És diplomat en Estudis Avançats per la Universitat Politècnica de València i titulat superior pel Conservatori de Música de València. Saxofonista, compositor, poeta, assagista, recopilador d’escrits musicals i editor. Conegut internacionalment per la seua dedicació a la lliure improvisació musical, la creació electroacústica, el avant-garde jazz i molt més… Ja s’ha publicat ací una entrevista anterior. En aquesta, ens parlarà del seu llibre clau: La libre improvisación musical (EdictOràlia Música), que va acompanyat d’un CD titulat Entartete Improvisationen.
De què tracta el llibre?
De la improvisació musical, que practique des de fa tres dècades. És un recull de textos nascuts a l’ombra de la praxi, de l’exercici etnomusicològic i de la interacció amb altres improvisadors.
Aborda l’escolta, la intuïció, l’instant, la felicitat, l’atenció, la presa de decisions, la intenció o la seua absència, l’heurística, el rizoma, el silenci, la por, la intel·ligència, la memòria, l’autoconeixement, la no dependència, el sentit crític, les emocions i els sentiments, la interacció, l’empatia i la confiança, l’autocontrol, la curiositat, allò col·lectiu, la disciplina, l’holística, el diàleg i l’autodiàleg, la participació i la negociació, les estratègies i els posicionaments, les dinàmiques, la concentració i entrar en el flux, l’espontaneïtat, els processos creatius…
Quin n’és l’objectiu?
Posar de manifest que la lliure improvisació musical és l’aventura de viure ací i ara, que resideix en la capacitat d’adoptar decisions, prendre partit i continuar cap endavant en el teu imparable procés creatiu, el teu camí vital, estètic i ètic, sempre incert i insegur, però, sens dubte, per la senda que condueix a la trobada amb un mateix. Cal, doncs, conrear un esperit crític, desenvolupar la capacitat de decidir, d’elegir la direcció més encertada, la millor opció, atenent cadascú al seu instint, intuïció, sensibilitat i imaginació. En definitiva, desenvolupar una intel·ligència emocional. Per això, la pràctica de la improvisació lliure ens posa en estat de flux, optimitzant la capacitat de concentració i espontaneïtat, d’abandó o oblit d’u mateix, entregant-se als altres i vivint del i per a l’instant.
Com definiries la intel·ligència emocional?
Com aquella que sorgeix de la immediatesa, del sensorial que té memòria i pensa autònomament, que ens posa en estat de flux. Un estat de gràcia que representa el grau superior de control de les emocions al servei del rendiment, l’aprenentatge i la creativitat. És un estat ingràvid, proper al nirvana i d’autèntic alliberament. És un estat d’oblit d’u mateix, moments en què l’ego està completament absent.
I la lliure improvisació musical?
Cada improvisador té la seua pròpia definició. Hi ha tantes formes d’improvisar lliurement com improvisadors. És la música més contemporània que existeix i, doncs, una activitat sonora espontània, oberta, participativa i plural que, estèticament, destaca per la seua diversitat de plantejaments i motivacions. Per això hi ha tantes identitats musicals com improvisadors l’exerceixen. Ara bé, improvisar lliurement és fer i escoltar música alhora. Un procés creatiu en què els seus protagonistes avancen sustentant-se en el que poden fer i no tant en el que fan i molt menys en el que deixen fet.
Per què vincules intel·ligència emocional i lliure improvisació?
La lliure improvisació musical esdevingué aviat un desfogament lúdic i una descàrrega emocional de les experiències acumulades. La intel·ligència musical que desenvolupa la lliure improvisació musical i la intel·ligència emocional es necessiten i retroalimenten. Sens dubte, ser músic improvisador ha contribuït decisivament a desenvolupar la meua intel·ligència emocional.
Per què la consideres una aventura?
Perquè forma part de l’aventura vital, perquè no hi ha res a què aferrar-se, tan sols a u mateix, l’escolta atenta i tots els detalls que he esmentat ja. En definitiva, a la intel·ligència emocional.
Quina relació hi ha entre racionalitat i intuïció?
Els clàssics parlaven de ‘l’art dels afectes’ en referir-se a la música perquè podia inspirar emocions. La música és, sense cap dubte, una manifestació artística que en té prou amb ella mateixa. Apel·la a les emocions i no hi ha temps per a pensar, sols la intuïció ens permet d’avançar. Per això, cal apel·lar a una escolta atenta i instantània que no necessite ser traduïda a continguts visuals, verbals o ideològics. Tot aquest procés ens condueix a substituir una atenció proveïda d’intencionalitat, que mor per la veritat, per una atenció al fragment, aprofitat per la realitat.
Per què és important la intuïció?
Gràcies a ella, vivim i sobrevivim. Una escolta sempre activa, en alerta, ens anuncia el perill i ens ajuda a prendre la millor decisió en un temps rècord i sense quasi pensar. Els improvisadors sols comptem amb l’escolta i hi reaccionem a l’instant. Sols la percepció ens dona les claus de quina opció ens convé o interessa més. És la intel·ligència que ens alerta i ens posa en acció.
Per què és una activitat eminentment social?
Perquè crea un imprevisible, autèntic i il·limitat espai de joc i d’acció en el qual mirar-se als ulls, dialogar i estimar-se. Els improvisadors han d’arribar a acords entre ells, debatre i consensuar a partir i a través del so. Tots els seus membres han d’arribar a una fusió de les seues voluntats i propostes sonores, a través d’una negociació permanent, que s’aconsegueix gràcies a una escolta atenta. Cada aportació individual acaba interaccionant i fusionant-se amb les altres, destil·lant una completa veritat que serà l’expressió integral de la raó de ser d’aquesta comunitat d’improvisadors. Per aconseguir tot això, calen màxima tolerància, empatia i generositat. La seua pràctica crea comunitat.
Per què és la pràctica més antiga?
L’escolta de sons i la seua reproducció per part dels primers homínids (crits d’amenaça, de còlera, de plaer, onomatopeies o colps d’objectes) van precedir a tot llenguatge i a qualsevol classe de música. Aquesta pràctica sonora i instrumental primigènia va permetre nombrosos i improvisats jocs sonors.
Per altra banda, la improvisació sempre ha estat present en la música de totes les èpoques i va precedir a qualsevol altra manifestació sonora articulada i codificada. Pensem que la primera notació musical es remunta a l’edat mitjana, però no oblidem que les músiques de tradició oral i les populars de totes les civilitzacions es produeixen i reprodueixen a través de la improvisació, de generació en generació, i a partir de la transmissió oral, generalment de forma col·lectiva.
Per què desapareix la música clàssica europea durant el segle XIX?
Hi ha nombrosos motius, però principalment per la creació i la consolidació d’un repertori canònic d’obres mestres; l’ampliació de les orquestres, que requerien la participació cada cop més important d’un director musical que no toqués cap instrument; la gradual sofisticació de l’escriptura musical, i, sobretot, una sèrie de fenòmens polítics i socials, com la revolució burgesa, que va acabar reemplaçant l’aristocràcia, amb tot el que va comportar en la manera de produir i consumir cultura.
Tots aquests fenòmens no han variat molt en els darrers dos-cents anys i les classes burgeses dirigents continuen dient què, com, quan i on volen escoltar les seues músiques canòniques: un repertori històric d’obres mestres escoltades fins a la sacietat.
Per contra, la lliure improvisació musical no genera cap producte; és un procés, un acte creatiu efímer que no deixa cap petja i és irrepetible.
Quin paper té en els centres d’ensenyament musicals?
A l’Estat espanyol, cap, llevat d’unes poques excepcions. Encara que està contemplada en els dissenys curriculars, no s’imparteix, no es practica en cap centre.
A nivell individual, què s’adquireix amb la seua pràctica?
Apropar-se a l’ideal de la llibertat creativa i a la construcció de la vida quotidiana. Reivindica, a través de la creativitat i l’expressivitat, el dret a controlar la pròpia vida, a gestionar les emocions i a no dependre dels altres, i incita a superar l’art mitjançant la seua realització en la vida.
Es tracta d’una escola de vida que profunditza en l’autoconeixement, la presa de decisions, el control dels nostres sentiments i emocions, en gestionar l’estrés i l’ansietat… En tot el que ja he comentat.
I socialment?
Desenvolupa les capacitats d’invenció i innovació, traslladar emocions i sentiments, assumir el punt de vista de l’altre, empatitzar i mostrar-se sensible envers els sentiments dels altres. Davant la societat de l’èxit, l’improvisador lliure no s’ocupa de virtuosismes instrumentals, de ser solista o de fer el do de pit, perquè el seu interés se centra en el diàleg real, en el col·lectiu i l’empàtic, en les manifestacions artístiques autoreflexives i immaterials i en els processos creatius il·limitats i alliberadors. És l’art desmercantilitzat, perquè no hi ha producte a consumir. És l’acte de comunicació o intercanvi desjerarquitzat i d’un temps no viscut, perquè no hi ha espectadors ni consumidors ni opcions ja efectuades. En la improvisació lliure tot està per decidir i succeir, sense importar el que s’esdevindrà ni el que s’ha esdevingut.
Per què has lluitat tant per la lliure improvisació musical?
Perquè crec fermament en la improvisació com a actitud, com a forma de vida, com a pràctica quotidiana per a estar en el món i assolir la felicitat al costat dels altres, amb afinitats i diferències. Per als clàssics, ‘estar en el món’ era sinònim de benestar i felicitat.
Per què practicar-la ?
Un músic ha de voler ser un artista i la pràctica de la improvisació ens ajuda a ser creatius, agita la nostra imaginació i posa a treballar la nostra intuïció. Sense oblidar el fort component lúdic, divertit i imprevisible que en té la seua pràctica.
Què t’ha aportat?
Vaig començar com a músic improvisant; sempre he improvisat i continue improvisant. M’ho ha donat tot. No entendria el món sense la improvisació, sense poder seguir jugant, dialogant i interaccionant amb altres improvisadors, des de les nostres diferències i experiències.
Per què recomanes el llibre?
És un llibre per a tots els públics. No cal ser músic per a llegir-lo. Obre les portes a la pràctica de la lliure improvisació musical i de com, a través d’aquesta pràctica, podem ser més intel·ligents emocionalment. El lector hi trobarà reflexió i debat, a vegades un to poètic, algunes preguntes sense resposta, però estic segur que li servirà d’ajut per a entendre i entendre’s en ‘la pràctica de les pràctiques’.
