Per una realitat sociocultural com és la que es viu a Catalunya, articles que tractin sobre la problemàtica del bilingüisme sempre són d’agrair.
En aquest sentit, i fruit precisament d’un reflexió sobre la relació existent entre llengües minoritàries i educació, el pensador i filòsof català Raimon Pànikkar ens ofereix la seva particular i alhora interesant visió d’aquesta problemàtica.
El present article ha estat extret del llibre La nova innocència, col·lecció Vivàrium, editat per la Llar del Llibre.
Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges aquest juny passat (1985).
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilingüisme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc mil llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és pro- visòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagin d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en l’igualitarisme lingüístic.
Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tamil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha d’ésser quelcom més que simple reduplicació.
El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos desenvolupat com Nord-Amèrica, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra dita mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressuscitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa -i crea- en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tot els re bemoll i en un alfabet eliminéssim la i perquè són minoritaris?
I ací penso no sols en la funció dels poetes i dels pensadors sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que han vist i oït a la televisió. Doblant Dallas al català no es fa pas molt ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.
Ara bé, per a tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha d’ésser creatiu. Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha d’ésser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear més val que siguem realistes i a Occident aprenguem l’anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim prohibit fixar cartells (sic) o Coca-cola s’anunciï en bon català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar a Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom hi pugui entusiasmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.
Que no se’m malentengui. Jo no defenso que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble (el nord-americà, per exemple, no és l’anglès, malgrat un cert dialecte acadèmic comú)– rau en la seva creativitat, en la nova perspectiva que veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Ací rau la font de la joia –i de la pau.
Via Fora! núm 40.
