Fa alguns anys que ja va aparèixer el concepte “arrel” per referir-se a un espai musical que ha sigut definit amb molts altres termes, més o menys acollits segons l’entorn. Aquest terme s’ha anat fent fort als darrers anys desplaçant conceptes com “tradicional” o “folk”, per dir els més rellevants. La música és una activitat de relació entre persones, territoris i història i lluny de ser “un llenguatge universal” és un llenguatge cultural, que cada societat li dona uns valors, funcions i significats que depenen dels col·lectius i els individus. La nostra cultura ha tendit a generar uns “productes” musicals que han creat un seguit d’etiquetes per poder definir, i sobretot comercialitzar, amb aquestes músiques: sigui amb el producte discogràfic o amb el mercat de festivals i concerts. Cada moment històric ha tingut unes necessitats diferents i els productes musicals moltes vegades han sigut mostra de trencament i canvi amb el seu passat més recent, mostrant així el canvi generacional, amb el model del rock com a referència per entendre-ho. Què passa quan aquestes necessitats entren en controvèrsia, tanmateix, amb les idees associades a l’imaginari de la música tradicional “d’antic”, “continu”, “inamovible”? Doncs que tot plegat, encara és més acusadament incoherent i controvertit.
Està clar i s’ha dit mil cops que la música tradicional no és immòbil, s’adapta als moments i necessitats socials, és viva i també pot tenir molts elements creatius. Però sí que hi ha una voluntat de sentir-se-la pròpia com a col·lectiu, de tenir aquest concepte de “patrimonial”, com que forma part o fa referència a una comunitat més o menys extensa. És una etiqueta prou oberta i que cada país ha interpretat de diferents maneres i hi encabeix més o menys coses. Cansats del terme folklòric i les seves connotacions, el folk va tenir el seu sentit, però a Catalunya va entrar sempre amb controvèrsia amb models de folk que en unes dècades de 1960 i 1970 havien estat més junts: model de cantautor i “nova cançó”, les cançons traduïdes tradicionals d’arreu i la producció de grups i sonoritats que feien un concert equiparable als productes comercials del moment, però amb instruments “tradicionals” i cançons provinents d’aquest “pòsit” cultural, alguns seguint idees com les de la riproposta italiana.
Quan les etiquetes folk i tradicional començaren a ser més acceptades i conformades va arribar l’etiqueta “d’arrel tradicional”, per posicionar-se enfront d’una altra cosa suposadament “tradicional”, però que finalment ha acabat ometent l’adjectiu “tradicional” per un simple “d’arrel”. Poèticament, és una idea bonica que lliga amb l’aspecte de la natura, el concepte de tenir clara una territorialitat… però tècnicament i com a nomenclatura “oficial” no s’aguanta per enlloc. Podria ser el nom d’un festival, una empresa, una descripció d’un grup, un cicle (que sí, que n’hi ha uns quants). Però no hem d’oblidar que és una metàfora poètica que, abusant-ne, acaba sent pedant i ridícula. Tanmateix, per què ha tingut tanta volada? Lluny dels roots music Catalunya s’ha agafat a aquesta nomenclatura posicionant-se lluny del món més anglòfon on folk i traditional són etiquetes comercials de prestigi, per agafar-se a la moda més ibèrica (per no dir, espanyola) de “la música de raiz”. Més que Catalunya hauríem de parlar d’aquells poders fàctics que decideixen en les estructures de poder econòmic i polític. Per altra banda, la moda també ha fet desplaçar els músics que s’havien posicionat pròpiament dins l’aniquilada etiqueta “tradicional” enfront d’uns nous músics que provinents de les grans músiques han trobat un filó agafant elements concrets de la “tradició”, sovint una tradició que ni han viscut o que poc té a veure amb ells. Una estratègia macabra del capitalisme que ha fet creure a uns que aquí hi hauria negoci i un posicionament on el militant de la “música tradicional” acaba sent vist com un aborigen que només interessa a estones i si hi posa un sintetizador al que fa, potser podrà entrar al món de l’elit dels d’arrel.
Ve la Fira Mediterrània de Manresa, que ja no sé quants cops ha pres i deixat les arrels en el seu títol. Com deien en Jaume Ayats i l’Anna Costal a la conferència inaugural del Congrés Nacional de Música d’Arrel: preocupem-nos més pels fruits i no tant en les arrels, perquè els fruits són el resultat. Però jo encara diria més, si l’etiqueta “tradicional” molesta tant és per alguna cosa i, si aquells que ens l’hem feta nostra la deixem, estem sent un cop més peons del modus vivendi de programadors, mànagers poderosos i directors de sales, festivals i discogràfiques. Festivals i fires que reben diners públic per a la “música tradicional” tenen l’obligació i deure d’acollir les propostes musicals que neixen en aquest país sota aquests conceptes, sense menystenir tot el que se’n derivi, però sense oblidar-se’n, que no són pas “l’excusa” sinó “la finalitat”. Tot és política i tot és país, i en el “d’arrel” no només es perden les arrels sinó les persones vives que donen la pell per fer d’aquest espai musical un lloc viu de lliure pensament, història i militància.
