Vivim moments d’una gran dificultat. Trontolla la societat del benestar, que constitueix tot un model de vida i ha possibilitat el desenvolupament econòmic i social d’una Europa que, després de dues guerres fratricides, decidí construir la pau a través de la unió de les potències que s’havien massacrat en els camps de batalla. Cinc anys després de l’armistici naixia la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer, que ha estat la base sobre la que s’ha cimentat la Unió Europea.
El nivell de crispació i dificultats que, quan encara eren obertes les ferides, superà el grup de dirigents polítics que posà la primera pedra de la unitat europea, ens fa pensar en la solidesa del projecte i valorar l’obstinació amb la que ara els governs francès i alemany lideren les propostes de solució de la “crisi de l’Euro”.
Quan a casa nostra, ara mateix, la figura del polític està sotmesa al desprestigi, cal retre homenatge a aquell grup de polítics que s’havien fet a les trinxeres i a la resistència. Allà van assumir que l’enemic contra el que lluitaven era un germà i van iniciar el camí de la pau per a una Europa que podia ser una gran nació de nacions si se superaven els antagonismes.
Sempre s’ha dit que les dificultats alimenten els somnis. Potser en aquests moments difícils es consolidarà definitivament Europa. Un somni del que hem estat partícips des de l’antiga Marca Hispànica, avançada del somni europeu carlemanyà. Després del primer lustre de pau posterior al final de la segona Guerra Mundial, quan s’havien imposat les llibertats al despotisme, els estats europeus començaren a caminar junts cap a una democràcia supranacional, una civilització d’homes lliures. Nosaltres encara érem presoners del feixisme, encara patíem el genocidi cultural al que se’ns havia sotmès i que hauríem de suportar durant un quart de segle mes. Però teníem Europa com a model. Seguíem la contraposició entre dos projectes que es diferenciaven per la dicotomia dels estats o les regions. Sense ser-hi vàrem perdre l’aposta per l’Europa de les Regions, que ens semblava més respectuosa amb els territoris que constituïen realitats històriques i culturals; però seguírem essent europeistes.
Ens sentíem Europa. En contrast amb l’estat espanyol, no vèiem a l’altra banda dels Pirineus un enemic a batre. D’allà havíem importat la il·lustració en paral·lel amb la industrialització i havíem estructurat un model de convivència sobre les bases democràtiques sorgides de la Revolució Francesa, buscant solució als problemes comuns, creant cooperatives i societats de socors mutu, a més d’infinitat d’associacions inspirades en els ateneus i en les moviments musicals europeus.
El final de l’autarquia ens agafà units exigint l’amnistia per a tanta gent que s’havia deixat la pell en la lluita, reivindicant el màxim nivell de llibertat i autonomia per a Catalunya. La lluita havia format una classe política que connectava amb el poble des de la maduresa que li havia atorgat el debat de les idees. Aquelles figures polítiques tenien l’aurèola de la èpica que distingeix els que han lluitat pels seus ideals. La mateixa aurèola que distingia els integrants d’aquell reduït nucli de dirigents visionaris que van posar les bases d’Europa, malgrat l’obstrucció dels que volien seguir el camí de l’odi visceral contra l’enemic.
Bona part del desprestigi que pateix la condició de polític a casa nostra es deu a la comparació dels dirigents actuals amb la generació que, a partir de la lluita contra la dictadura, va fer la Transició. L’èpica s’aconsegueix lluitant per les llibertats i, una vegada conquerides, els mèrits es concreten en la capacitat de fer política eficaçment. No obstant, una part del desprestigi ve de no haver resolt la vella xacra de la corrupció, de no haver fet la democràcia plenament representativa, de no haver resolt encertadament el projecte de l’Estat de les Autonomies… I en això també te responsabilitat la generació que va fer una Transició que no fou tan modèlica com ens han volgut fer creure. En el cas de Catalunya és descomunal l’error de no reivindicar tots junts una relació fiscal justa que superés les posicions respectives de vençut i vencedor, que –aparentment superada la Guerra Civil- encara se’ns aplica. Any rere any.
Ara som part de la Unió Europea, patim la crisi de l’Euro com tothom. A Catalunya, l’afegit d’haver de pagar encara els plats trencat de la derrota que vàrem sofrir el 1714. Com a tot arreu, s’hauran de retallar algunes prestacions de la societat del benestar. Europa ens segueix interessant com a projecte. Hem de contribuir a la seva consolidació. Tots els que creiem en la realitat nacional de Catalunya, hauríem de participar en aquest projecte com un sol poble. Massa sovint es posen per davant els interessos partidistes. Malgrat que no tenim estat, es troba a faltar el sentit d’estat. Aquella generació èpica que va fer la Transició sí que es caracteritzava per compartir un sentit d’estat; va haver de pactar sota la pressió d’un exercit que se sentia vencedor de la guerra incivil i vetllava amenaçador per uns límits que no van ser superats i ens han seguit oprimint.
La situació no és la mateixa, l’exèrcit no és aquell, però les forces polítiques de l’estat que aleshores no tenien base social a casa nostra, ara son aquí ben representades i disposades a seguir obstruint l’autonomia. El govern de la Generalitat, que reivindica una nova revisió de la relació amb l’estat, té la legitimitat de les urnes, però no disposa de la fortalesa necessària per plantar-se. Avança, posem per cas, en l’aprovació dels seus pressupostos fent equilibris parlamentaris, obligat a implicar-se en la aprovació dels comptes d’un Estat que no compleix els pactes signats.
El poble, no fa pas gaire, sortí multitudinàriament als carrers de la ciutat que és cap i casal de Catalunya, exigint una solució definitiva. La convocatòria es va fer des de la societat civil, però els representants de les forces polítiques hi van ser presents. Ara és temps de crisi, la situació econòmica només és comparable amb la de la postguerra. Cal que les forces polítiques que s’identificaven amb la proclama “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” superin les diferències –com després de la segona Guerra Mundial van fer aquells polítics europeus exemplars – i exigeixin junts una solució justa i definitiva per a Catalunya. Si no fos així, l’onze de setembre del 2014, en la commemoració dels tres segles d’una derrota que insòlitament encara paguem, haurà de ser la societat civil la que presenti solemnement una proposta. Allà on no arriba la política, hi haurà d’arribar la societat civil.
