Com vàreu viure aquell moment?
La sensació eufòrica que es va crear en aquells moments la vàrem viure d’una manera molt accentuada. Ho teníem tot per inventar. El fet de poder escoltar en un lloc com Vic les músiques modernes d’arreu del món, els Pink Floid, en Bod Dylan, els Genesis… ens feia sentir com els més importants, com molt exclusius.
Vàreu ser una generació complexa…
Érem una generació força contradictòria. Per una banda estàvem molt interessats per la cultura (jo vaig tenir la sort d’estudiar al Col·legi Sant Miquel, amb professors d’una gran talla intel·lectual que ens van fer estimar el país i la seva història, l’hàbit de llegir…). Per altra banda érem una generació que descobríem el món de les drogues. Va ser un món molt intens i complicat, a partir de la inconsciència.
Us va marcar molt?
Sí. Moltíssim, perquè vàrem descobrir per nosaltres mateixos el que eren les drogues i les seves fatals conseqüències, com n’eren de dolentes.
A en Pep Sala se l’associa principalment al fenomen del rock català.
Sí. De fet, de ben petit em va interessar molt la música, per tradició familiar (el meu pare era un gran melòman, li agradava molt la música clàssica). En un moment determinat una colla d’amics decidim dedicar-nos a la música, però d’una manera inconscient del que això suposava, en el sentit que no estudiàvem música, sinó que directament vam dedicar-nos a investigar i a viure-la.
Així doncs ja cantàveu aleshores?
No. Originàriament només fèiem música instrumental. A Catalunya es va donar el fenomen que quan es va acabar la Nova Cançó es va acabar això de cantar. Era l’època de la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Mira-sol… Tots -menys l’Orquestra Plateria, que feia música de ball cantada- feien música instrumental. Tot i que he de reconèixer que ho fèiem realment molt malament, això ens va permetre de formar-nos, fins que un bon dia vaig decidir que això de la música realment m’interessava més que no em pensava. Vaig anar a Barcelona, vaig participar en diferents grups, i a partir d’un moment donat vaig tenir l’oportunitat d’anar a Anglaterra i vaig començar a tocar amb bandes d’allà, fins que un bon dia em vaig plantejar d’estudiar música. Tenia agafat l’ofici però em calia pòsit formatiu. Aquí va ser on vaig recuperar tota aquella música clàssica que havia escoltat de petit i em vaig dedicar de ple a estudiar.
Quan tornes a Catalunya?
Va ser l’any 1984 que vaig decidir tornar de forma definitiva. Necessitava tenir un lloc on caure i vaig obrir una escola de música moderna, juntament amb d’altres companys. Amb tot, al cap d’un any tornava a tenir necessitat de dedicar-me a fer concerts, però des d’una perspectiva més de projecció personal, més pròpia.
I de cop i volta reps una trucada de TV3…
Cert. Vàrem rebre una trucada per fer un programa pilot sobre música moderna, i resultà que el seu presentador era un noi jove, com jo, i ja des d’un bon principi hi va haver molt de feeling. Es tractava d’en Carles Sabaté. Aquest va ser l’inici de l’aventura de Sau. Era l’any 1987.
Tot i així, l’èxit no va venir aviat…
Cert. Van haver de passar dos discos perquè amb Quina nit explotés tot el que portàvem dins . Un disc amb temes com Boig per tu… Va ser una època brutal en la qual vàrem aconseguir el reconeixement social. Penso que no vam ser conscients de què havia suposat aquest període fins a uns anys després.
Com treballàveu el tema de les cançons?
Teníem amb en Carles un pacte, en el sentit que jo treballava les músiques i les lletres les fèiem de manera conjunta, i així va funcionar fins al final.
Aquella època va ser el començament del fenomen del que més endavant es coneixeria com a rock català…
Sí. Tanmateix s’ha de dir que no estàvem connectats entre nosaltres. Com a grups més veterans hi havia els Sopa de Cabra a Girona, nosaltres a Vic, Els Pets a Tarragona i Sangtraït a La Jonquera. A partir del 1990 van començar a sortir més grups, però.
I Sau s’acaba…
Sau es va acabar en un concert que vàrem fer a Vilafranca del Penedès el 12 de febrer de 1999 on en Carles va tenir un infart després del concert i ens va deixar. El que vaig tenir clar des de bon començament era que Sau érem tots dos a l’escenari i si un faltava, no existia Sau.
Quan et passa una cosa així el que menys t’importa és la teva carrera professional. Has perdut un dels millors amics que tens, una persona amb la qui has conviscut en els darrers quinze anys, les vint-i-quatre hores del dia… i de cop i volta no hi és. Això és el que realment costa.
Durant un any ens vàrem estar veient els músics del grup i vam composar diverses cançons fruit d’aquest estat d’ànim. Després de diferents valoracions vam decidir editar un disc recopilatori de totes aquestes sensacions i vivències.
L’onada del rock català, fins quan dura?
A partir del 1993, any en què hi va haver una petita crisi econòmica, va començar una certa davallada. Nosaltres continuàvem treballant, però poc a poc el rock en català va deixar d’estar de moda. Jo penso que érem uns grups molt sòlids, que vàrem funcionar malgrat els mitjans de comunicació, la crítica… Els nous grups si no tenien un suport molt clar no continuaven.
Parlem de Pep Sala després de Sau.
Jo sempre havia tingut clar que s’havia acabat Sau amb la mort d’en Carles. Em vaig concentrar en la meva faceta de músic i de fet és el que he continuat fent fins ara amb el nom de Pep Sala, desenvolupant diferents facetes, que van des de la formació del meu grup fins a la creació de bandes sonores per a cinema.
Malgrat el que ha significat la música per a tu, hi ha també altres aspectes que has cultivat.
Com us deia, jo sempre he estat un home molt curiós i el món de la gastronomia d’alguna manera sempre m’ha seduït. Però no només això, he tingut l’oportunitat de poder gaudir de grans moments literaris, per exemple amb l’Avel·lí Artís Gener, Tísner. Sempre he tingut certa tendència a fer-me amic amb gent que té poc a veure amb mi. Per norma general, als músics, i especialment als del món del rock, ens passa una mica el mateix fenomen que als futbolistes, que se’ns considera poc preparats més enllà de la nostra especialitat. I quan això no és així… doncs sorprèn.
Parlem de la gastronomia
De petit vaig tenir la sort de conèixer Ramon Cabau, que va muntar l’Agut d’Avinyó de Barcelona, un dels grans gastrònoms que ha tingut aquest país. De fet, la paraula gastrònom sempre l’he considerada pedant. A mi m’agrada molt més la paraula comensal. I d’aquest món m’agrada tot, des d’anar a comprar o triar el producte, fins a cuinar, menjar, descobrir nous sabors i textures, la seva història… A Catalunya sempre hi ha hagut una literatura de la gastronomia molt important, sobretot el segle XX: Joan Perucho, Néstor Luján, Ignasi Riera, Manuel Vázquez Montalbán… en Josep Pla… És tot un món.
Has creat a Vic un espai gastronòmic.
Es tracta d’un espai cultural gastronòmic anomenat Art en cuina, és a dir que volem que sigui un lloc on hi hagi una botiga en la qual es venen tot tipus de productes l’únic filtre dels quals és la qualitat. Però volem fugir de l’exclusivitat, del concepte delicatessen, per relacionar-lo amb el país, amb allò proper. També que hem fet una clara aposta pels vins catalans. Es tracta d’un espai on pots rebre cursos de cuina, tastar vins, sopar per encàrrec… fins i tot hi tenim una llibreria especialitzada en gastronomia.
Tornem a la música, quin creus que és el futur de la música en català?
Tornem a viure un moment d’efervescència. Tanmateix, penso que els catalans som excloents (o tot o res) en el sentit que quan es posa de moda un tipus concret de música sembla que només existeix aquesta música i que no hi ha matisos. Ara és el moment dels Amics de les Arts, Mishima, Manel, Antònia Font… Tot això, que és fantàstic, de vegades ens fa excloure gent que també fa música en català però diferent, amb uns altres estils (bandes com cratOR, Raydibaum…), la rumba catalana… que són una mica deixats al marge. Penso que els catalans ens estimem molt poc. Hem d’aprendre a estar més orgullosos de nosaltres mateixos i gaudir del que tenim i de la seva varietat i aprendre a no ser excloents.
Tota una excel·lent recomanació, especialment pels temps que vivim.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta.
2
