No vaig ser a la cloenda del Centenari de Francesc Candel a l’Auditori del Palau de la Generalitat, a causa de l’embussada de trànsit de l’aiguat que aquell dia va caure sobre Badalona. Avançant lentament per la Gran Via vaig rebre una telefonada de la Rosa Maria Provencio, la presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural, que també forma part del Patronat de la Fundació Paco Candel; “Que fas que no ets aquí?”. Després d’explicar la situació, vaig donar un cop de volant per tornar a casa. El Telenotícies de TV3 va incloure una crònica breu de l’acte del Centenari.
La Gal·la Cortadellas, presidenta de la Fundació, i en Carles Estapé, coordinador del Centenari, m’han informat en tot moment sobre la programació, convocant-me a més actes dels que la meva agenda podia encabir; tot hi sent present en alguns.
Hi ha uns actes del Centenari que han deixat empremta. El primer es va celebrar al Parlament de Catalunya: gran presència de personalitats, projecció de vídeos expressant opinions, col·loqui entre personatges vinculats a la immigració, textos candelians representats pel grup Alpha62 de l’Hospitalet, discurs d’obertura a càrrec del Molt Honorable Josep Rull, ben centrat en la trajectòria i l’aportació de Candel a la cohesió de la societat catalana. Ja acabat l’acte vaig conversar amb el president Montilla –no hi ha millor exemple que les propostes de Candel han funcionat- i el vaig felicitar per una de les frases que havia dit en el vídeo en el qual ambdós apareixíem. “Molt bé president per aquest ‘jo soc d’allà on van néixer els meus fills‘, que vàreu dir al vostre poble natal…” Ell afegí: “I diré més: …i d’on he enterrat els meus pares”. Vam conversar una llarga estona i, en veure’ns, es fa afegir el president Josep Rull. Amb el president Montilla tenim veïnatge, a una llera i altra del riu Llobregat. La nostra comarca defineix una personalitat específicament candeliana, però Josep Rull és del Vallès, concretament de Terrassa, fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però amb nuclis urbans ben candelians, que conec bé i ell també. Les trajectòries de tots tres ens han dotat d’una notable sensibilitat respecte de les problemàtiques que genera la immigració, i això va fer que allà, entre canapè i canapè, va sorgir una conversa tan interessant com l’acte en el qual acabàvem de participar.
Un altre d’aquests actes va ser convocat per la Conselleria de Política Lingüística amb un nou debat d’implicats en les essències de la immigració, lògicament exposant com el domini de l’idioma que es parla al lloc on arribes ajuda a una correcta integració. Em tocà parlar en la introducció, amb el temps controlat i la necessitat d’improvisar, em vaig centrar en com l’autodidacte Candel va establir càtedra entre els periodistes novells que trobàvem en ell facilitats per un primer reportatge. Sintèticament, vaig explicar que la lectura de Donde la ciudad cambia su nombre m’havia induït a denunciar en la premsa de l’any 1960 que, mig centenar de famílies vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels, dins el terme municipal del Prat de Llobregat, que en aquells moments era la comunitat amb més renda per càpita de l’estat. La denúncia va aconseguir que aquelles famílies fossin reubicades i que fos creada una cooperativa d’habitatges –com proposava en el text- que posteriorment va resoldre el problema de més d’un miler de famílies.
Vaig aportar el nom d’alguns joves periodistes que havien fet el mateix camí que jo, intentant incentivar consciència social sobre el problema de l’habitatge -que torna a ser actual-, preguntant a l’auditori sobre l’impacte que entre tots havíem aconseguit, acabant per situar una figura clau de l’urbanisme de finals del segle XX i principis del XXI, Joan Anton Solans, qui en el simpòsium “Els paisatges de Paco Candel” –organitzat en ocasió del cinquantè aniversari del llibre Els Altres Catalans– va afirmar que “sense Candel, la muntanya de Montjuic encara hauria estat una immensa favela, quan la celebració dels Jocs Olímpics del 1992”.
El darrer acte al qual sí vaig acudir, va ser un intens cap de setmana al Racó d’Ademús, el suficient per complir un compromís contret el 2014, arran de la celebració del cinquantè aniversari d’ Els Altres Catalans. La commemoració va fer venir a Barcelona la Banda de Música que dirigeix Anton Català. La seva esposa, la Laura Albalate, és d’Arenys; es van conèixer al Conservatori de Barcelona. La banda va actuar al Barcelona Teatre Musical, en el marc del Festival Clavé Candel, integrats en la maça coral que va posar sobre l’escenari tres-cents cantaires i un centenar de músics.
La repercussió d’aquell esdeveniment va fer impacte al Racó d’Ademús, en venir una bona part del veïnat de la comarca, tot preguntant-se què havia fet d’important el Candel a Catalunya. En certa manera, per donar resposta a la qüestió, acudíem el professor Josep Enric Gargallo i jo, seguint la ruta que havia fet Candel per escriure el seu llibre Viaje al Rincon de Ademuz, aleshores acompanyat del seu amic Xavier Fàbregas. Teníem altres opcions, però el doctor Gargallo, catedràtic de filologia romànica de la UB, em va suggerir aquesta. Viatjava amb tot un expert sobre la parla de la gent d’Ademús, en la que havia centrat la seva tesi doctoral i puc assegurar que, les quasi sis hores de viatge, van ser una amena lliçó, a partir del moment en què vam deixar enrere Catalunya per entrar a l’Aragó pel Matarranya. El Racó d’Ademús és un enclavament valencià dins de la província de Terol. Només descriure l’anada cap allà amb tan amena companyia, mereixeria tot aquest article.
Ambdós anàvem a participar en un col·loqui que el mateix Gargallo havia organitzat des de l’Institut d’Estudis del Racó d’Ademús. Vam arribar a temps de dinar amb un grup d’amics entre qui hi era Alberto Martínez, historiador que aportaria al col·loqui la genealogia dels Candel Tortajada. Un altre dels presents, Enric Guvern, cartògraf, ens va explicar el projecte d’un Atles del Racó de Ademús. Anna Burcet, la seva esposa, l’animava a fer-ho. Tots ells tenien una relació amb Catalunya que, posteriorment, es repetia amb altres persones que m’anaven presentant, portant-me a la conclusió que el camí que havien fet els Candel, era la més probable manera de prosperar entre la gent de la comarca, a la que seguien vinculats emocionalment. El genealogista afirmava –i ho va repetir en el col·loqui- que els Candel no eren pas pobres de solemnitat; tenien patrimoni en cases i terres, realitat necessària per enviar una part de la família cap a Barcelona, a prosperar.
També era al dinar, la quart integrant de la posterior taula rodona, la catedràtica Anna Caballé –ara mateix reconeguda com la més destacada biògrafa-, ni més ni menys que l’editora d’ El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975” de Francisco Candel, un voluminós llibre de més 900 pàgines publicat per Debate, que recull les anotacions personals de l’escriptor. Una obra fonamental per entendre el món de Candel i una detallada crònica subterrània de les tres dècades que abasta, dic subterrània perquè en llegir-la vaig trobar referències al consell de guerra que vaig patir el 1967.
A la meva intervenció, ja en el col·loqui a la sala de plens de Cases Altes, partint dels “Diaris” vaig parlar de la vintena de llibres que s’havien publicat sobre l’obra i la trajectòria de Candel, després de mort, un cas insòlit que fa evident la transcendència de la seva temàtica i la manera de plantejar-la, provocant un impacte social impropi dels escriptors de la seva època. “Li heu dedicat plaques a les cases on va néixer i on va viure, fins i tot un carrer, si coneguéssiu a fons l’impacte que la seva obra té a Catalunya, potser li faríeu un monument”. L’auditori que omplia la sala de plens de l’Ajuntament de Cases Altes ens escoltava, sorprès.
No vaig poder evitar en el context d’un altre acte, explicar que estava acompanyat d’una il·lustre filla del Racó d’Ademús, dient que presidia l’Ens de l’Associacionisme Cultural, “la més important confederació de federacions culturals reconeguda per la Unesco” –vaig dir per allò que ningú és profeta a casa seva, que es pot explicar a altres personatges que en aquest viatge he conegut. La Rosa Maria Provencio i el seu marit, l’amic Rafa Olivares, em van obsequiar amb una il·lustrativa passejada per la comarca, fent-me gaudir de casa seva i de la seva companyia, rememorant el Viaje al Rincón de Ademuz que Candel va fer el 1964 i no va publicar fins al 1977, en una comprimida edició de butxaca de Plaza & Janés que, tinc a la meva biblioteca i ara mateix ja em costa rellegir, a l’hora de buscar referències per aquest escrit sobre el meu viatge a la terra d’on va venir la família Candel.
