Dins del marc de la 1a Conferència d’ONG acreditades per la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial Cultural hem entrevistat a Pedro Manuel Rodríguez Navarro, president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Químic de professió, la trajectòria de Pedro Manuel és un bon exemple de com a través d’una petita associació va entrar en contacte amb el model associacionista de les bandes de música del País Valencià. De les similituds i diferències amb l’associacionisme cultural català en parlem tot seguit.
Què fa un químic “embolicat” amb les bandes de música?
De fet, és curiós però alhora molt representatiu del que passa a València. Sóc de Villena, Alacant i mai havia tingut cap relació amb les bandes de música, tot i que a Villena hi ha una banda de música més que centenària, la Banda Municipal de Villena. De Villena és un músic molt famós, Ruperto Chapí i la població de Villena sempre ha tingut un amor especial per a la seva banda municipal. Aquesta era l’única relació que tenia amb el món de les bandes.
Però per temes de feina em vaig desplaçar a La Safor, a un poblet prop de Gandia anomenat Potries, on hi sóc des de fa més de trenta anys. I en aquest poblet de només mil habitants, aparegué un professor de música i va començar a donar classes de música als xiquets de l’escola, entre elles la meva filla. S’ha de dir que a Potries mai hi havia hagut banda de música.
I sorgí la necessitat d’associar-se…
Aquest mestre ens digué que si constituíem una associació, tindríem més fàcil fer una banda de música. Vàrem fer les primeres reunions de pares dels xiquets que anaven a música i em triaren com a president.
Si no ho tenim malentès, en pocs anys es consolidà aquest projecte…
En quatre anys teníem 70 instruments donats per constituir la societat musical, un banda amb cinquanta-cinc músics, una coral amb quaranta-cinc cantaires i més de cent persones matriculades a l’escola, entre xiquets i majors. Estem parlant dels anys 1987. Fenòmens com aquests només poden passar al País Valencià!
Tanmateix això no és sol mèrit del mestre…
Òbviament, hi ha un brou de cultiu que possibilita que sorgeixin aquests fenòmens socials arreu del País Valencià. En ben poquets mesos vàrem ser l’entitat més gran del poble en tota la seva història, i de fet continuem sent-ho. Només cal destacar que l’any noranta-cinc la nostra associació pagava més de nòmina que tot l’ajuntament.
A poc a poc us vàreu anar “embolicant” en el món de les societats musicals.
L’any 1996 vaig passar de ser president de la banda del poble a col·laborar amb la comarca. Cal tenir en compte que la Federació de Societats Musicals està organitzada per comarques. L’any 2000 vaig deixar de ser president de la banda de Potries. Tanmateix, l’any 2004 vaig tornar a ser president de la banda del meu poble davant d’una sèrie de problemes que varen sorgir i també em varen proposar d’agafar una vocalia que estava vacant a la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana. Durant vuit anys vaig ser vicepresident fins que l’any 2014 vaig ser nomenat president de la Federació.
Com t’has trobat la Federació?
Bé. Cal tenir en compte que jo havia estat vuit anys com a vicepresident, per la qual cosa coneixia bé, i de primera mà, la situació en què es trobava l’entitat.
El fenomen associatiu que es dóna al País Valencià és similar al que es dóna a Catalunya?
En l’àmbit del moviment bandístic és similar al de la resta de l’estat, amb trajectòries similars. És a dir, es tracta d’associacions de caràcter privat, però amb vocació de servei públic, que comencen donant classes de música als seus socis i que a poc a poc van consolidant tot un seguit d’agrupacions com de dolçainers, bandes, orquestres… Tot relacionat amb el món de la música. També s’ha de dir, però, que hi ha societats musicals centenàries que disposen d’un patrimoni immobiliari molt valuós, amb auditoris i equipaments força importants. Tanmateix, s’ha de dir que el fenomen al País Valencià és molt més nombrós. En aquests moments tenim federades 547 bandes, i en total al País Valencià hi ha registrats 542 pobles… Així de gran és el fenomen.
Darrerament les societats musicals valencianes han estat reconegudes.
Han estat declarades béns de rellevància local, i les que tenen més de cent anys, amb patrimoni i documentació històrica, tenen la possibilitat d’accedir a ser considerades Béns d’Interès Cultural (BIC).
Això suposa algun tipus d’avantatge fiscal, de suport …
Aquestes figures encara són incipients. Penseu que encara hem de declarar l’IBI, i si en volem estar exempts, l’hem de demanar. Cal reconèixer però, que es resolen positivament el 95% de les sol·licituds. Però cal demanar-ho. No és d’ofici.
Quines relacions teniu amb manifestacions de cultura popular com el moviment faller o les filàs de moros i cristians?
La primera diferència que cal constatar és la implantació. Les societats musicals estan arreu del país. És l’única manifestació cultural que podem trobar a tot el territori valencià. Les falles, per exemple, és un moviment més local, però clar, pel fet de donar-se principalment a la capital, tenen una visibilitat molt gran.
Les falles necessiten la música per a fer la seva festa. Tanmateix, ens han deixat un paper més secundari en el sentit que la música acompanya a la falla. Cal tenir present que el paper de la música en aquests darrers anys ha anat disminuint.
Aquesta disminució afecta sols a les falles o també a les mateixes societats musicals?
Únicament al fenomen de les falles. Penseu, per exemple, que a les filàs de moros i cristians, la música cada vegada té més importància i presència. Cada vegada volen una banda més gran i estrenar una obra, tot destacant la música per sobre dels trajos… És una tendència totalment contrària al que està passant a les falles, on destaca més el monument que la música. Això és un tema de la idiosincràsia de cada festa.
I hi ha algun altre aspecte que ha pogut condicionar aquesta realitat?
El diàleg que les bandes han mantingut al llarg dels últims anys en la festa de Moros i Cristians ha estat molt profund i regular. Tristament a València capital el president de la Junta Central Fallera és el regidor de cultura de torn. Barrejar la política amb els moviments associatius doncs és negatiu i repercuteix directament.
Hi ha també el fenomen d’associacions informals al voltant de la música.
Es tracta de les colles d’amics que organitzen festes, manifestació que actualment es dóna bàsicament en els pobles. A València capital i a les poblacions importants s’ha perdut. Es tracta d’un fenomen força extens, però amb molt poca visibilitat pública més enllà de la població en qüestió. És un fenomen que podríem definir com a informal, però prou repetit arreu com per què tingui la seva importància sociològica.
Heu participat en la 1a Conferència Internacional d’ONG acreditades per la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO…
Nosaltres hem passat una època força crítica en aquests darrers anys i no sols pel tema de la crisi general sinó també pel tracte que hem rebut dels polítics de torn. Tan sols fa un any que el nostre interlocutor a la Generalitat valenciana és la Conselleria d’Educació i Cultura. Anteriorment hem estat quatre anys a la conselleria de Governació fruit d’una desavinença que vàrem tenir amb la Conselleria d’Educació. Ja m’explicaràs quin sentit tenia que estiguéssim ubicats allí. Va ser una clara mostra de la pèrdua d’identitat cultural i de sensibilitat envers el que som i representem culturalment. No podíem anar a la UNESCO de la mà de la Conselleria de Governació!, per exemple.
Participar en la Conferència ens ha permès conèixer experiències com les de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català, una idea que ens emportem perquè la considerem molt positiva i fructífera per a l’associacionisme valencià. Nosaltres tenim molt poc camí recorregut en el tema UNESCO. Ací no hem vingut a reafirmar res sinó que hem vingut a aprendre. I de ben segur que en sortim molt satisfets.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
