El Consell General d’Andorra ha aprovat aquest 4 de juny la modificació de la Llei de marques per la qual protegeix els elements essencials del patrimoni cultural material o immaterial reconegut oficialment, tant a escala nacional com internacional, evitant que puguin ser apropiats de forma exclusiva a través d’un registre de marca. Aquesta modificació s’assoleix després de constatar la vulnerabilitat en la qual es trobava el patrimoni cultural andorrà malgrat les lleis patrimonials i els convenis internacionals subscrits pel país en matèria cultural.
La passa és important i s’aconsegueix gràcies a l’afer que va sorgir pel registre de marca que va fer un privat el 2024 sobre el cap de l’ossa d’Ordino, l’element més significatiu, representatiu i identitari de la festa. Hem de recordar que la UNESCO va incloure la festa de l’Ossa d’Ordino a la Llista representativa del Patrimoni cultural immaterial de la humanitat l’any 2022 gràcies a la candidatura conjunta amb les tres festes de l’os del Vallespir i la d’Encamp. A més, les festes de l’ossa d’Andorra -que actualment es fan a Encamp i Ordino- estan declarades Festes d’interès cultural pel Govern d’Andorra i incloses a l’Inventari general del Patrimoni cultural d’Andorra. Amb aquests precedents i aquesta cobertura legal, la protecció dels elements patrimonials de la festa semblava evident, però l’afer va palesar que allò que el sentit comú donava per fet, tenia algunes escletxes que calia solucionar.
No és la primera vegada que en l’àmbit del patrimoni immaterial passa un afer d’aquestes característiques i que a través d’un registre de marca algú intenta apropiar-se d’un símbol popular, fet que provoca un intens debat jurídic i cultural sobre la protecció del patrimoni immaterial contra l’apropiació indeguda. Ens serveix com exemple el cas conegut de la “Patum” que es va resoldre per part de les institucions registrant sistemàticament la marca “Patum” i els elements figuratius de les seves comparses. O l’expressió “foc al faro” que, en el moment que les falles van ser reconegudes per la Unesco, l’Ajuntament de Pont de Suert la registrava perquè “tothom la pugui utilitzar amb llibertat” segons explicava l’alcalde del municipi. Dos clars exemples de com han estat les institucions més properes a la festa, els ajuntaments, les que han protegit d’apropiació indeguda els elements que formen part del patrimoni cultural col·lectiu fent el registre de marca per a la seva gestió pública i ús comunitari. Catalunya, a través de la consciència dels seus ajuntaments, solucionava així un buit legal existent a l’hora de protegir les festes populars i tradicionals.
Andorra fins avui no havia viscut, o no s’havia evidenciat encara, un afer d’aquestes característiques, i l’intent d’apropiació del cap de l’Ossa d’Ordino a través d’un registre de marca en va fer saltar totes les alarmes. Perquè malgrat la Llei de patrimoni cultural d’Andorra, la Convenció de la Unesco del 2003, la qualificació de la festa com a Patrimoni de la humanitat i la seva catalogació a l’Inventari del patrimoni cultural, en l’ordenament intern andorrà la Llei de marques no contemplava en cap supòsit la protecció dels elements culturals reconeguts, un fet que també passa en tants altres països i que té oberts debats jurídics molt interessants.
La sorpresa en el cas que ens ocupa ha estat la inhibició per part de l’administració local a l’hora de voler afrontar el problema real; fins i tot, els màxims mandataris comunals, els cònsols, es van posicionar al costat del privat reconeixent-li el suposat dret al registre marcari de l’element festiu, com si es tractés d’un títol de propietat. A partir d’aquí va començar un treball intens per part del col·lectiu que manté viva la festa, l’Associació de Cultura Popular d’Ordino, i davant la no col·laboració per revertir una situació clarament d’apropiació indeguda, va continuar treballant per resoldre un conflicte que superava les fronteres ordinenques i esdevenia un problema nacional i que com a tal s’havia de tractar. Amb l’assessorament jurídic necessari i amb la col·laboració de reconeguts tècnics en patrimoni cultural de tot el país, vam convenir que s’havia de treure el focus exclusivament d’Ordino i traslladar-lo a escala nacional evidenciant que el problema no era només el registre que s’havia fet sobre el cap de l’Ossa, sinó que tots els elements patrimonials de la cultura i, sobretot, de la cultura popular d’Andorra estaven sota l’amenaça de l’apropiació indeguda. Per exemplificar el problema només calia fer la pregunta: ens podem imaginar que algú hagués tingut la gosadia de registrar les capes dels fallaires andorrans o les pròpies falles de pela de beç? Doncs en aquest punt ens trobàvem: el xoc entre legislacions (la de marques i les culturals) posava en risc el patrimoni cultural.
Des de l’Associació, doncs, vam haver de superar l’escala local i acudir directament als estaments ministerials i parlamentaris, apel·lant a la defensa del patrimoni cultural nacional representat en les diferents festes i tradicions de la cultura popular que estan degudament reconegudes. Després d’un període de debats intensos, d’informes jurídics i de preguntes parlamentàries de l’oposició en sessions de control al Govern, els legisladors han acabat trobant el consens en una modificació de la Llei de marques que pot servir d’exemple en el dret comparat. Al principi d’aquest article ja s’esmenta el text que s’introdueix a la llei, però cal afegir que gràcies al debat parlamentari i a les propostes de l’oposició el contingut s’ha vist enriquit introduint la necessitat d’un informe per part del ministeri competent en la matèria, és a dir, el Ministeri de Cultura a través del seu Departament de Patrimoni que, tot i no ser vinculant, força al posicionament sobre l’estatus d’un element en concret.
El patrimoni immaterial segurament és el més feble de tots, i per això li cal la nostra combativa actitud. I en aquest sentit, hi ha un aspecte rellevant que s’ha evidenciat en tot l’afer i no és altra que el paper que tenim les entitats i les associacions del món de la cultura popular en la preservació del nostre patrimoni i en la defensa davant de potencials atacs. Casualment, la modificació de la llei s’ha esdevingut en la data que a Catalunya celebreu el Dia de l’Associacionisme Cultural, una data que vol donar valor al pes de les entitats sense ànim de lucre que treballen per la cultura.
Els fets esdevinguts a Andorra ens porta a refermar-nos encara més en quatre necessitats: Primera, una nova llei de patrimoni cultural més clara i contundent que reconegui els drets culturals col·lectius i que estableixi de manera inequívoca la prevalença del patrimoni cultural sobre qualsevol dret privat o mercantil. Segona, una llei de salvaguarda del patrimoni immaterial, que es defineix per si sola. Tercera, un servei d’inspecció proactiu per garantir una bona conservació dels béns culturals associats al patrimoni immaterial. I quarta: la creació d’una direcció de cultura popular i associacionisme que executi programes de recerca i formatius, que promogui les festes i els seus elements, que divulgui els espectacles d’arrel i en fomenti la creació, que estableixi convenis amb els territoris més propers per intercanviar coneixements i experiències i que doni eines per a la seva gestió festiva… en definitiva que de la cultura popular en faci una qüestió d’estat. El camí a recórrer encara és llarg i polsegós.
