Ara que ja fa uns mesos que col·laboro regularment amb Tornaveu, em perdonaran que comenci parlant de casa, tot i que ja veuran que la cosa deriva en una qüestió d’interès general.
Quan, fa uns 25 anys, em vaig traslladar a viure a la Part Alta (barri antic) de Tarragona, al carrer Major i el seu entorn hi teníem farmàcia, una botiga de queviures regentada per la mateixa família des de finals del XIX, un parell de quioscos, oficines bancàries, floristeria i fins i tot una botiga d’electrodomèstics. Ara, al carrer Major hi ha bàsicament tres tipus de comerços: bars i restaurants, geladeries i botigues de souvenirs. Tampoc no vull queixar-me’n de forma hipòcrita, perquè, al cap i a la fi, quan jo i molts altres de la meva generació vam traslladar-nos a la Part Alta vam ser l’inici del procés de gentrificació del barri, que, malgrat tot, avui en dia encara conserva elements de resistencialisme indígena, com les Festes del Roser que tot just ara se celebraran.
En tot cas, en les darreres setmanes han circulat prou per les xarxes socials imatges d’alguns dels souvenirs que s’hi poden trobar a les botigues del carrer Major, especialment una samarreta de les festes de Santa Tecla amb un dibuix d’un pilar alçat a la plaça de les Cols, davant les escales de la Catedral. A priori, que els records a la venda per turistes es refereixin a les festes locals i vagin més enllà del barret mexicà o una figureta d’una balladora de sevillanes hauria de ser una bona notícia. Ara bé, els tuitaires tarragonins s’han escandalitzat amb certs detalls de la il·lustració, pel que sembla generada amb intel·ligència artificial, copiant un quadre d’un artista local. Res, foteses com ara que sigui un pilar de set amb folre i manilles -construcció inexistent fora del món casteller universitari, que ja se sap que fan coses rares- o, sobretot, que l’enxaneta fos una mena de nena de l’exorcista capaç de girar 180 graus la part superior del seu cos per tal d’oferir al mateix temps la cara i el cul a l’espectador. Ah, i que l’enunciat fos “Fiestas de Santa Tecla”, en castellà.
Val a dir que jo aquesta samarreta ja l’havia vista, juntament amb altres elements similars i fins i tot pitjors, com una bossa tipus tote bag amb l’enunciat “Tarragona. Costa Dorada” on s’hi apleguen una platja amb palmeres, uns individus aixecant el que sembla una muixeranga valenciana i una església que evoca més Sant Bertomeu de Sitges que la Catedral de Tarragona.
En definitiva, que la conversa a les xarxes, a banda dels comentaris negatius sobre aquesta mena de productes, va derivar cap a la necessitat de mesures de protecció del patrimoni festiu tarragoní davant aquesta mena d’usos. I, efectivament, aquesta és una de les qüestions cabdals a què ens enfrontem ja i que anirà a més en els pròxims anys. El sociòleg valencià Gil-Manuel Hernàndez -que justament aquesta Santa Tecla va ser a Tarragona per parlar de turisme i massificació de les festes– s’hi refereix com a “fracking” cultural: l’argument és que el capitalisme, com que és extractiu per natura, està buscant ara maneres d’explotar comercialment la cultura popular i les festes, que és de les poques coses que encara no ha aconseguit apropiar-se’n. Aquest és l’escenari, doncs.
Solucions? N’hi pot haver, però no són fàcils. Quan parlem de festes o de patrimoni cultural immaterial (PCI), per fer servir la terminologia apropiada i legal actual, tot el que té a veure amb propietat intel·lectual és complicat. Però una cosa està clara: el PCI, contràriament al que alguns diuen per ignorància, interès o una mescla d’ambdues, no és “de tothom”. El PCI pertany en primera instància a les comunitats que el practiquen i s’hi senten representats. La UNESCO deixa molt clar que són aquestes comunitats qui se n’han de fer càrrec de la gestió. A partir d’aquí, la qüestió és complexa perquè aquestes comunitats no sempre són fàcils de definir, no sempre estan organitzades, i perquè els drets de propietat intel·lectual que puguin operar sobre el PCI sempre seran col·lectius i, per tant, molt més complexos de gestionar. Per cert, no confonem els drets d’autor -que generalment no s’apliquen a la cultura popular- amb els drets de propietat intel·lectual, que són molt més amplis.
També és important remarcar que no parlem aquí només d’usos comercials o de qui se n’ha de beneficiar econòmicament: aquesta setmana també hem tingut l’enèsim cas d’una colla castellera (Castellers de Barcelona) que ha hagut de sortir públicament a demanar que un partit polític (Aliança Catalana) no fes servir la seva imatge sense autorització. I això no hauria de passar mai, al marge de quin partit sigui i si és més o menys simpàtic o antipàtic als components de la colla.
Ja que esmento el món casteller, fa pràcticament una dècada les colles es van enredar en el que es va conèixer com la “guerra dels drets”, arran de les retransmissions televisives de les diades castelleres. No toca ara explicar-ne tots els detalls -quan vulgueu, estic a la vostra disposició; jo hi era-, però és un bon recordatori que si el tema de la propietat intel·lectual ja és prou complex, el món de la cultura popular també. I que les interferències d’agents externs poden ser molt perjudicials.
En tot cas, insisteixo: no hi ha receptes màgiques, la pressió comercialitzadora anirà en augment i el tema de la IA encara ens juga més en contra. Les solucions segurament seran parcials i ad hoc. I han de ser prou afinades per no interferir en l’evolució del mateix PCI o en usos que sí que considerem adequats (quantes entitats fan samarretes de les festes?). Però, en tot cas, cal analitzar aquelles mesures que ja estan en marxa (com ara la recent modificació de la llei de marques d’Andorra) i pensar-ne de noves. Hi ha molta feina pendent i el més calent és a l’aigüera. Entitats, federacions, experts i administracions ens hi hauríem de posar com més aviat millor. Perquè, a més, l’experiència ens demostra que més val tenir aquests debats en fred i en abstracte, si és possible, que amb ofertes temptadores a sobre de la taula.
