Quan començeu a relacionar-vos amb el món del teatre?
Jo em vaig introduir en el teatre de gran. Vaig estar treballant a Brussel·les i quan vaig tornar a Menorca em vaig relacionar com afeccionat en aquest món de les arts escèniques, a través de la meva participació en diferents cursos d’interpretació. Vaig tenir la sort que les aules d’interpretació que es feien aleshores a Menorca les portaven en aquell moment en Pitus Fernández i la seva dona, na Carme Periano, uns ex-joglars de l’època d’en Boadella, una parella de luxe per poder aprendre i endinsar-se en el món del teatre i de la interpretació. Malgrat que era un hobby, realment aprenies tot un seguit de tècniques, i el nivell d’exigència era molt alt. Eren uns cursos adreçats al públic en general, per potenciar el gust per la interpretació, molt divulgatius.
I va passar que un bon dia us van fer una proposició…
Sí. En Pitus Fernández em va demanar que fes d’ajudant de direcció dins de la companyia La Clota. Jo que mai m’havia plantejat aquest tema, ja que el que m’agradava era actuar, vaig descobrir que m’interessava molt la part de direcció i de muntar l’espectacle. Parlem de l’any 2005. Allí vaig contraure el virus de dedicar-m’hi professionalment. Tant és així que l’any 2008 entro a estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona, a fer la carrera de direcció i dramatùrgia.
Com i quan descobriu en Joan Ramis i Ramis?
Aquesta és una història realment ben particular. L’Àlex Broc, professor de literatura dramàtica de l’Institut del Teatre m’encarregà un treball a classe sobre el teatre del període menorquí. Li va agradar i em va encarregar un parell de feines d’edició. Sóc editor de Mar i Cel d’Àngel Guimerà i també sóc editor de Lucrècia, o Roma libre de Joan Ramis i Ramis, a través d’ell. En endinsar-me a aquest nivell en la literatura i la dramatúrgia vaig descobrir aquestes obres clàssiques.
Malgrat que inicialment jo vaig anar a estudiar teatre contemporani, em va enganxar veure que hi ha tant de teatre clàssic i barroc català que encara espera a ser portat a escena. Fa la impressió que el teatre comença amb l’Àngel Guimerà de Terra Baixa, però tot el que és la tragèdia, el vers, el teatre del disset amb en Francesc Fontanella o del divuit amb en Joan Ramis i Ramis, les hem passades per alt, ja que no les representem. No tenim un públic per veure-les, és cert, però perquè tampoc no l’hem creat. Hem d’anar més als orígens, ja que si nosaltres no el fem, el matem.
Teniu també un vessant diferent, a més.
La meva professió inicial és la d’economista. Vaig fer de professor d’economia i d’economista fins l’any 2000, per passar a dedicar-me a l’ecologia.
Què feieu a Brussel·les?
Vaig ser assessor en temes econòmics i d’agricultura al Parlament Europeu en el grup parlamentari Esquerra Unitària Europea, on estava inscrita Iniciativa per Catalunya. Era l’època que el Guti va ser parlamentari europeu. Va ser fins el 1995. Fins el 2000 vaig impartir classes d’economia a Menorca.
I us impliqueu en el món ecologista.
L’any 2000 començo a treballar a l’Observatori de la Reserva de la Biosfera de Menorca. Va ser una oportunitat. Jo des del setze anys sóc membre del GOB (Grup Ornitològic Balear). Jo havia participat a través de l’Institut Menorquí d’Estudis en la gestió del projecte de declaració de Menorca com a reserva de la biosfera, estant ja a Brussel·les (la UNESCO va fer aquesta declaració l’any 1993). En aquest context ens sembla que amb aquesta declaració el govern de l’illa no sap massa què fer i és a través de l’Institut Menorquí d’Estudis, del qual sóc membre, que una colla de científics locals, que l’Institut intenta agrupar, manifestem que tenim la responsabilitat de fer-ne el seguiment científic. I és en aquest context que se’m proposa que dissenyi l’Observatori Sòcioambiental de Menorca per fer el seguiment de la declaració.
Quina valoració en feu?
De fet tinc una perspectiva força minuciosa i difícil de resumir. Tot i així, diria que Menorca en alguns aspectes és un bon exemple del que és la sostenibilitat. És a dir, l’experiència que significa ser reserva de la Biosfera, que és alguna forma de compromís davant l’UNESCO de fer les coses millor, ja que no és sols un reconeixement sinó també un compromís, ha funcionat en el sentit que a Menorca hi ha una població molt sensibilitzada amb allò que és paisatge, medi natural, diversitat i qualitat de vida, l’àmbit local de la sostenibilitat. En canvi, amb tot allò que significa treballar per allò més global, emissions, gestió dels recursos d’aigua, energia… aspectes de major abast que com a ciutadà o col·lectivitat local, els menorquins ho veuen com a més difícil de solucionar i no han incorporat la idea de donar exemple. Menorca dóna exemple en la gestió de platges, en la sensibilitat social pel paisatge, però no en dóna en despesa energètica, en emissions o en gestió de l’aigua. D’alguna forma és un experiment maco en termes locals però no dóna prou exemple quant al canvi global.
Les realitats de Menorca, Mallorca i les Pitiüses són totalment diferents…
No només perquè el turisme és diferent, que és un factor determinant en aquests moments, sinó perquè tenen històries diferents. La història de Menorca té aquesta diferenciació a partir del segle XVIII, amb el domini britànic, en el valor del seu port, en el desenvolupament industrial del segle XIX i per tant en el sorgiment d’una burgesia i la creació de sindicats obrers, mentre que a Mallorca i a Eivissa aquests fenomen no es produeix. Tota una sèrie de fenòmens que fan que els anys seixanta, amb l’aparició del turisme, Menorca tingui el 50% de la població dedicada a la indústria (calçat, bijuteria, agroalimentària…), cosa que fa que la urgència turística no sigui tant gran, va començar més tard. Un retard que va afavorir que no es duguessin a terme a Menorca tants disbarats urbanístics com es van perpetrar a les altres illes, ja que aleshores ja estava constituït un fort moviment de protecció ambiental.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
2
