La historiadora, etnomusicòloga i música Francesca Roig Galceran -tothom la coneix com la Paquita- ha estat guardonada amb el IX Premi Antoni Carné a la Persona de l’Associacionisme Cultural Català, atorgat per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS). Nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1952, és considerada la primera dona a tocar la gralla (1972) i va publicar el referent Mètode de Gralla (1981) juntament amb Jaume Arnella. També està vinculada als Bordegassos de Vilanova i ànima mater del grup de teatre L’Escotilló, la seva trajectòria destaca per la salvaguarda del patrimoni musical popular, l’etnomusicologia i publicacions sobre la cultura local i tradicional. Divendres 6 de novembre (18 h) recollirà el guardó al Parlament de Catalunya.
Què significa per a vostè rebre aquest reconeixement després de tants anys dedicada a la cultura popular, la recerca i la vida associativa?
Vaig pensar que em donaven un premi per haver fet coses al llarg de la vida que m’ha agradat fer, que he gaudit fent-les i que m’han semblat naturals. No tinc la sensació d’haver fet cap gran heroïcitat. Però sempre fa il·lusió que es reconegui la feina feta, perquè de vegades fem coses que semblen poc importants i, en canvi, tenen un valor per a la vida social i per fer país. Sovint ho fem sense ser-ne gaire conscients.
Vostè va començar a tocar la gralla l’any 1972, en un món en què pràcticament no hi havia dones gralleres. En aquell moment era conscient que estava obrint camí? Es va trobar amb resistències?
Va començar per una necessitat. Els Bordegassos de Vilanova, la colla castellera, no tenien grup de grallers i havien fet alguna actuació sense gralles. Jo ja tenia formació musical, tocava la flauta i havia participat en un grup de folk. Van pensar que podíem aprendre a tocar la gralla per acompanyar la colla. I jo, en lloc de quedar-me al costat mirant-m’ho, vaig aprofitar l’oportunitat per formar-ne part i ajudar. Després vaig adonar-me que pràcticament tots els grallers eren homes, però no m’hi vaig capficar mai ni en vaig fer bandera. Alguns em miraven amb curiositat: jo tenia vint anys i ells en tenien quaranta o cinquanta, i els devia sorprendre veure una noia tocant la gralla. Però no vaig trobar resistències importants ni masclisme, en absolut!
De fet, en aquell moment el problema no era tant que una dona toqués la gralla, sinó la mala fama que tenien els grallers. Se’ls considerava gent bevedora i de mal viure. També passava amb els castellers i amb la cultura popular en general, hi havia famílies que no entenien que els fills de bona família participessin en aquestes activitats… Per tant, més que una qüestió de gènere, en el meu cas era una qüestió de la consideració social que tenien aquestes activitats.
El canvi es produeix amb la represa democràtica?
Sí, a partir de la segona meitat dels setanta, aquesta percepció va començar a canviar. Es recuperava la vida al carrer, les tradicions, la cultura i el país. Les entitats es van anar omplint de gent de procedències diverses, també d’universitaris i de persones que s’hi acostaven per interès cultural, i al final, la imatge de la cultura popular va anar canviant.
La seva trajectòria combina la pràctica cultural amb la investigació i la documentació del patrimoni. D’on neix aquesta necessitat d’anar als arxius, recuperar melodies i reconstruir patrimoni?
Tot va anar una mica encadenat. No hi va haver un moment concret en què decidís dedicar-me a una cosa nova. A poc a poc, em va anar creixent la curiositat. Com que tocava a les festes, vaig començar a interessar-me per saber d’on venien, quina història tenien i com havien evolucionat. A casa tenia molts documents antics, alguns dels segles XVII, XVIII i XIX. De vegades trobava un paper i em preguntava qui era aquella persona, quina família hi havia al darrere o què explicava aquell document. A partir d’aquí investigava i, si trobava alguna cosa interessant, en feia un article per al programa de la festa major o col·laborava en alguna publicació.
Sempre m’ha agradat molt la investigació, així com les novel·les de misteri i policíaques. I la recerca històrica s’hi assembla: vas buscant, trobes pistes, les relaciones i, de vegades, apareix una informació que et porta cap a una altra. És una cadena de descobertes. A més, tot allò que anava trobant no m’ho quedava per a mi, sinó que procurava explicar-ho i compartir-ho. Amb els anys he pogut dedicar més temps a la recerca, sobretot després de jubilar-me. Abans ho compaginava amb la feina i la família i havia de fer les investigacions de manera més puntual. Ara en puc gaudir molt més.
Què perd una societat quan desapareixen determinats instruments, sons o coneixements vinculats a la cultura popular?
Es perd una part de la seva idiosincràsia, de la seva manera de ser. La música i les tradicions formen part de la identitat d’un poble. Quan escoltes una música que reconeixes com a pròpia, encara que no sàpigues explicar exactament per què, sents que t’interpel·la i que et connecta amb el teu país.
Això no vol dir que una tradició sigui millor que una altra. Al contrari: la gràcia és que cada poble conservi allò que li és propi i que, alhora, respectem i valorem el que fan els altres. Cada lloc té els seus balls, els seus costums i les seves particularitats. Entre tots formen aquest mosaic que és el país. Per això és important que cadascú tingui cura del seu patrimoni. També cal fer valdre la feina dels historiadors locals, que sovint investiguen aspectes de la història del seu poble i que no sempre reben el reconeixement que mereixen. Jo sempre dic que la gran història està feta de petites històries. Cada poble i cada lloc tenen la seva pròpia història, i és important explicar-la.
Vostè també ha participat en altres àmbits de la cultura, com el teatre. De fet, des de l’any 1968 està vinculada al grup de teatre d’Escotilló de Vilanova i la Geltrú. Què tenen en comú aquestes experiències amb la música tradicional i les festes populars?
Són activitats que sovint es fan de manera voluntària, perquè en tens ganes i perquè t’agrada. Durant molts anys hem fet aquesta feina sense posar-hi necessàriament l’etiqueta de voluntariat. Ho fèiem perquè ens ho passàvem bé, perquè era una manera de fer un servei, de fer cultura i també d’aprendre personalment. En el meu cas, al teatre he fet una mica de tot: he actuat, he fet d’apuntadora, he participat en la direcció i també m’he encarregat de la música. En cada projecte ocupes un lloc diferent, però sempre formes part d’una feina col·lectiva. Això és precisament el que tenen en comú les activitats de cultura popular: t’ensenyen a treballar amb altres persones, a compartir un projecte i a entendre que cadascú hi té una funció. En un moment pots ser dalt de l’escenari i, en un altre, ajudar des de darrere. Tothom és necessari en algun moment. La cultura popular ensenya a participar i a compartir.
Com es pot aconseguir que les noves generacions no es limitin a participar en les festes, sinó que també s’impliquin en les entitats i en la preservació del patrimoni?
És molt difícil i depèn de moltes circumstàncies: del poble, de la família i de les amistats. Si una persona creix en una família que participa en una coral, que fa teatre o que està vinculada a alguna entitat, és més fàcil que s’hi acosti. També passa amb els amics: de vegades veus que un s’apunta a una activitat i t’hi acabes animant.
La dimensió del municipi també hi influeix. En un poble petit pot haver-hi una entitat o un centre cívic que concentri moltes activitats i sigui més fàcil que els joves s’hi incorporin. En una població més gran hi ha moltes més opcions i distraccions, però també pot passar que els joves desconeguin les associacions que tenen a prop. Potser no és que no hi tinguin interès, sinó que no saben que existeixen.
Les escoles hi podrien tenir un paper important, és un debat recurrent que no acaba d’arrencar mai.
Estaria bé que promoguessin activitats i projectes col·lectius, com ara muntar una obra de teatre o aprendre danses tradicionals. Quan jo anava a escola, amb quinze o setze anys, vam participar en un festival folklòric i ens van ensenyar una dansa. Aquest tipus d’experiències permeten que els alumnes coneguin activitats que potser no descobririen d’una altra manera. També seria interessant que les escoles donessin a conèixer les entitats del municipi i les activitats que s’hi fan. És una manera d’apropar-les als joves i de fer que puguin implicar-s’hi.
