Quins són els teus orígens?
La meva formació és bàsicament de ballarina. Ho tenia molt clar ja des de petita. M’apassiona ballar. Vaig començar amb dansa clàssica a l’Escola Magrinyà. De seguida vaig entrar també en la dansa contemporània, vaig viatjar molt a l’estranger. Eren les acaballes del franquisme, la situació política provocava que els artistes tinguéssim molt poques sortides professionals.
Això et fa sortir del país.
Vaig anar primer a París, a estudiar a la Universitat de Vincennes, al departament de dansa i teatre. Nogensmenys ben aviat vaig veure que on hi havia l’avantguarda de la dansa contemporània era a Nova York. Vaig anar-hi a estudiar i és, de fet, el lloc on principalment m’he format artísticament. Vaig passar quatre anys entre París i Nova York. Eren els anys finals dels setanta i començaments dels vuitanta.
Quin tipus de dansa has treballat?
La meva formació és una barreja d’estudis de dansa clàssica, de jazz, de claqué… Disciplines que sempre han estat presents amb els diferents espectacles que he fet. He de dir també que he estudiat amb la Núria Quilez dansa tradicional catalana.
Si no ho tenim mal entès, també t’has endinsat en el cinema.
Sí. A l’any 1997 amb una pel·lícula de Rosa Vergés anomenada Tic Tac, i que va obtenir el premi Ciutat de Barcelona.
A Nova York no estaves sola, però.
No. Vaig coincidir amb una època en la que també hi vivien artistes com Perico Pastor, Carles Santos, Montse Colomer, Frederic Amat, Eugènia Balcells, Toni Jodar, Carme Macià, Cesc Gelabert… i ens trobàvem a ballar a una sala que es diu Roseland.
Aquest nom t’ha acompanyat durant força anys, no?
Sí. Tota la meva vida m’he dedicat a la dansa, a la coreografia i a la producció. Vaig fundar una escola de dansa i li vaig posar precisament aquest nom, escola Roseland, orientada fonamentalment a fer espectacle infantil i a fer escola pròpia amb infants. Una iniciativa que va sobreviure vint-i-set anys, amb tres-cents alumnes i molts professors.
I vas ser víctima del boom immobiliari…
Cert. Ens trobàvem en una situació de total especulació immobiliària i cada vegada més se’ns demanava més recursos per poder disposar del local, fins que arribà el moment en que no ho vàrem poder assumir i amb molt disgust vaig haver de tancar l’escola, un projecte amb una trajectòria de molts anys i amb molt d’èxit.
Com veus el panorama de la dansa a Catalunya?
Tot i que hi ha grans creadors, intèrprets i coreògrafs, crec que a la ciutat de Barcelona li manca una companyia nacional de dansa, que d’alguna manera garanteixi una sortida professional per a totes aquelles persones que s’hi dediquen.
Aquest fet condiciona el seu futur?
Si manca això, sempre s’estarà en crisi. La dansa requereix formacions consolidades, perquè cal un entrenament, unes disciplines quotidianes… Històricament les diferents administracions no van apostar clarament per la dansa. Així com amb el teatre hi ha diferents alternatives perquè el nucli professional pugui viure’n (televisions, doblatges…), pel que fa a la dansa no és el mateix cas: en no haver-hi una aposta institucional clara i ferma vers la dansa, la seva situació a Catalunya sempre ha estat en precari, malgrat iniciatives molt positives com les del Mercat de les Flors, per exemple. Per altra banda, la inexistència d’una xarxa d’espais estables per a la dansa ha impedit que s’hagi pogut consolidar.
Quina relació has tingut i tens amb l’ajuntament de Barcelona?
Des de fa anys he mantingut una relació intensa especialment amb l’Institut Municipal de Cultura, treballant amb molts esdeveniments de ciutat, des de l’època olímpica fins a grans esdeveniments com la cavalcada de reis, la Mercè, el carnaval, etcètera.
Actualment ets Cap de Festes i Tradicions de l’Institut de Cultura.
Sí. Ens encarreguem d’organitzar des d’aquesta àrea la Cavalcada de Reis, Santa Eulàlia, Món Llibre (que és la festa literària infantil) i la Mercè. Cal dir que quan parlem de festes tenim dos referents com a ciutat, que són la Laia i la Mercè. La Laia és una festa més per als barcelonins, la Mercè és més internacional.
Com institució, quina relació manteniu amb el teixit associatiu cultural?
Molta relació. Són com els meus fills. Aquestes festes són l’aparador d’aquest moviment festiu tan ric i variat que existeix a la ciutat de Barcelona i per extensió a tot el país. Aquesta relació està actualment molt consolidada a través, entre d’altres coses, del Protocol Festiu, per exemple.
Com a gestora municipal, com veus el futur?
Aquestes festes i manifestacions artístiques cal portar-les a l’excel·lència. Es tracta de cultura tradicional i popular però que no és incompatible amb la qualitat. Cal seguir innovant i perfeccionant. El meu objectiu com a Cap de Festes és que les entitats se’ls desperti aquest cuquet d’excel·lència, i cal possibilitar aquesta excel·lència des de l’Ajuntament .
Com veus el panorama festiu arreu del territori?
A Barcelona tenim de tot, contràriament el que passa a moltes poblacions de Catalunya que es concentren més en un o pocs aspectes concrets. És per aquest motiu que Barcelona és un aparador del que passa al país.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
