Cap a quins models comunicatius estem avançant? Quin impacte tindran les tecnologies immersives? Què hem de fer per conservar correctament la memòria associativa? Com podem contribuir a millorar el coneixement sobre cultura popular a través de la Viquipèdia? De quina manera poden ajudar-nos les aplicacions a millorar la gestió interna de la nostra entitat? Són les principals preguntes que es planteja el dossier central ‘Cultura popular i digital. Cultural digital i popular’, coordinat per l’enginyer informàtic Josep Maria Ganyet.
En declaracions a Tornaveu, Toni Serés explica per què el Canemàs 24 ha optat per abordar la digitalització de la cultura popular. “Volíem oferir als lectors un dossier útil, que invités a la reflexió però també aportés consells pràctics, operatius, per les entitats”. En aquest sentit, el director de la revista remarca que “la digitalització no implica només un canvi de canal (reunions telemàtiques, enregistraments en directe…) sinó de les dinàmiques de funcionament”.
El dossier central està conformat pels articles del gestor cultural Àlex Hinojo, que exposa la filosofia de Viquipèdia i les principals eines de contribuir-hi (edicions i traduccions, Wikicommons, Wikidata…); la comunicadora Anna Aurich incideix en els canvis profunds que han experimentat les redaccions, i el mateix ecosistema mediàtic, en els darrers quinze anys; la documentalista Sara Gausteví explica les nocions bàsiques que s’han de tenir presents per preservar la memòria d’una entitat; Quico Domingo, director de Mortensen, assenyala la utilitat d’algunes plataformes (Mailchimp, Eventbrite, Doodle) per gestionar grans grups de persones; finalment, el periodista i gestor cultural Jordi Sellas posa l’accent en les possibilitats de futur de les noves tecnologies.
Altres continguts del Canemàs 24
El Canemàs 24 analitza l’ocupació del carrer des de diferents vessants. Juanma Ferrando planteja quina és la idiosincràsia i la vigència del cant dels goigs al País Valencià; a través del fons fotogràfic de Josep Porta, l’antropòloga Joana Soto analitza els mecanismes simbòlics que el franquisme va emprar a Lleida per reforçar la ideologia del règim; també en aquest àmbit de reflexió, Antonio Ortega ens obre la mirada sobre la funció social de les escultures públiques. El professor de Belles Arts de l’Escola Massana analitza específicament el Monument de la Sardana de Barcelona, el Monument als Castellers ubicat a la Rambla de Tarragona, i el Monument als Bastoners de Salou.
Aquest Nadal, la Generalitat ha declinat posar un pessebre a la seu del Parlament. El Canemàs 24 aporta elements d’anàlisi per debatre amb més profunditat sobre aquesta polèmica. A “El pessebrisme, un patrimoni viu a preservar”, Ramon Albornà defensa que el pessebrisme és una expressió que transcendeix artística, cultural i tradicional que transcendeix el fet religiós.
Una altra polèmica sorgida les darreres setmanes ha pivotat entorn la funció social del Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona. Josep Fornés, que en va ser el director fins a finals de 2020, invita a repensar les polítiques sobre diversitat cultural. En concret per defugir una visió eurocèntrica i, en l’àmbit nacional, per no confondre la diversitat amb un progressiu predomini de les cultures hegemòniques (anglesa, castellana) sobre la catalana.
Víctor Pàmies és l’impulsor de la Paremiologia Catalana Comparada Digital, una base de dades amb més de 500.000 parèmies, agrupats en 52.000 modismes. A “La paremiologia i l’associacionisme”, comparteix quina petjada ha tingut els col·lectius de cultura popular en el llenguatge figurat: “focs d’artifici”, “fer pinya”, “tenir bon pessebre”; entre altres.
Segur que aquestes expressions eren ben habituals en els rentadors públics. En l’article “Les noies de casa bona volien anar al rentador públic”, Rosa M. Canela els reivindica com espais de socialització i vertebració comunitària.
