-Ja saps parlar en castellà? –li havia dit una veïna tot anunciant el canvi que queia al damunt de la seva família. La seva resposta fou contundent, en repetir el renec que cridava per fer triscar la mula un carreter que sovint passava pel davant de casa seva, un dels pocs immigrants d’aquell poble del Penedès el 1946, enmig d’una postguerra que forçava la família a obrir nous horitzons per fer arribar als llocs de consum el vi que emmagatzemaven als cellers, els darrers anys, desfetes les xarxes de distribució a causa de la guerra. Va ser el camí que van fer moltes famílies del Penedès, el Priorat… –com abans havia passat amb la fil·loxera-, quedant-se tavernes de Barcelona i el seu entorn.
El seu pare, mestre de cases, havia acabat la guerra fent l’ampliació d’un hospital de sang de Mataró, gràcies al fet que el metge que el dirigia, quan hi arribà malferit, el doctor Salvador Armendares, diputat d’Esquerra Republicana -que també havia estat metge de la seva família-, en retrobar-se i saber el seu ofici, havia estès un plànol sobre una taula de despatx i, assenyalant un solar, exclamà “Per a tu s’ha acabat la guerra!” Després, quan s’acabà amb una estrepitosa derrota, la repressió va fer difícil reiniciar-se en la professió i optà per fer-se càrrec d’una taverna propera al camp d’aviació del Prat. Aviat la va convertir en fonda, amb la mare i una minyona als fogons. L’establiment compatibilitzava el menjar amb la venda de vi a granel i les funcions de cafè, animat per la presència d’un parell de caps de colla, que feien d’enllaç entre la pagesia i els jornalers, arrossaires valencians i hortolans andalusos que, des del tren Sevillano arribaven al bar de Cal Marcelino, com a punt de trobada. També hi tenia parada el transport que unia el poble amb l’aeròdrom que estaven ampliant. El Prat era un poble ric; malgrat aquella postguerra, va ser la primera comunitat d’Espanya en renda per càpita gràcies a l’agricultura, les indústries de paper i seda artificial, l’aviació…
Si no s’ha viscut, deu ser difícil d’imaginar la felicitat d’un nen ficat de ple a l’ambient d’un bar. Passa de tot al seu voltant i tot ho aprèn: els jocs de taula i els de cartes, com a agafar el sentit del parlar de la gent, coneix mals costums… Accedeix a la premsa que és centre de converses… Si, a més a més, el nen te un avi que l’utilitza per aconseguir el diari tan aviat com el porta el repartidor i li fa classes de lectura qui sap si per justificar-se…
-Vinga… Llegeix-me aquest titular… –ordena l’avi tan aviat com té el diari a les mans i, per compensar l’ambient castellà on els ha tocat anar a viure, recalca tot fent pàtria:- I en català, com ho diries?”.
Aviat va preguntar per les guerres d’Indoxina i Corea que es repetien en aquells titulars… Entorn una taula d’un racó sovint es reunia un grup de joves, de l’edat del seu germà, sis anys i mig més gran que ell. De tant en quan els visitava un senyor que venia de Barcelona. No va trigar en saber que eren una cèl·lula per constituir “el partido”…
-A veure si saps de què parlen…?” –inquiria un client que mig festejava la minyona, del que es deia que era un anarquista excarcerat del penal de San Miquel de los Reyes, que tenia poca empatia amb els d’aquell “partido”, que l’havien assetjat a la presó per les seves idees llibertàries-. “No et fiïs mai d’aquests –li deia quan, analfabets com eren, li demanaven que els llegís les cròniques de les guerres d’Indoxina o de Corea-. On manen tampoc hi ha llibertat”. De passada, l’alliçonava amb els seus somnis de frustrades llibertats.
Podem imaginar l’empanada mental d’aquell nen espavilat, que també era sol·licitat per alguna altra taula -en aquest cas de pagesia que dissimulava el seu catalanisme republicà-, que escoltaven embadalits aquella cadernera capaç de transmetre la informació sobre les guerres que llegia als diaris.
El 1950 va anar com cada anys a passar l’estiu a casa de la mare, fabricants de borses de paper de la llera del Riudebitlles. Eren una tradició les tertúlies asseguts al pedrís, mentre es prenia la fresca a la porta de les cases. La gent no llegia premsa, les ràdios havien estat prohibides, de la televisió ni se’n parlava… Els seus oncles en tenien una de ràdio, que havia estat amagada durant la guerra, i els sorprenia l’interès del nebot per escoltar-la. Quan baixaven al pedrís, aviat van descobrir que tenien a casa Ràdio Cadernera i escoltaven admirats que tingués al cap els noms de les batalles i els generals -apart dels noms de MacArthur i el Paral·lel 38 que era on arribava quasi tothom-, però el nen aprofitava l’atenció que generava per transmetre les idees d’aquell llibertari ex pres: “Això que veiem és l’univers, li diem cel però no és pas el cel dels capellans, que no existeix…” Per molt que tingués cases als dos costats del Riudebitlles, el poble no era gaire gran, lo suficient per escampar aquelles prèdiques… No van trigar gens a sortir al sermó del diumenge “aquelles coses que deia el nen de Barcelona”.
Sobtadament es van acabar les vacances. Es posava en perill una família que encara tenia vius els patiments de la guerra. Va quedar clar que per a tots era un risc que el nen visqués l’ambient d’aquell establiment, on passaven coses sobre les que calia discreció, quan les llicencies de bars i cafès es donaven en el repressor Govern Civil. L’Església i la Falange es disputaven el control del pensament i la moral, en un moment en que, derrotat el nazisme, el franquisme buscava desesperadament un pacte anticomunista amb els americans.
La premsa havia publicat amb generositat tipogràfica la creació al Tibidabo de la Ciudad de los Muchachos, una institució docent inspirada en la Boys Town dels Estats Units, que, durant la primera Guerra Mundial, havia creat a Omaha (Nebraska) el pare Edward Joseph Flanagan, divulgada a bastament (1941) per un film protagonitzat per Mikey Rooney i Spencer Tracy. Es donava el cas que, sovint, parava al bar el camió de subministres d’aquella suposada “Ciutat”, que recollia la producció d’un hort proper propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Un client del bar, que era mestre, va saber que feien una selecció de l’alumnat. Com si fos un joc, el nen va contestar un qüestionari i dibuixar un arbre per encàrrec del director de l’escola, un tal Antoni Blai, que era un psicòleg reconegut.
Tenien prou clar que l’havien d’allunyar de l’ambient del bar, també ho havia recomanat el metge, a causa de la tuberculosi que les guerres havien convertit en pandèmia. La família havia invertit el que tenia en la compra i adequació de l’establiment. No es podien permetre una escola privada…
El nen es va trobar allà, enmig dels boscos de Collserola, fins i tot il·lusionat pel que havia llegit als diaris. El dia abans havia complert deu anys i el pare l’havia passejat per Barcelona: havia gaudit dels coloms de la plaça de Catalunya, conegut el mar a bord de d’una “golondrina”, les atraccions de l’Apol·lo van ser una festa major…, Tot un contrast amb l’adéu-siau de l’endemà, al pati que era “la plaça” de la Ciudad los Muchachos, presidida per un altíssim pi. Va plorar com no havia plorat mai, però…
De seguida va aprendre a sobreviure. Era un moment brillant de la institució docent que havia impulsat Alfredo de Casanovas -advocat i antic membre de l’Associació de Propagandistes Catòlics, que també era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. Els mestres només tenien relació amb els alumnes a les aules. Els cent cinquanta nens elegíem l’alcalde, la judicatura, els delegats d’ordre i d’activitats… Ell mateix fou elegit delegat de cultura després de guanyar un concurs de prosa religiosa… El seu text va atreure l’atenció del consiliari, un jesuïta del Monestir de Sant Cugat. Allò va ser el seu inici en el periodisme, sent redactor del diari mural… Sense adonar-se’n va viure en una escola de democràcia en plena dictadura franquista. Ja aprovat el primer curs de batxillerat va tornar a casa per decisió pròpia… Va tornar a la felicitat d’aquella fonda, bar, cafè, taverna… on va continuar llegint apassionadament la premsa, com va fer sempre. Passat tot just cinc anys, ja es llegia el seu nom signant cròniques a la premsa.
Setanta anys després llegeix que s’ha publicat una novel·la titulada “La Ciutat dels Nens”. No triga a tenir el llibre a les mans per devorar-lo, literalment. Una magnífica novel·la sobre què va passar després que don Alfredo de Casanovas desaparegués de la institució docent que havia creat. Els que l’havien succeït van convertir en un més dels “hogares de aprendizaje” que promovia el règim franquista, un autèntic hospici en mans del nacionalcatolicisme més reaccionari, regit per “hermanos”, que l’autora descriu, a partir d’alguns testimonis, com autèntics maltractadors infantils. Un veritable infern del qual el nostre protagonista ja tenia notícies que l’havien entristit. No va trigar a connectar amb Teresa Roig, l’autora del llibre. Havia situat l’argument a l’època hospiciària de la que encara queden protagonistes, que aboquen els mals records a les xarxes socials, acompanyant-les amb fotografies de runes fantasmagòriques dels mateixos espais, que els de la primera generació –la seva- recorden amb felicitat. Algú hauria d’explicar que el franquisme no va poder tolerar aquella escola de democràcia que va ser la primera Ciudad de los Muchachos i van destruir el projecte ignominiosament. Potser, aquell nen que llegia les cròniques de Corea, pugui contribuir a divulgar el que va ser aquella institució docent, el somni d’un catòlic propagandista, que –com si fos un gol a la dictadura- tant s’assemblava al que havia estat la republicana Escola del Mar impulsada pel gran pedagog Pere Vergés. Aquesta similitud pot ser que fos el motiu de la intolerància, que la va convertir en una autèntica runa.
1
