Vaig conèixer Albert Manent l’any 1980. Aleshores, ell tenia 49 anys i feia poc que havia estat nomenat director general de cultura. No recordo molt bé qui me’l va presentar. Possiblement Josep Mauri, un home de la Ribagorça que tenia un restaurant al carrer de Tallers conegut per tothom com a la Lleidatana. Cal dir també que aquest senyor és el pare de Francesc Mauri, un dels homes del temps de TV3.
No m’estendré comentant-ne la faceta d’intel·lectual i tampoc no en comentaré la faceta de resistència durant els temps del franquisme i temps posteriors. Albert Manent fou un important poeta, filòleg, historiador de la literatura i de l’Església, memorialista i moltes coses més, però sobretot fou un gran patriota. Tots aquests aspectes han estat de sobres comentats per molts analistes i articulistes durant tots aquests dies amb motiu d’haver-se’n produït la mort.
En els periòdics i les revistes, aquests dies hem pogut llegir, entre algunes altres coses, que era un gran trapella, un gran conspirador i també que exercia una gran influència sobre certs sectors de l’Església catalana; sobre això darrer, es diu que, obeint sempre les ordres del seu amo, el president Jordi Pujol, es permetia de manipular-la i no deixar-li fer el seu camí.
Personalment penso que això és completament fals. Albert Manent era un bon catòlic i un home molt respectuós amb l’Església i els seus membres. Ho recordo molt bé quan tots dos anàvem a dinar al Cercle Artístic i allí ens ajuntàvem amb mossèn Lluís Martínez Sistach, avui cardenal i arquebisbe de Barcelona. El mossèn, en la dècada dels vuitanta, sovint dinava en aquest lloc, que com se sap està situat molt a prop de la catedral, i generalment ho feia sol. Recordo també que Albert Manent em va dir «aquest mossèn arribarà lluny».
He llegit que l’anterior cardenal, Ricard Maria Carles, va intentar fer una gran reforma dintre de l’Església catalana i sectors catòlics capitanejats per Albert Manent s’hi van oposar. Si Albert Manent va arribar a conspirar contra Ricard Maria Carles, ho va fer per qüestions patriòtiques, però mai no es va ficar en assumptes propis de l’Església. És més, durant aquells anys amb el president Pujol, malgrat que es coneixien, no tenia gaire relació; aquesta vindria més endavant. Manent no era militant de CDC, se’n va fer en anys posteriors. Quan aquest, l’any 1988, va intentar posar en marxa l’Oficina d’Afers Religiosos, Pujol no n’hi va fer cap cas; però, molt més endavant, a principis de l’any 2000, essent conseller de governació Josep Antoni Duran i Lleida, es va posar en marxa la Direcció General d’Afers Religiosos. Els principals punts que justificaven la creació d’aquesta institució havien estat redactats per Albert Manent i qui subscriu aquestes ratlles. Segons que em va confirmar el mateix Albert Manent, ell no en va ser consultat.
D’altra banda, Albert Manent sí que va ser l’home que va aconseguir el que alguns mitjans de comunicació van titular com el miracle de la Franja. El procés de recuperació de la llengua i la cultura a la Franja de Ponent, engegat en la dècada dels vuitanta, deu molt a la figura d’Albert Manent. També a Max Cahner i a Pere Baltà, que eren els homes que eren al front del Departament de Cultura.
Serveixin aquestes ratlles com a record i homenatge.
