Acabem de celebrar cent dies de la dona aquest 8 de març del 2011. En aquests anys, certament, hi ha hagut una veritable promoció de les dones en el marc de la societat dita ‘occidental’, mentre que en altres zones del món, malauradament, se n’ha continuat mantenint la marginació i la supeditació. I la tossuda realitat ens demostra cada any, amb el nombre de dones mortes a mans d’homes—que suposadament les han estimades—, que la necessitat d’aquest recordatori no decau i que enlloc no s’ha arribat a una plena paritat.
Què més podem fer? Segurament cal un canvi profund en algunes mentalitats masculines que han escoltat des de petits, ni que sigui de manera subliminal, que ells eren superiors en força, en intel·ligència i en poder sobre les dones i que aquestes havien de donar-los seguretat i plaer i, a més, que no és incumbència seva procurar-los felicitat. A vegades deuen haver viscut a la família el maltractament de la mare, i possiblement ells mateixos repetiran aquesta conducta en el futur.
El canvi de mentalitat que es proposa no l’hauran vist pas reflectit en el comportament imposant de polítics i dels alts dirigents empresarials que omplen les portades de periòdics i les notícies televisades, on la invisibilitat de les dones és manifesta, encara que cada vegada en vagin apareixent algunes més. És curiós—o és una manifestació més del que diem—que, quan les noies obtenen millors resultats acadèmics que els companys, tothom corri a esmenar currículums o a intentar separar nois i noies en les aules a fi que ells no se sentin inferiors (és cosa dolenta sentir-se inferior).
Es diu que a Catalunya el nombre d’empresàries i de treballadores autònomes es manté millor, en aquest moment de crisi, que no pas entre els homes, i això és una dada positiva que potser s’expliqui per la capacitat adaptativa que tenen les dones d’acord amb les circumstàncies.
El moviment feminista, que començà amb força a casa nostra cap als anys setanta del segle XX, donà els seus fruits i les noies d’aleshores començaren a omplir les aules universitàries. Amb el temps semblà que ja havien aconseguit la igualtat, de manera que el feminisme militant va decaure. Ara ens adonem que encara calen molts canvis, ja que les dones, per exemple, reben salaris inferiors per un mateix treball i a més la doble jornada, al treball i a casa, és una constant que va minant la resistència femenina. Això de la conciliació del treball i la cura de la família, i moltes vegades també dels avis, està pensat perquè les dones ho puguin abastar tot, i no pas perquè tot això ho puguin compartir amb els homes.
Aquests algun dia s’hauran de prendre seriosament quin és el seu paper, o els seus papers, en el món, perquè arriba l’hora final del patriarcat i segurament no serà cap gran pèrdua. Els homes han de saber que es perden una gran quantitat de satisfaccions quan resten com a estrangers de la pròpia família.
