Què destacaries del moviment conegut com a 15M?
El que m’ha agradat des del començament és aquesta capacitat d’autoorganització. Primer, perquè no és l’acte d’un dia com el que els moviments socials reivindicatius fan (un dia contra la guerra, contra la fam al món…) amb molt poca incidència. Aquesta aposta per la perseverança, pròpia de Xirinacs i d’altres no violents, crec que ha estat una de les claus de l’èxit. Saber aguantar allà, amb campaments o sense, però ser-hi. Segon, aquesta capacitat de decidir amb un nou tipus d’assemblearisme que no és l’assemblearisme manipulador que havíem viscut durant tants anys en el qual, en nom de l’assemblea, els líders sindicals, polítics o veïnals amb una espècie d’aclamació popular aconseguien que la gent a mà alçada votés el que fos.
Exactament en què es diferencia?
El que em va impressionar des del primer dia i de totes les assemblees que he estat a la plaça de Catalunya era això, que dos mil, cinc mil, vuit mil persones fossin capaces durant dos o tres hores de tenir la paciència, l’entusiasme d’anar aprovant temes, amb un mecanisme que el primer dia era més barroer, però que, amb reflexions conjuntes que vam tenir, es va introduir a l’element ‘d’acord’ i ‘no d’acord’, un tercer element: ‘parlem-ne més’ (ells en diuen ‘debat’). És a dir, si hi havia més de quaranta mans que demanaven ‘parlem-ne’, es donava la paraula a dues o tres persones perquè exposessin les diferents postures i es tornava a votar o bé es tornava a tractar en comissió.
Que és això de les comissions?
El fonament d’aquest assemblearisme és la capacitat d’organitzar-se per comissions, és a dir, no es porta a l’assemblea res que no hagi estat discutit durant dues o tres hores, una setmana, amb preacord a les comissions. Els membres de les comissions poden variar, perquè és un espai obert on qualsevol pot intervenir (es tracta d’un espai popular), normalment amb bona voluntat, tanmateix es pot donar perfectament el cas que per a determinats temes diferents persones s’hagin volgut organitzar per a introduir-hi coses. Jo crec que aquest moviment és ara en una fase d’autocrítica del mateix assemblearisme. Com a moviment és una assemblea d’assemblees i les interassemblees que se celebren cada setmana o cada quinze dies permeten realitzar convocatòries com, per exemple, la gran manifestació del dia 19 de juny. Tanmateix, no hi ha hagut, per exemple, de moment, una articulació global de continguts compartits. Tot és molt recent.
Heu intentat incorporar conceptes nous que van més enllà del fet de votar…
Sí, en alguna de les sessions vaig plantejar conceptes com que el fet de votar—és a dir guanyar o perdre—és una continuïtat de la guerra per uns altres mitjans que cal superar. Fins ara l’objectiu en els processos participatius és la idea que el consens és impossible, som en una societat en conflicte i, per tant, les majories són les que decideixen. Què passa? Doncs que els que guanyen fan tot el possible perquè els que han perdut no guanyin la propera vegada. Jo crec que, en el moment de complexitat que tenim en el món, l’objectiu dels processos participatius, ja siguin formals (com els parlaments) o com d’aquest tipus de caràcter popular, ha de ser visualitzar i crear el màxim consens possible—que no vol dir que sigui el 100 per cent—, a partir dels arguments i no pas a partir d’una posició presa i molt menys a partir de les indicacions del portaveu de grup parlamentari tot assenyalant l’1, 2, 3: el tipus de vot que tots els membres del grup han de realitzar (una imatge força il·lustrativa de la negació del Parlament, que és un lloc per a parlar).
Te n’has sortit?
Hem anat establint ponts de confiança. Jo he tingut clar des del començament que en un moviment així, espontani, s’hi han de respectar les formes, les maneres de funcionar i que s’ha d’estar disponible quan t’ho demanen per a aportar-hi el coneixement que cadascú té. Hem estat durant anys dient que aquesta era una generació perduda, que els joves no feien res, que no s’interessaven per la política… Però, com en totes les generacions, ara una minoria activa assumeix la responsabilitat de tirar-la endavant. Sempre ha estat i és una minoria la qui ho lidera, i per tant ho hem de valorar positivament. El que no podem dir és que els joves no fan res i, quan ho fan, criticar-los perquè no ho fan a la nostra manera.
Consideres clau el concepte de transparència per a tot procés organitzatiu?
En l’àmbit organitzatiu i en un moment on tenim a la nostra disposició tota una sèrie d’elements tècnics, ha permès que ningú s’hagi proclamat interlocutor ni representant de res. De fet, els portaveus s’han anat succeint en funció del tema i el moment. Jo crec que ho han portat molt bé, en el sentit que no volen ser un partit, sinó que el que fan és criticar el sistema i viure d’una altra manera, perquè es modifiqui. El fet és que es reconeix la necessitat de tenir en compte aquesta crítica per a modificar aspectes com la llei electoral, la transparència, la dació…
En l’àmbit intern, la incorporació de les noves tecnologies permet garantir que els acords i les propostes acordades en les assemblees internes no siguin manipulables. Tothom pot veure el que diu i proposa el seu delegat. Poder disposar d’aquestes eines permet que tothom pugui ser més responsable que quan els coses es feien en secret.
Quins aspectes transversals destacaries com a possibles aportacions en relació a altres models associatius?
El primer, no només la permanència de l’acció («no és flor d’un dia»), sinó el fet que som aquí i no tenim pressa perquè anem molt lluny.
El segon, la capacitat col·lectiva, molt difícil de desenvolupar, i que els ha funcionat durant tot aquest temps. Ara s’han de trobar fórmules per a poder decidir també per Internet amb plataformes web que permetin interactuar, perquè és obvi que les assemblees físiques limiten la participació de molta gent que ho voldria fer i no pot desplaçar-se i, alhora, dificulta la interrelació entre assemblees.
I el tercer element és l’autoorganització des del punt de vista de la gestió de l’espai de les responsabilitats. El que m’ha sobtat és el fet que del no res han muntat uns espais amb oficines, amb servei d’Internet, jurídic, de neteja, sanitari, cuina… Jo crec que tot això representa una nova cultura política que no es fonamenta només en la crítica a les institucions, sinó també en el canvi personal i col·lectiu de viure i de relacionar-se d’una altra manera, fora de l’objectiu prioritari que l’actual model de la societat ens ha anat ensenyant, que és el de fer diners.
Hi ha hagut tota una sèrie d’opinions crítiques sobre la manera com el 15M tracta el tema nacional. Tu què creus?
A totes les assembles a què he assistit he parlat i s’ha parlat en català; fins i tot si hi havia gent que no l’entenia, s’organitzaven serveis de traducció. La gent té la procedència que té. Cal tenir en compte que moltes de les expressions venien de l’experiència de Madrid i que hi ha força gent d’altres llocs, fins i tot de l’estranger. Tenim una sèrie de problemes estructurals que no es resolen únicament amb la polèmica de les relacions entre Catalunya i Espanya. El nucli del moviment crec que és la radicalitat de la democràcia, és a dir la demanda que hi hagi una democràcia real. Si us hi fixeu, s’està més centrat en els procediments que en els continguts. Crec que és un error pretendre col·locar tot tipus de reivindicacions en aquest primer mes. Hi ha un problema estructural sobre la confiança en els partits, sobre el sistema de finançament… I això afecta dretes i esquerres.
Si deslegitimitzem tot el procés perquè no s’ha col·locat com a eix central el fet nacional, crec que ens equivoquem. Les assemblees han estat obertes a tothom. Cal entendre que les regles de joc d’una democràcia permeten o no la participació de les reivindicacions dels pobles, a títol individual i a títol col·lectiu. Cal, doncs, incidir per a modificar-les si no ho permeten. És una lluita comuna poder fer consultes i referèndums amb capacitat de canviar les coses que la majoria del poble vulgui.
Per a acabar, què diries?
La gent ens podem organitzar sense haver de tenir hiperestructures ni organitzacions institucionalitzades formals, gràcies a unes eines com Twitter, Facebook, blogs, web i e-mail. La capacitat de reflexió col·lectiva, d’autoconvocatòria, d’interconnexió permanent entre la societat civil activa és totalment nova. Òbviament, això no ho és tot, però facilita les coses quan la gent està motivada per a autoorganitzar-se sense passar per grans estructures. En moments de crisi profunda, no podem prioritzar els aspectes institucionals i formals sobre els aspectes vitals.
Essent sintètic, destacaria com a aspectes del 15M que poden ser perfectament extrapolables a d’altres moviments associatius els següents: la interconnexió permanent; la no-violència que no coopera amb la injustícia; la capacitat de decisió col·lectiva; però bàsicament la capacitat de revolta i de transgressió que ens ha fet espavilar a tots, en el sentit de sortir de l’acceptació d’una situació inacceptable. Som en una situació de crisi profundíssima de civilització en tots els àmbits i en totes les escales i fèiem veure que no passava res. Prenguem-ne nota i fem-hi alguna cosa.
Caldrà, doncs, tenir-ho present.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
