Ja fa un parell d’anys que organitzàrem, al si de l’Institut Català d’Antropologia, el grup de treball Cultura Popular i Conflicte, CPC. Ho vam fer per donar voltes –a través de la discussió i la recerca– a un afer que ens intrigava. Com ha estat que la cultura popular ha perdut el lloc central que, fa algunes dècades, mereixia entre els assumptes pels quals l’antropologia catalana se sentia concernida. En el seu lloc s’han intensificat els estudis i les ofertes acadèmiques sobre l’ara anomenat patrimoni immaterial. Aquest nou factor temàtic ha implicat una problemàtica relativa a l’acceptabilitat moral de certes expressions culturals –sobretot, festives– que podrien catalogar-se com a cultura popular però de cap manera erari a conservar, protegir i promocionar.
Allò homologat com a “patrimoni” són costums i tradicions als que determinats especialistes atorguen una determinada denominació d’origen. Per contra, hi ha expressions de cultura popular que es consideren incompatibles amb els valors oficials; és a dir, els principis abstractes que el capitalisme avançat imposa com a hegemònics i universals. Aquestes formes negades de cultura popular no sols no són patrimonialitzables sinó que poden ser ignorades, deslegitimades, assetjades legalment, si no directament prohibides.
Així doncs, el punt de partida de CPC remet a la importància que tingueren als anys vuitanta del segle passat a Catalunya els debats centrats en la cultura popular, sobretot a partir de la seva relectura des del marxisme d’Antonio Gramsci. Aquesta centralitat del concepte de cultura popular com a cultura de les classes subalternes s’anà esvaint als anys noranta com a part de la dissolució postmoderna de les categories operatives de ‘poble’ i ‘classe’. Al seu lloc, irrompé el paradigma del patrimoni intangible. A aquest nou contenidor temàtic es traspassava la qüestió dels termes en què una identitat havia de definir-se de manera oficial i adient, però deixà fora la cultura popular com a cultura alternativa o àdhuc de resistència envers la cultura oficial i la de masses.
Ubicats en aquest nou terreny –el del patrimoni–, CPC posa sobre la taula la qüestió de què i per a qui és assenyalable una producció cultural com a eloqüent d’una determinada essència col·lectiva, fins i tot universal quan, de la mà de l’homologació per la UNESCO, rep el títol d’encarnació dels axiomes morals indiscutibles en el marc de les societats postmodernes i postmaterialistes actuals. En funció d’aquest requisit, no tot allò que havia estat entès com a cultura popular podia ser transvasat com a “patrimoni intangible”. Algunes expressions culturals seran enaltides, altres obliquades i altres perseguides per indesitjables, improductives o perjudicials a l’hora de col·locar-lo en el mercat de béns intangibles.
Vet aquí l’objectiu i l’objecte de CPC: reconèixer els criteris que activen un determinat element cultural com a patrimoni cultural de les d’instàncies expertes que actuen en funció d’interessos polítics o privats en qüestió d’imaginaris. Però nogensmenys, com el valor patrimonial oficial es pot veure desautoritzat per grups socials o territoris inferioritzats que vindiquen expressions culturals que posen al servei de la denúncia del maltractament de què es consideren víctimes. És aleshores quan el patrimoni, un àmbit suposadament idíl·lic i incontestable, a estalvi de gravitacions socials o polítiques reals, esdevé autèntica cultura popular i vehicula tota mena de tensions socials. La cultura popular és aleshores camp de batalla on afloren bel·ligeràncies entre actors amb interessos i identitats en competència i, sovint, incompatibles.
Com férem l’any passat a la jornada Del subaltern a l’intangible, o com la cultura popular esdevingué patrimoni immaterial, fins ara hem aprofundit en aquesta línia en seminaris, taules redones i presentacions que també hem dedicat a difondre recerques que ha impulsat el grup, com l’estudi de les tradicions taurines a les Terres de l’Ebre o el rol dels geganters en la recuperació festiva dels carrers postfranquista (més informació en aquest link). Amb el mateix horitzó, encetem la secció Cultura popular i conflicte a aquesta revista.
