Com ha acabat una neerlandesa tocant música basada en els vells balls del Pirineu?
Vaig venir a Barcelona a fer pràctiques pels estudis de musicoteràpia a l’associació Pere Mitjans per a nens amb discapacitat. Vivia en un petit poble a prop de Llers, al costat de Figueres. I allà em van avisar que hi havia uns nois que tocaven cada mes i feien balls tradicionals a la plaça del Museu Dalí. Allà vaig conèixer el Perepau Ximenis i Cesc Sans, de Clau de Lluna. Hi vaig anar amb el violí i allà va sortir per primera vegada la paraula violina: jo encara no parlava català i el meu castellà era força dolent, em confonia amb els gèneres, perquè al neerlandés no existeixen; per això em vaig presentar dient: “Hola, em dic Simone i toco la violina”.
Això va ser l’any 1989. Set anys més tard, quan va arribar el moment de buscar nom pel grup que volia muntar, Les Violines em va semblar que era bonic.
Què et va atraure d’aquesta música i del violí?
Em va atraure sobretot dues coses. Primer, el que em van explicar en aquell moment el Cesc Sans i el Perepau sobre els orígens d’aquesta música, que l’estaven recuperant i que formava part de la cultura catalana. Jo en aquell moment no era ni conscient que Catalunya tenia la seva pròpia cultura, encara pensava que havia anat a viure a un país que es deia Espanya. I descobrir la cultura catalana va ser emocionant.
La segona cosa que em va atreure va ser el fet de fer ballar. Em va enamorar totalment. La sensació de veure la gent ballar la música que tocava em va donar una profunda felicitat. Es fantàstic, és un regal que fas amb la teva música a la gent. Això és el que em va despertar la passió per la música de ball catalana.
Aquest diumenge 7 de febrer actueu al Festival Tradicionàrius, com serà el concert?
Quan Les Violines vam complir 20 anys vam fer un concert de repàs de la trajectòria del grup. Ara celebrem els 25 anys i no volíem repetir el format. A banda d’això, tot el nostre recorregut és música de ball, però ara la gent no pot ballar.
Per això hem plantejat un concert totalment diferent: amb composicions cent per cent pròpies, arranjades especialment per a l’ocasió. Presentem un nou format de quintet: dos violins (Núria Balcells i jo) (en compte dels tres violins amb què vam gravar el disc anterior [Quatre estacions, 2017]), viola (Rebecca Macauley), contrabaix (Maribel Rivero) i acordió diatònic (Clara Ribatallada).
També tindrem col·laboracions: de Roser Olivé, que tocarà la gralla, Fani Fortet, com a percussionista, i convidarem a pujar la Carol Duran, ara directora artística del Tradicionàrius, que és ex Violina.
Serà un espectacle completament nou, amb una sonoritat i un ambient diferents als habituals. La idea és gravar-lo i fer-ne un nou àlbum.
En aquest sentit que comentaves, vosaltres que feu música de festa major per ballar. Com es porta això amb la pandèmia?
Amb la pandèmia ens hem hagut de reinventar. Hem fet un nou espectacle que és un concert per escoltar, on canviem l’ambient de festa major pel d’una banda sonora. També serà un espectacle ple de records, d’emocions, on volem fer el nostre homenatge personal a Jordi Fàbregas, qui ha estat molt a prop tots aquests anys.
El Tradicionàrius d’enguany ha volgut donar una forta presència als projectes liderats per dones. A l’àmbit de la música d’arrel, les dones també ho tenen més complicat per fer sentir la seva veu?
Quan vam començar amb Les Violines, era molt poc comú trobar una instrumentista de música tradicional. Sí hi havia força dones cantants, però els grups de música tradicional eren exclusivament formats per homes. Ara el panorama es totalment diferent, jo diria que hi ha gairebé una paritat.
En aquests 25 anys el canvi ha estat espectacular. I crec que gran part de la culpa la tenen festivals i iniciatives com el Tradicionàrius, l’Escola Folk dels Pirineus o també l’Aula de Música Tradicional, que van començar a fer classes i tallers de música tradicional. Hi ha hagut moltíssima educació de música tradicional i això crec que ha estat la causa directa del canvi.
Quan faig classes de violí i faig servir repertori de música tradicional noto que motiva molt als nens, és una manera de despertar l’interès per la música d’una forma més suau que la clàssica. És més propera que la música clàssica, perquè és la música del poble.
Has comentat alguna vegada que la música folk i la clàssica estan més vinculades del que acostumem a pensar, i que la música clàssica ve del folk
Sí, ho he dit sovint. La música tradicional i la música clàssica estan directament relacionades. Hi ha moltíssimes peces clàssiques inspirades en tonades en el folklore dels països, i en danses i música de ball. I al revés també, a vegades sento tonades de música folk que han agafat coses de la clàssica. Ens inspirem mútuament.
Quins són els propers projectes de Les Violines?
A més de la gravació, tenim previst fer una gira amb aquest espectacle dels 25 anys de Les Violines, que serà cent per cent de creació pròpia. Això volem que sigui la nostra identitat aquest any. Som un grup de dones compositores.
Amb aquest concert m’he volgut fer una mena d’autorregal, perquè soc l’única que porto 25 anys, i vaig demanar una mena de permís a la resta del grup per recollir 25 temes meus. Però després d’aquest concert, la idea és donar continuïtat a l’espectacle i portar-lo de gira, incorporant-hi composicions de tots els membres del grup. I fer un concert dels 25 anys de Les Violines que sigui cent per cent de creació pròpia. Per posar de relleu que som un grup de dones compositores, de dones que fem la nostra música.
Perquè la música tradicional també pot ser això: un estil. No cal que sigui una melodia agafada d’algú que la composar vés a saber quants anys. Pot ser una melodia que la fas tu, li dones l’ambient, la sonoritat, les ornamentacions musicals del que anomenem música tradicional. D’alguna manera estàs fent música tradicional del futur, perquè d’aquí a seixanta anys ja serà prou vella per ser tradicional.
