El moviment associatiu ha portat al Congrés dels Diputats la indignació pels milers de desnonaments d’habitatges per hipoteques impagades. A l’entorn d’un milió i mig de signatures avalen les propostes de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, defensada en seu parlamentària per l’activista barcelonesa Ada Colau, que ha posat rostre i veu a les propostes que plantegen la necessitat d’una legislació que reconegui que, amb el lliurament dels habitatges, es liquidi el deute amb els bancs, promogui moratòries dels desnonaments i s’acordi una política de lloguers socials que impedeixi que milers de famílies es vegin obligades a abandonar la seva llar, en no poder fer front als venciments hipotecaris a causa de la crisi econòmica.
La portaveu de la PAH fou represa pel president de la Comissió d’Economia del Congrés per la cruesa de les expressions utilitzades en la seva intervenció, en les quals va veure «gravíssimes ofenses». Es pot ben dir que Ada Colau, certament, no es va cenyir a les normes de la cortesia parlamentària i, per a expressar la indignació popular, no dubtà a qualificar de cínics, criminals i estafadors els responsables d’unes decisions que ja han causat més de 400.000 desnonaments des del 2008 i alguns suïcidis que també planaven en el context d’una intervenció que ha tingut un extraordinari suport de les xarxes socials.
Ada Colau ha defensat una bona causa, en un moment en què el conjunt de la societat viu una desconcertada indignació per la inoperància dels governs que haurien de solucionar la crisi, al bell mig de l’esclat de corrupcions i corrupteles que posen en perill la credibilitat del sistema democràtic que ens vam donar en aquesta part de la Unió Europea també qüestionada.
Manca tradició democràtica col·lectiva per a veure que una bona manera de fer front a les corrupteles és la ventilació pública de cada cas. Potser no ens adonem que les institucions funcionen i les actuacions judicials afecten fins i tot les més altes instàncies de l’Estat. Dit això, cal esperar que la justícia acabi dictant sentències exemplars, cosa que encara costa més de creure enmig del descrèdit de la política i dels polítics.
Sovint ens falla la memòria històrica que ens podria explicar que la corrupció és un element intrínsec i inseparable de la societat mateixa. És tan antiga com la història i, precisament, ha estat la seva correcció la que impulsà la legislació que l’hauria de castigar. No cal capbussar-se en la fondària de la història per a comprovar-ho. L’anàlisi de la contemporaneïtat ens torna la figura del doctor Robert, l’alcalde de Barcelona que fou mitificat a causa, precisament, del tancament de caixes contra l’espoliació de la política impositiva del govern espanyol. El podem recordar ara lluitant contra el ‘fons dels rèptils’, una partida del pressupost municipal dels inicis del segle XX al servei del clientelisme polític. També eren conegudes les gresques oficials en plena dictadura del general Primo de Rivera. L’escàndol d’una ruleta anomenada Estraperlo en al·lusió als seus inventors va fer caure de la presidència del govern el radical Alejandro Lerroux i precisament l’estraperlo d’aliments i matèries bàsiques fou la primera de les moltes corrupteles de la dictadura franquista, que després es van institucionalitzar amb les adjudicacions a dit de les grans les concessions de l’Estat. La Transició —malgrat que no n’hem de renegar perquè retornà al país el seu període democràtic més extens— va salvar no pocs reconeguts financers i polítics franquistes que, des de les seves empreses encara són ben capaços de repartir sobres entre els polítics que els són afins i de corrompre figures de l’oposició prou representatives.
Davant de tot plegat i no obstant expressar-se prescindint de la prosopopeia parlamentària, és sana la indignació contra el sistema que protegeix de la crisi els grans especuladors i treu de casa seva multitud de famílies, perquè no poden pagar la sobrecàrrega de les especulacions. Benvinguda sigui la denúncia de la injustícia. És ben clar que la democràcia, a part de la ja reclamada regeneració, necessita veus i lideratges nous. No és gens estrany que aquestes sorgeixin de l’associacionisme que ja generà un segle i mig enrere mecanismes en defensa de les classes populars, com van ser les societats obreres i de socors mutus, els ateneus instructius, les mutualitats, les caixes de previsió social, les cooperatives de tota mena (també d’habitatge), fonaments tots ells de la societat posterior de benestar social que, ara mateix, persones com Ada Colau defensen, si convé amb les ungles.
Per afinitat no podem fer res més que adherir-nos als plantejaments reivindicatius de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques —contundentment exposats per la seva portaveu en seu parlamentària— des d’aquesta tribuna d’expressió de l’associacionisme, que sempre s’ha distingit per la defensa dels ideals, per la il·lusió de generar progrés social i per l’altruisme, que és la característica més principal de la multitud d’activistes que treballen des del moviment cívic i cultural per trobar solucions als problemes col·lectius. Aquesta manera de ser tan generosa contrasta amb l’afany de lucre i excessiva professionalització de la política que, desgraciadament, ara mateix facilita l’allau de corrupteles i corrupcions, l’objectiu principal de les demandes de regeneració democràtica, que ja són un clam.
