El jurat dels IX Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català ha atorgat el premi bonÀrea a la Comunicació a la revista Gegants. El guardó reconeix la tasca incansable de divulgació del folklore i del patrimoni festiu durant quaranta anys. Un projecte de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya que, en quatre dècades, ha estat testimoni i protagonista de la cultura popular nostrada, documentant i preservant la memòria del món geganter. Tornaveu en parla amb el seu director, Xavier Navarro. Implicat en la divulgació i preservació del patrimoni festiu, ha estat una de les figures clau dels quaranta anys de trajectòria de la revista.
La revista Gegants va néixer el març del 1986 com un butlletí informatiu per a les colles geganteres. Quina necessitat hi havia aleshores de crear una publicació pròpia i com recordeu aquells primers números?
En Josep Güell de Sant Joan de Vilatorrada explicava en la primera editorial «espero que els pròxims [números] serveixin ja per incloure-hi les nostres activitats, projectes i inquietuds». I així ha estat. De mica en mica la publicació ha anat creixent amb pàgines, tiratge, col·laboradors, inquietuds i valor. Allò que inicialment semblava un mer butlletí de la federació va acabar evolucionant a una revista de patrimoni festiu. Aquest fet es va començar a demostrar amb l’enaltiment de figures com ara Joan Amades i Consol Mallofré en les pàgines d’aquells primers butlletins.
Després de consolidar el projecte com a revista la mateixa Agrupació va començar a publicar un butlletí paral·lel on s’explicaven les diverses accions de la federació. Les funcions d’aquells butlletins paral·lels l’han acabat heretant la mateixa web i xarxes de l’ACGC.
El 1991 va fer el salt de butlletí a revista. Què va canviar en aquell moment i com ha anat evolucionant la publicació al llarg d’aquestes quatre dècades?
El més destacable va ser la creació d’una identitat pròpia a través del nom: Gegants. Canviava el format, però també s’iniciava una nova etapa on es començava a donar importància als autors dels mateixos articles. En aquell número, per primer cop, hi signa en Jan Grau, el qual va tenir un paper cabdal en la consolidació del projecte i va col·laborar fins al número 151 de la tardor de 2025. Però no ha estat l’únic. Durant aquestes quatre dècades volem ressaltar autors i activistes de gran rellevància com la il·lustradora Griselda Karsunke i els fotògrafs Amadeu Muntalà i Antoni Hurtado.
Quaranta anys després, amb 155 números publicats, quin paper creieu que ha tingut Gegants en la construcció de la memòria del món geganter? Hi ha històries, figures o tradicions que probablement s’haurien perdut sense aquesta tasca de documentació?
Gegants ha estat una publicació que ha fet tres tasques fonamentals: la promoció de la recerca, la documentació social (que ha afavorit l’etnografia i la memòria col·lectiva) i la reflexió. És possible que sense aquesta publicació alguna cosa ens hauríem deixat al tinter. De fet, i per ser justos, no ha estat l’única revista impresa sobre el món geganter. Ciag.doc i Terra de Gegants han estat dues publicacions històriques en paper que també han donat valor al món geganter.
La revista va néixer vinculada al món geganter, però ha anat ampliant la mirada cap a altres manifestacions de la cultura popular. Fins a quin punt Gegants vol ser també una publicació de referència per al conjunt del patrimoni festiu català?
Considerem que Gegants sempre ha tingut l’interès de promocionar i estudiar l’entorn del món geganter, i això s’ha traduït en tenir en compte el folklore que l’envolta. Els gegants no estan sols i comparteixen maneres de fer i de ser amb altres manifestacions folklòriques tant del país com més enllà. Prova d’això és l’interès que ha trobat la mateixa publicació en parlar tant dels caps de la festa, el bestiari festiu i la música tradicional i popular.

Fer una revista trimestral durant quaranta anys no deu ser senzill, especialment quan bona part de la feina depèn del voluntariat. Com us organitzeu, qui hi ha al darrere de cada número i com aconseguiu mantenir la continuïtat del projecte?
Darrere de Gegants hi ha un gran equip que està pendent en tot moment que la revista surti correctament abans que sigui publicada: les fotos, l’ortografia, els anuncis, les dades… Tot és imprescindible perquè la revista surti tan neta com sigui possible. A vegades la revista s’ha equivocat, però sempre hem intentat corregir-ho d’alguna manera en edicions posteriors.
Ara mateix el Consell de redacció està format per vuit membres actius de diferents punts de Catalunya i, fins i tot, d’Europa. També tenim persones que treballen en un segon pla que vetllen perquè tot el projecte no perdi la seva essència. Articulistes, fotògrafs, dissenyadors, impressors, revisors… Tots fan la seva feina i saben com s’ha de fer.
El jurat del Premi BonÀrea ha destacat la capacitat de la revista d’adaptar-se als nous hàbits de consum cultural i comunicatiu. Com ha canviat la manera de fer i llegir la revista?
En els primers anys de la revista (anys 1980 i 1990), com totes, es feia a través de la tècnica de fotocomposició. Era un procés més complex del que és ara i es tractava de muntar la revista de manera manual. El terme disseny gràfic va aparèixer per primer cop a la revista 45 del 1999 i el terme “maquetació” ho fa en el número 56 de 2001. Pel que fa al terme “fotocomposició” deixa de tenir presència ja en el número 87, moment en el qual la revista passa a ser totalment en color.
L’accés a les xarxes, l’APPEC i el mateix ENS han ajudat que aquest projecte sigui visible més enllà de l’Agrupació i del paper en si.
Les publicacions especialitzades en cultura popular sovint tenen el repte de no quedar-se tancades en el seu propi àmbit. Com es pot aconseguir que Gegants arribi a nous lectors, especialment entre les generacions més joves?
Tenim la sort que el món geganter és una d’aquelles manifestacions on el jovent s’implica constantment. Recurrentment, veiem joves portant figures d’altres colles que no són les seves pròpies. Aquestes pràctiques les realitzen com a mode d’oci, però, vulguem o no, tot plegat crea una interessant xarxa d’interrelació i interdependència que afavoreix aquesta manifestació. No tots porten figures, d’altres toquen instruments, fotografien, il·lustren i creen continguts a les xarxes.
Així doncs, les revistes de la festa han d’estar pendents d’aquestes dinàmiques i conèixer el territori per tal d’arribar a aquests nous joves lectors.
Què significa per a l’equip rebre el Premi BonÀrea a la Comunicació després de quaranta anys de feina?
Rebre premis sempre és motiu d’alegria i crescuda de l’autoestima, no només per l’equip de la revista sinó per la mateixa Agrupació impulsora principal del projecte. Fruit d’aquest premi i el mateix aniversari diverses persones ens han felicitat. Fins i tot ho ha fet per escrit el senyor Quim Torra, 131è president de la Generalitat. Es a dir, en general ha sigut un moment bastant bonic per a tots els que creiem en el projecte.
Anem al vessant més personal. Com va arribar vostè al món geganter i què el va portar a implicar-se en una publicació com aquesta? Recorda quin va ser el moment en què va sentir que aquest món formava part de la seva vida?
Crec que el món geganter forma part de la meva vida d’ençà que en tinc consciència. Les coincidències van fer que la meva primera llar d’infants tingués el nom de El Gegant del Pi i el meu primer record el tinc amb tres anys d’una geganta ballant a la plaça de la Vila de Badalona. A partir d’aquí, tot es va anar desenvolupant. La primera vegada que tinc a les mans una revista de Gegants va ser amb vuit anys, que encara la guardo. Aleshores la meva sorpresa va ser bastant en majúscules quan vaig descobrir que els gegants també tenien la seva pròpia revista.
Si pogués escollir, quin repte o quin somni li agradaria fer realitat per a la revista Gegants en els pròxims deu anys?
Gegants és un projecte que hauria d’anar més enllà d’escriure el que ha passat. El projecte ha de tenir la capacitat d’avançar-se i fer reflexionar cap a on ha d’anar el món geganter. Us poso un exemple. A l’editorial de la revista 139 de la tardor de 2022 ja posàvem en relleu la idea de crear els Premis Goliath amb motiu de la celebració dels sis-cents anys de la primera referència d’un gegant al món. Curiosament, el 2024 arriben els primers reconeixements del món dels gegants, però no és fins aquest 2026 que prenen el nom del primer gegant: Goliath.
També ens ha passat amb la promoció del 110è aniversari de l’artesà Domènech Umbert. Ens consta que arran d’aquesta promoció alguna entitat està pensant de fer algun esdeveniment vinculat al geganter Creu de Sant Jordi. Però per fer aquestes reflexions cal saber mirar al passat i disposar d’uns espais de reflexió adequats i conèixer la idiosincràsia del món geganter.
Després d’anys de dedicació, sembla que arriba el moment de fer un pas al costat. Com afronta aquesta retirada? Com es prepara el relleu al capdavant de la revista i què creu que cal preservar de l’esperit de Gegants, però també què caldria renovar perquè el projecte continuï viu durant quaranta anys més?
Per part meva no la veig del tot com una retirada, però sí que ho veig com una manera d’implicar més gent en el projecte. A vegades, sense maldat, en el món de l’associacionisme es perpetuen càrrecs i això fa que es creïn dinàmiques que no tothom és capaç d’entendre o acceptar. Aquesta decisió la vaig prendre fa cosa de mig any i amb l’Agrupació estem treballant perquè aquest relleu esdevingui de la manera més còmoda per a tots els integrants.
Tal com va expressar en Joan Tomàs, un dels històrics membres del consell de redacció, és important que per no perdre l’essència d’aquesta publicació es continuï publicant en paper, amb més o menys tiratge. Al voltant d’aquest eix vertebrador, el del paper, les innovacions poden ser moltes per tal de donar visibilitat al projecte.



