol eren totalment adverses. Segons l’historiador Manuel Tuñón de Lara, el segle XIX va ser realment catastròfic per a l’Estat espanyol[2]. El segle XIX sembla ser, doncs, el punt d’inflexió pel que fa a la construcció o consolidació d’aquests dos estats. Un èxit francès evident i un fracàs ibèric total, que no ha estat mai no resolt del tot.
Un altre element significatiu que enterboleix la comprensió que els catalans tenim del pensament o ideologia dels ciutadans francesos és la cultura francesa, ella mateixa, i la seva tradició democràtica, que ens fan sovint enveja. Els catalans som massa sovint admiradors, gairebé amb fascinació, de la cultura francesa i, especialment, per la seva literatura, potser perquè la cultura ibèrica no ens ha colpit tant. És una suposició, basada, però, en la tendència catalana a mirar cap al nord més que no pas cap al sud. Nord enllà on diuen que la gent és més… com observava el nostre gran poeta.
Cal reconèixer que la cultura francesa va impressionar gairebé sempre els nostres grans artistes –i els de tota Europa, que sovint van preferir com a capital intel·lectual París, més que no pas Londres, Roma o Berlín. Una cultura francesa amb tot allò que va saber aglutinar que va voler ser universal, oblidant de vegades que, de fet, totes les cultures, petites o grans, també formen part de la cultura universal.
Aquesta admiració nostra de la cultura francesa no té, però, res a veure amb la concepció centralista de l’Estat francès, que els catalans no poden entendre ni acceptar. En nom d’una igualtat abstracta inspirada en els drets de l’home i del ciutadà tenim ara un ciutadà francès completament arrencat de les seves arrels històriques, territorials o lingüístiques. Car, de fa més de dos segles ençà, els ciutadans francesos pertanyen a uns departaments administratius, amb noms de rius i muntanyes que els han separat de les antigues regions, considerades províncies arcaiques, retrògrades i d’antic règim. Unes regions històriques, sens dubte imperfectes, però, amb noms il·lustres, com Touraine, Bretanya, Normandia, Picardia, Alsàcia, Lorena, Franc Comtat, Provença, Gascunya, Aquitània, Alvèrnia, Llemosí, Llenguadoc, Rosselló… Moltes d’aquestes regions històriques tenien llengües de cultura, com els trobadors provençals o llemosins dels segles XIII i XIV, admirats per catalans, mallorquins o valencians.
Què queda avui d’aquelles llengües i territoris anomenats púdicament “regionals”? Ben poca cosa, ai las! El passat 7 d’abril de 2013, els ciutadans alsacians van ser convocats a un referèndum per tractar de reunificar dos departaments (Haut Rhin i Bas Rhin) en una sola entitat regional, Alsàcia. Doncs bé, aquests mateixos ciutadans alsacians han votat en contra de la reunificació, demostrant així que dos-cents anys de jacobinisme pesen molt més que no el record de mil anys de cultura regional. Què podem entendre, nosaltres, catalans de tot plegat? Poca cosa. És desesperant o incomprensible, però França és així, contradictòria i insòlita. Caldrà esperar dos-cents anys més per retornar a la normalitat i al respecte de la llarga història dels pobles? No ho sé.
Les regions franceses, que fins ara existien eren pensades pels alts funcionaris estatals parisencs, que no tenien gran cosa a veure amb l’economia, ni amb la història ni la cultura. Les regions hexagonals no corresponen ben bé a allò que la Unió Europea entén per regions, d’aquí que alguns politòlegs especialistes de la qüestió[3] pensin que existeix una visió francofrancesa de les regions, que té poc a veure amb la concepció europea.
El traçat regional fins ara existent va néixer durant els anys 50 i 60 de la pretensió administrativa de racionalitzar el territori hexagonal francès. Però si prenem com a exemple la regió dels Països del Loira, observem que amputava una part de la Bretanya i creava un territori totalment artificial. Encara avui, la incorporació del departament de la Loire-Atlantique a la regió de Bretanya és objecte d’un debat polític aferrissat perquè en lloc d’unir, l’Estat va separar. Es dóna la mateixa situació a Normandia: en lloc d’una, dues regions (Alta i Baixa Normandia). La fusió de les dues entitats és demanada per referèndum popular, però pot ocórrer el que acaba de passar a Alsàcia. Pitjor encara, la regió PACA, acrònim de Provence, Alpes, Côte d’Azur que reuneix el que sempre ha estat unit. La Côte d’Azur i els Alps d’Alta Provença sempre han format part de la Provença històrica. I no parlem de la regió Midi Pyrenées (amb Tolosa de Llenguadoc com a capital), perquè tant un terme com l’altre no tenen altre significat ni raó que la negació de l’existència històrica del Llenguadoc. No acabaríem de trobar situacions insòlites i nefastes per a l’economia i la cultura de cada regió. Hi ha una feina ingent per restablir la coherència econòmica, històrica, cultural i lingüística de les regions de França.
Com sortir de l’impàs que acabem de descriure? Sembla realment impossible, les mentalitats han estat configurades talment per continuar negant el que el sentit comú i la història han creat durant segles. Front a l’hipercentralisme de l’Estat francès hi ha una societat bloquejada?
Ara, el 2014, el president de la República, François Hollande, i el govern de Manuel Valls tracten de reorganitzar el mapa regional francès, fent-lo passar de vint-i-dues a catorze noves regions. Però, de seguida, els nostàlgics dels poders locals adquirits i consolidats amb clienteles fidels (Conseils Généraux et Conseils Régionaux) s’aixequen contra tota modificació. Un exemple molt clar és el president de la regió Languedoc-Roussillon, Christian Bourquin (Montpeller, dos-cents seixanta-quatre mil habitants, i un PIB de la regió Llenguadoc-Rosselló de 64 M€, un dels més baixos de França) que s’oposa a la unificació amb la regió Midi-Pyrenées (Tolosa de Llenguadoc, 892 mil habitants, i un PIB regional de 80 milions d’euros). Una unificació que, de fet, correspondria al Llenguadoc històric, amb Tolosa com a capital, en la que Montpeller seria relegada a un segon pla, una solució que, és clar, no satisfà gens el president actual de la regió Languedoc-Roussillon.
El Rosselló –o, millor dit, la Catalunya del Nord– dins d’aquest nou context regional no pesa gaire, i crec que tant li fa. Pot ser que la capitalitat de Tolosa, que sembla evident, i una gran regió Llenguadoc li serien segurament més favorables perquè recrearien l’històric comtat de Tolosa, aliat històric de Catalunya, i potenciarien alhora l’Euroregió (basada en les tres grans ciutats, Barcelona, Tolosa i Montpeller). Sembla que serà finalment la solució retinguda per París, i que Christian Bourquin no hi podrà fer gran cosa. La nova regió llenguadociana, amb Tolosa com a capital, tindria un PIB de 143 milions d’euros, cosa que la convertiria en la tercera regió econòmica de França, després d’Ile de France, amb un PIB de 612 milions d’euros, i la Regió Roina-Alps, amb la capital regional que és la gran ciutat de Lió, amb un PIB regional de 230 milions d’euros[4]
En conclusió de tot plegat, podem pensar que la reforma territorial en curs a França toparà, sens dubte, amb els tradicionals bloquejos mentals i polítics del poble francès, en general, i de les elits estatals i regionals, més específicament. Tots ells, han estat formats i formatats, per un motlle centralista, igualitari, unitarista i jacobí, que durant més de dos segles i cinc repúbliques ha funcionat molt bé, en detriment de la diversitat i del respecte de les diferències que les societats avançades i la mateixa Europa exigeix que siguin respectades. Ens podem demanar si una nova república francesa més democràtica, demanada per alguns sectors polítics avançats i alguns pensadors, podria desbloquejar la situació i els conflictes continguts i ofegats. Un historiador com Pierre Nora[5] ha intentat la recerca d’una identitat democràtica postnacional, i després de repassar els alts i baixos de les cinc repúbliques franceses conclou amb la total extenuació del model republicà centralista. “La identitat democràtica suposa la generalització dels conflictes de memòria i de llur antagonisme (…) i un fet nou és que l’historiador actual treballa ara sobre el present, sota la mirada crítica dels seus propis contemporanis” (o.c. p. 568).
També podem imaginar que, donada, per una banda, l’evolució imparable del procés polític engegat a Catalunya i, per l’altra, la tímida i sobtada reforma territorial francesa, ambdós factors, tard o d’hora, repercussions sobre la nova regió Occitana, i encara més sobre la Catalunya del Nord. No sabem com acabarà el moviment sobiranista català, però el que sí que sabem és que no sembla que hi hagi possibilitat de tornar enrere, és evident que res ja no serà com abans. Els canvis a venir són necessaris i, per això mateix, són ineluctables. És clar que fins i tot per als habitants de Catalunya del Nord, uns canvis de visió i de mentalitat s’imposaran, més o menys ràpids i profunds. Tampoc no podem preveure l’abast ni el caràcter d’aquests canvis, però notem l’interès que provoca la situació catalana, que és potser més significativa que la pròpia reforma territorial francesa. Aquesta reforma apareix com a secundària i subalterna, comparat al que suposen els canvis futurs al país veí i germà dels nord-catalans.
Tothom està a l’expectativa, només queden sis mesos per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya, i aleshores començaran els efectes imprevistos, esperats o desesperats, negatius o positius, decebedors o esperançadors…
3
