Article publicat originalment en el número 27 de la revista Canemàs
Dins la ciutat hi ha espais que exhalen fortor de cotxe, d’altres que fan sentor de cafè matinal. Hi ha espais que tenen pressa, d’altres empestats d’alcohol i ressaca. Hi ha espais que fugen, d’altres que callen i d’altres que criden. Espais esquarterats i espais emmordassats. Espais que esperancen. Hi ha espais buits i espais vigilats. Espais aberrants, espais expropiats i espais que resisteixen. Hi ha espais aterrats, espais nous, espais que lluen i espais foscos, grans i petits; carrers, carreranys, corriols… Espais privats i espais que en diuen «públics». D’altres de suburbials i perifèrics. Hi ha espais que perduren i espais que fugen, com tot sembla fugir dins la ciutat de Barcelona entre vianants, transeünts i passavolants. Espais que són ben nostres i espais que ens són totalment aliens. I entre tots: llocs, indrets, racons, enfonyalls… configuren sempre, més enllà del que són per si mateixos, espais viscuts i, per tant, espais de memòria. Espais que per una cosa o altra han estat configurats, més enllà d’urbanismes i polítiques, a partir d’imaginaris, retòriques, discursos i, per sobre de tot, memòries —vivències al capdavall— que els han fet i fan tal com ens són i tal com els habitem, individualment i col·lectiva.
Blai Bonet —potser el més antropòleg dels poetes dels Països Catalans— ens diu que «qualsevol trast de la terra és lloc sagrat a causa del seu origen»; un vers que ja ens matisa, sense més floritures ni retòriques, que al capdavall, tot espai —qualsevol trast de terra— és un receptacle guardador de memòries, perquè l’origen de tot, ben mirat, és la memòria incrustada en cada bri de cosa. I aquesta memòria és la que sacralitza un espai i el converteix en una fita.
Així, cada indret o racó se’ns alça com un fragment material i palpable de la nostra existència que ens para compte de moments, accions i sensacions passades que ens recorden que nosaltres, o els qui ens van precedir, tal dia vam ser allí, i el fet de retornar-hi ens evoca irremeiablement un etern retorn cap a l’instant just en què la nostra presència quedà incrustada.
Però si, per ventura, hi ha un indret dins de la ciutat on aquesta memòria subjectada en l’espai se’ns fa evident i s’alça feta sagrada tot prenent un sentit de transcendència major, aquest és el cementiri. Allí on perduren precisament les memòries de la comunitat en la seva dimensió més explícita; els morts.
Indret de memòria per excel·lència, el cementiri urbà s’alça inamovible com un testimoni permanent de creences, valors, costums, ideologies i memòries dels qui acull. En el si del cementiri es fa palpable, per una banda, el patrimoni tangible o espacial; monuments, làpides, túmuls, panteons, escultures… A la vegada que també s’hi fa present el fet intangible i dimensionalment ideal; esperances i desesperances, espiritualitats, rituals, símbols, relats de vida i de mort, lluites quotidianes…
És en aquest punt des d’on, des del grup de recerca Cultura Popular i Conflicte (Institut Català d’Antropologia), abordem també tot allò que succeeix a l’interior dels cementiris.
Un d’aquests casos etnogràfics als quals parem especial atenció és el que succeeix a redós del Santet del Poblenou (PASCUAL PÉREZ, 2023), un jove barceloní mort a les acaballes del segle XIX a qui la pietat popular atorga qualitats miraculoses. La seva sepultura concretada a l’interior del Cementiri del Poblenou de Barcelona ha esdevingut indret de pelegrinatge i veneració del 1900 ençà i, encara avui, té multitud de devots que s’hi atansen, duent-hi exvots, ciris, fotografies, cartes i altres presents, tot cercant el seu taumatúrgic favor enfront de les vicissituds de la vida quotidiana. Val a dir que parlem d’un sant canonitzat i elevat als altars a instàncies populars i sense cap reconeixement institucional.
Aquest és un fenomen tan complex com infreqüent en el context català, que s’ha presentat davant del gran públic sovint com una mera anècdota històrica, una cosa curiosa, trivial i certament exòtica, que succeeix en la Barcelona contemporània. I a la vegada, tan difícil de catalogar dins dels marges i ortodòxies d’allò que definim com a patrimoni immaterial.
Podria semblar-nos estrany pensar que encara avui hi ha persones que senten la necessitat d’acudir a aquesta mena de místiques heterodoxes, tot confrontant allò que entenem com a modernitat; un tipus de superxeria que fa incontestable la ignorància de la «gent senzilla», incapaç de comprendre el món a través del pensament «racional». Però des del nostre grup de recerca, lluny d’aquests i d’altres tòpics i incomprensions que se’n deriven, ho reclamem des de la perspectiva per la qual determinades expressions d’arrel popular i els seus usos poden emprar-se com a instrument per a la generació i posterior habitació d’universos simbòlics pertanyents a segments socials certament maltractats o marginats per les majories socials. Persones que, a través del que hom ha pogut observar fins ara, acudeixen a allò sagrat sobretot en moments de màxima alerta o enfront de situacions de malaltia o mort i que, com a darrer recurs en la majoria dels casos, cerquen en el transcendent respostes a conflictes i assumptes que no han pogut ser resolts per altres vies canòniques.
Així, les persones que es fan presents davant d’un traspassat —essent aquest, a més, un mort que fa miracles— tot esperant el seu favor sempre hi duen un propòsit o una empresa i, tanmateix, posseeixen una història vital i uns itineraris que els han dut irrevocablement fins allí. D’aquesta manera, el fet de ser-hi —fer-s’hi— present tot dipositant-hi rogatives i pregàries, materialitzades en objectes votius, cirials i d’altres ofrenes —més enllà del fet religiós o d’esperar-ne una resposta—, constitueix al capdavall i per sobre de tot un deixar-ne constància, tot incrustant-hi el record a través de l’acte ritual; que és com dir inscriure’n la memòria. Memòries sovint de patiment i lluita, originades en el si de la ciutat, però que tan sovint resten silenciades o obviades.
Un mecanisme no tan estrany, que convergeix perfectament amb aquells fenòmens que Marta Allué (2018) defineix com a memorials espontanis: indrets marcats per la mort o la tragèdia que esdevenen altars públics de record i reclam de la memòria. Com ara allí on s’ha dipositat un ram de flors per recordar algú que ha mort en un accident de trànsit, aquell racó de camí on algú ha plantat una creu perquè se sap que hi ha una fossa de la guerra del 36, les espelmes que es col·loquen allí on s’ha perpetrat un atemptat terrorista, etc. Al cap i a la fi, expressions públiques que serveixen per canalitzar ràbies, aïraments i commocions col·lectives, enfront d’allò que costa de pair o que no ha pogut ser guarit. Així, fer memòria, pastar-la i reclamar-la —com bé passa arreu, però en aquest cas a l’interior del cementiri—, permet als individus i a la societat invocar-se i reclamar-se a si mateixos, a través d’accions i expressions que ajuden, en primer lloc, a ancorar el passat al present —acció contra l’oblit— i, en segon lloc, a possibilitar l’edificació d’una comunió afectiva des de principis identitaris, en termes de Maurice Halbwachs (2004 [1950]).
És així, de fet, com memòria i conflicte resulten conceptes connexos intrínsecament i aquests espais de memòria ideats i alçats majoritàriament per sectors subalternitzats —en un sentit gramscià—, com passa també al cementiri del Poblenou al voltant del Santet, lluny de ser espais morts o de mort són un testimoni ben viu de la memòria popular; el reclam de la història dels qui foren exclosos de la història.
Referències
Allué, Marta (2018). «Memorials espontanis: gestos de dol davant les grans tragèdies». Dins: Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 43, pàg. 24-36.
Halbwachs, Maurice (2004 [1950]). La memòria colectiva. Ed. Prensas de la Universidad de Zaragoza.
Pascual Pérez, Oriol (2023). «Religiositats populars, subalternitats, exclusions i noves fronteres: a propòsit del Santet del Poblenou de Barcelona». Dins: (Con)textos: revista d’antropologia i investigació social, núm. 12, pàg. 26-48
