Per què ets músic?
Perquè respire, parle, camine, menge, folle, cante i faig sorolls, somie, escric, orine i cague, llig i compartisc, empatitze i critique el món… Perquè m’emocione amb la música i pense en clau de sons.
Per què t’interessa la improvisació?
Perquè m’obri les portes de l’instant, de la infinitud del moment, de l’ací i l’ara —hic et nunc—, i de la immortalitat. Cap altra praxis no ens garanteix la més absoluta llibertat —i l’alliberament de nosaltres mateixos— com ho fa la improvisació. És la vertadera alienació del jo. Alguns dirien que és el Nirvana, el Cel o qualsevol altre indret paradisíac o quelcom de semblant.
Com sorgeix aquesta col·laboració amb Josu de Solaun?
Josu de Solaun i jo ens coneixem des de fa vint-i-cinc anys, de quan ell era un jove estudiant de piano i començà a donar els seus primers recitals. Des de llavors, hem mantingut una relació estreta, malgrat la distància —ell va viure vint anys a Nord-Amèrica—, i sempre havíem parlat d’aplegar-nos per improvisar junts. Ell és un gran músic, un artista versàtil, obert i capaç de posar tota la seua imaginació i intuïció al servei de la improvisació, de viure l’instant amb passió i moltíssima energia. En això coincidim plenament. Res pot fallar.
On trobes que està la clau de la vostra interpretació tots dos plegats?
Precisament, en el que acabe dir: en l’energia que emana de les nostres emocions i els nostres pensaments, i que som capaços de compartir.
També en les nombroses afinitats que hi tenim: la poesia, la filosofia, el Mediterrani i la seua llum… I, per suposat, en totes les músiques que ens agraden i compartim. I, fins i tot, des d’un punt de vista epistemològic, ontològic, filosòfic, metafísic i musicològic, són més les nostres coincidències que no pas les discrepàncies, que haver-les haylas. És clar.
Anem a per First Times, el teu darrer treball creatiu com a músic. Per què aquest nom?
Per totes les primeres vegades, pel dia en el qual ens coneguérem, per la nostra primera conversa, pel nostres primers concerts, pel primer viatge, per la primera vegada que improvisàrem junts, pel nostre primer treball discogràfic, per tantes primeres vegades, totes elles inoblidables i irrepetibles.
D’acord amb la informació relacionada amb el CD, les fonts de les vostres improvisacions són una combinació que va d’Orient a Occident sense treva. Hi estàs d’acord?
La globalització del món —un fenomen del qual prenguérem consciència fa ja mig segle— ha trencat definitivament totes les fronteres entre Orient i Occident, entre Sud i Nord.
La hibridació i el mestissatge de cultures ben diferents s’ha produït d’una manera natural i profunda. Totes les músiques del món sonen alhora. Actualment, qualsevol persona pot viatjar i acostar-se a cultures que fa quaranta o cinquanta anys es trobaven molt lluny.
Els mitjans de comunicació i les plataformes digitals, els grans arxius sonors de la història de la humanitat emmagatzemen milions i milions de músiques de tot arreu. Els qui juguem amb els sons no som aliens a aquesta rica cultura musical que ens envolta.
Què és per a tu la “improvisació positiva”?
Es tracta d‘un concepte que vaig sentir un dia a un enginyer, responsable de la construcció de l’AVE a la Meca. Deia que, davant tots els reptes als quals s’estaven enfrontant en el desert per dur a terme la complexa empresa de fer el traçat de les vies, responien improvisant solucions mentre anaven avançant, ja que cada dia es trobaven davant de situacions desconegudes i calia cercar solucions amb immediatesa. Però ell parlava d’una improvisació positiva, perquè la paraula “improvisació”, malauradament des de sempre, ha estat associada a conductes o comportaments poc reflexius, eixelebrats i potiners. Els polítics la utilitzen quotidianament, però associada al desastre, per tal de criticar els seus oponents, amb el sentit que no pensen les coses que fan.
First Times sembla una combinació de tres arts: la música, la literatura —particularment, la poesia— i la pintura.
Les disciplines artístiques són com gots comunicants i ho comparteixen tot. La poesia, la pintura, la música, l’art visual, el teatre, l’arquitectura, la dansa… Parlen del mateix i cerquen als mateixos calaixos: parlem de volums, de perspectives, de ritmes i harmonies, de figures i fons, de contrapunts i textures, d’intensitats i densitats, de moviment i sintaxi, de formes i estructures…
Què signifiquen els títols de les peces de First Times?
Els títols de les improvisacions, quasi sempre els posem a posteriori i com una conseqüència, un suggeriment, una associació d’idees i afectes, com un joc de semanticitats al voltant d’una asemanticitat.
No és gaire important, però és divertit posar nom al teu fill ja nascut.
Què va ocórrer a l’Auditori de Catarroja el 21 de juny del 2021?
Màgia. Pura màgia. Crec que el disc ho reflecteix perfectament, i per això està agradant tant, per la seua frescor, connexió, desbordament d’energia, compenetració, empatia i intel·ligibilitat per a l’oïdor, tot i que no siga un oïdor avesat en aquestes músiques.
Què tens previst per a la propera tardor del 2022?
Aquest octubre publicaré un nou llibre, Temps de reverberació, una mena d’aproximació històrica a la música experimental valenciana dins del context internacional, i tot un seguit d’escrits sobre música i política.
Ja saps que la meua vida transcorre entre paraules escrites i sons. M’agrada tant escriure com compondre música i moltes altres coses no tan rellevants.
Tal vegada, perquè tot és el mateix, no hi creieu?
Escoltem música o “consumim” música?
Jo intente escoltar sempre, i no sols música, sinó també tot allò que ens envolta quotidianament, perquè tot és música; fins i tot, aquella inaudible, veritablement pensada, interioritzada, i que ningú més no pot escoltar.
Interpretació versus creació musical? O combinació feliç de totes dues?
Tot és un. Escoltar i fer música és la mateixa cosa. No em considere intèrpret, tampoc un compositor. Pense que escolte i visc entre sons, en eixe ordre natural —que deia Cage— en el qual tot té sentit i només perd eixe esperit quan intentem forçar-lo, manipular-lo.
Mai no comence a compondre música sense escoltar el que està sonant al meu voltant. Eixe so orgànic, inquiet, vital, “auràtic”, aperiòdic i aparentment desordenat, però sempre sorprenent que és la gran música del món, i nosaltres només podem escoltar-la i intentar participar-n’hi, fer alguna contribució —entre cometes—, jugar i dialogar amb ella o destruir-la, trencar-la.
Cadascú pren la seua decisió de com vol estar en el món.
