Hem arribat a les cent edicions de Tornaveu. Calia creure en el projecte quan fa cinc anys vam posar el fil a l’agulla per a començar a teixir-lo en aquell nucli inicial amb gent de l’Ens i de l’UCE. Hi havia un buit important que afectava ambdues institucions; més ben dit: que afectava la difusió de la intensa activitat que generaven l’associacionisme i una Universitat Catalana d’Estiu que no volia ser, només, un nucli d’iniciatives innovadores marcades per la relaxada vida de l’estiu.
L’embrió no va sorgir per generació espontània. No va ser tan fàcil com ara pot semblar definir el projecte de donar veu a un sector tan dinàmic com dispers, però enormement constructiu. Un sector, aquest del món associatiu, que s’havia acostumat a moure multituds que omplen places i carrers sense aconseguir ressò mediàtic. L’Ens de Comunicació Associativa —com es va dir en el primer moment— ja havia sorgit precisament per a capgirar aquella situació. Tenia rere seu milers d’entitats, tot l’activisme cultural, que havia patit l’ostracisme de la dictadura i s’havia acostumat al control de les seves activitats. La democràcia no havia capgirat aquesta viciada situació.
La Universitat Catalana d’Estiu venia d’una resistència civil feta des de Prada (el Conflent), a pocs quilòmetres de la frontera, com un espai de llibertat que el règim no podia controlar. La gran festa dels que sempre han volgut anar més enllà de les llibertats que s’han anat conquerint. Sense aquesta rebel·lia l’UCE potser no tindria sentit.
Les cent edicions de Tornaveu reflecteixen la trobada de dues maneres d’actuar pel país i en pro del país, de les associacions acostumades a aprofitar les escletxes de llibertat des del possibilisme pragmàtic i de la gent de l’entorn de l’UCE, que sempre demanarà més per a aproximar-se als somnis. A l’entremig d’aquestes dues aptituds, Tornaveu ha procurat explicar la vida associativa, però també ha estat tribuna lliure del pensament. Sovint ha possibilitat l’expressió d’idees que, malgrat la democràcia, no tenen cabuda en els mitjans de comunicació… Hem tret a la llum de la informació i al debat de l’opinió la voluntat de continuar construint un país que volem lliure. Un país que s’ha fet recolzant-se en un model insòlit de societat civil, el d’una nació sense Estat que va resoldre aquesta mancança creant associacions, per a anar més enllà del que els opressors de cada època toleraven. Ho va fer —va crear associacions— per a resoldre problemes que per damunt dels Pirineus es resolien des de les estructures de l’Estat.
Us convidem a comprovar aquest fenomen entrant a l’hemeroteca de les cent edicions de Tornaveu, marcades per una diversitat gran i visible, entre els mateixos autors que han triat aquesta plataforma per a expressar-se. Però el que més hi ha, en aquestes cent edicions que ens enorgulleixen, és un cúmul d’informació que, abans de Tornaveu, no es publicava enlloc. D’altra banda, els cinc anys de vida de Tornaveu han recollit la crònica i l’expressió d’un període complicat de la nostra història, on aquest entramat d’associacions —del qual ens hem convertit en portaveu— cada vegada guanya més i més protagonisme. Potser a mesura que les administracions descobreixen que no és al seu abast resoldre la totalitat dels problemes que l’angoixen. Fer cultura en aquest país era competència del poble, es delegava aquesta funció en les associacions potser perquè, algun dia, vam entendre que des de l’Estat no hi havia cap interès a promoure cultura, si no és que es tractava d’una altra cultura.
Ha estat un camí joiós anar construint una estructura de comunicació dins d’aquest gran espai de les noves tecnologies. Ho hem fet per a una organització —l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català— que acaba de ser reconeguda per una institució tan universal com és la UNESCO, que ha descobert que hi ha un país sense Estat que té més federacions culturals i més diversitat associativa que cap altre país del món. Era la millor notícia cultural que podíem publicar. No saben com n’estem, de satisfets!
