Durant les vacances he visitat el monestir català, annexionat a la França de llengua d’oïl, de Sant Marti del Canigó. La guia turística, una monja francesa que només parlava la llengua d’oïl, o sigui, francès, va dir que era “romànic meridional”. No va dir res de romànic català. Vaig pensar: fa com els espanyols que parlen de la llengua catalana de la Franja (“annexionada” a l’España de llengua castellana?), dient-li “aragonès oriental” en lloc de català, però, en versió francesa.
Ens va ensenyar la tomba d’un tal “Guifré II ” però no va dir que era català; tenia els 4 pals vermells sobre fons groc pintats al capçal de la tomba, però no va dir que era la bandera catalana ni res del casal de Barcelona. A l’església hi havia les relíquies de Sant Galderic, però,li va dir “Gauderique” i no va dir que era el patró original dels pagesos catalans. Ni res de que haguessin estat al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.
Per cert, a la majoria de pobles de Catalunya hi ha una estàtua de Sant Isidre a les esglésies i els catalans ignoren que fou aquest sant madrileny – San Isidro- els que es va fer servir per a substituir el català Sant Galderic en un acte mesquí de descatalanització del santoral pròpiament català). Em pregunto: Quan serà restituït? Hem d’esperar a ser independents de Madrid i la seva Espanya castellanista o podem fer-ho abans? Què hi diu l’església catòlica catalana? Els ateus diuen que tant se val; jo penso que deixar-se substituir els referents identitaris suposa una pèrdua greu per a una nació.
La noia que feia de guia turística era monja catòlica de França, els cristians diuen i celebren la Pentecosta perquè l’Esperit Sant els infon el do de llengües i parlen amb la llengua de cada lloc, malgrat ser en terra culturalment catalana, El Rosselló i El Conflent, la monja francesa que feia de guia turística, només parlava francès, o sigui que feia de guia turística a la francesa.
A costat de Sant Martí del Canigó, que es troba al voltant de l’àrea geogràfica de Prada, al Conflent, on es fa cada any la Universitat Catalana d’Estiu, hi trobem també el municipi de Vinçà. Hi ha una argumentació històrica que diu que els avantpassats del genial Leonardo da Vinci, o fins i tot ell mateix, eren originaris de Vinçà i que “Vinci” es la italianització o llatinització d’aquest esmentat topònim català.
A sota del monestir de Sant Martí del Canigó, s’hi troba el municipi de “Castell” actualment anomenat en francès “Castel”, amb una sola ela, ja que en francès no existeix el fonema lateral palatal /ʎ/ a final de paraula. Curiosament, penso, els espanyols de llengua castellana rarament saben pronunciar el so bilabial nasal de la ema a final de paraula. Això ha desvirtuat molts cognoms i topònims propis de la llengua catalana i de Catalunya. A més, també ha estat la causa, al meu entendre, de que el nom “Colom” patís la deformació que el transformà en “Colón”, i que adulterà la història del descobridor d’Amèrica, el català Cristòfor Colom. La monja que ens feia de guia en francès i a la francesa, ens va mostrar un capitell del claustre en el qual es veia un “colom” i ens va dir que era l’escut heràldic d’una família noble anomenada“Colombe” i que havia promogut la construcció del monestir. El nom “Colombe” es un nom francès, quan es va construir el monestir de Sant Martí del Canigó, pels voltants del segle X, en aquestes terres no s’hi parlava llengua d’oïl, s’hi parlava català. Per tant, aquell llinatge al qual feia esment la monja no podia ser “Colombe”, en tot cas deuria ser “Colom”. Segons llegeixo a l’enciclopèdia, el monestir es va construir cap a l’any 997 (primer esment d’aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya i Conflent, nét de Guifré el Pelós.
Em va semblar que donades les característiques del capitell, tal com es pot veure a la fotografia, no correspon a un escut heràldic sinó que fa referència al “colom de la pau”, ja que porta una branca d’olivera a la boca, tal com explica el relat bíblic que parla del diluvi i l’Arca de Noé.
Davant d’aquest n’hi ha un altre que fa referència a un altre relat bíblic; el de la dansa de Salomé amb els set vels. Aquesta dansa té un significat esotèric o hermètic relacionat amb el nombre set, sobre el qual no ens van explicar res. Ramon Llull explica el motiu pel qual va dividir el seu “Llibre de l’Orde de Cavalleria” en set parts. La interpretació que es fa dels símbols hermètics en llengua francesa, una llengua no-vernacla a les terres catalanes, em fa pensar en la importància essencial del fet de parlar la llengua original o vernacla de cada lloc per poder tenir una interpretació fidedigna de la realitat. Això és tant important que els poders de la propaganda imperialista anti-vernacla, ja ha adulterat el seu significat, i ha posat en el diccionari que “la llengua vernacla és la llengua dels esclaus de Roma”. Això ha fet que molts autoctonistes, enganyats, hagin rebutjat d’identificar la llengua que és el vehicle de la seva llibertat i reeximent personal. Confio en que aquest escrit els faci reflexionar i sortir del l’engany en el que els han fet creure els adulteradors de la identificació catalana i de la catalanitat. Convido els lectors d’aquest escrit a escoltar la composició musical de Pau Casals (1876-1973) titulada “Sant Martí del Canigó”. Cap músic de francès no ha dedicat mai, que jo sàpiga, cap composició musical al Canigó.
I, recomano una visita l’enllaç de Jacint Verdaguer amb el poema dedicat al “Canigó”. De nou, que jo sàpiga, cap poeta de llengua francesa no ha dedicat cap poema al Canigó. El Canigó inspira en llengua catalana, en llengua vernacla. Cal retornar al orígens. Qui perd els orígens perd la identitat i, per tant, perd el ser.
Jordi Salat
President de l’Associació Cultural Amics de Diether Rudloff
3
