El món de les puntaires ha variat molt.
La puntaire tradicional era aquella dona que feia puntes per complementar els ingressos familiars (principalment en els segles XVIII i començaments del XIX). Molt possiblement, la imatge que més s’adiu al que acabo de dir és aquella en què la dona és a la platja fent puntes esperant que arribi el seu home que és pescador.
Tanmateix, els seus inicis són anteriors, no?
Cert. Inicialment les puntes es feien en fils d’or i plata, i òbviament els seus clients eren la reialesa. Un altre segment important que consumia puntes era i és l’església. També, però, per a aquells segments de la societat no tenien poder adquisitiu les puntes es treballaven en fil de pita. Encara ara hi ha llocs que treballen amb aquest material
Amb la industrialització es dóna el primer canvi.
Si, les dones s’hi van incorporar deixant de manera majoritària l’activitat de puntaires, ja que treballar a les fàbriques els representava majors ingressos. L’activitat de les puntaires va més o menys subsistint fins que als anys cinquanta del segle passat vàrem tenir un canvi qualitatiu, quan es treballen les puntes per plaer, per oci. Va ser a partir d’aquest canvi que va possibilitar que es veiessin d’una altra manera les puntes.
Es podria dir que hi ha una diferència entre les puntes realitzades a Catalunya de les que es fan a la resta de l’estat?
Sí. Les puntes més conegudes de l’estat són les realitzades a Camariñas, les d’Amagro… i la forma de treballar-les és amb fils molt més gruixuts, més tous que no els que es fan servir en les puntes que es realitzen històricament a Catalunya, que es fan amb fil molt prim, -de cotó o bé de seda, en el cas de les blondes- i que brinden com a resultat un treball més valuós. La qualitat és el que ens caracteritza.
La presència de les puntaires al territori.
No només n’hi havia a la costa sinó que també les puntaires estaven presents a altres territoris de Catalunya. Per exemple al Baix Llobregat, on es feien les puntes negres, les mantellines característiques, en contraposició per exemple a les mantellines blanques i les de clor cru que es feien a la costa del Maresme.
Actualment la gran majoria de les puntaires estan situades a la demarcació de Barcelona. La zona on menys n’hi ha és cap a Lleida, un fet en part motivat per les dificultats de poder disposar de professorat i persones expertes que els puguin ajudar a incorporar noves tècniques.
Abans ens heu comentat que els anys cinquanta del segle passat apareix el fenomen de la creació de puntes com a plaer, com a activitat d’oci.
Sí. De fet durant tot el segle passat es donen diverses iniciatives de foment de les puntes. Penso per exemple en la que va dur a terme Francesca Bonnemaison i la seva Escola de la Dona, amb una fundació en la que està implicat l’Ajuntament de Barcelona… fins que arriba un moment -parlo ja dels anys vuitanta-, que un grup de puntaires es reuneixen a la plaça del Pi de Barcelona per manifestar la vigència d’aquesta activitat i iniciar-ne un procés de reconeixement públic. D’aquest procés neix la primera trobada de puntaires al carrer que es va fer a Arenys de Mar, ara farà vint-i-sis anys. La nostra associació va néixer al cap d’un any. Enguany farem el nostre vint-i-cinquè aniversari.
Aquest fenomen s’emmarca plenament en el fet associatiu.
Sí. El fenomen associatiu també es dóna amb les puntaires. No és gens corrent que a escala internacional es doni el cas de tants associats. Tenen un altre esperit, més individual i no tan associatiu.
Si no ho tenim mal entès la iniciativa de crear l’associació va partir d’un home…
Sí, del senyor Jordi Palomer, director del Museu Marés de la Punta d’Arenys, amb la col·laboració, però, de tot un munt de puntaires d’arreu. Actualment som mil cinc-cents socis que formem l’associació. Hem arribat a ser tres mil, però.
Actualment hi ha homes puntaires?
Si, n’hi ha alguns i per cert treballen molt bé. Són bons, molt bons. Tanmateix, els socis majoritàriament són dones.
Parlem una mica dels mestres, de com s’ensenya a confegir puntes.
Jo crec que hi ha l’antiga escola i la nova. Els mestres que provenen de l’escola de puntaires, que d’alguna manera els podríem identificar com de la nova escola, tenen una altra manera d’ensenyar. És més oberta, planera… En haver pogut treballar no sols les antigues tècniques sinó també les noves, tenen una actitud més oberta i menys patrimonialitzada de l’activitat. S’ha de dir també que no totes les persones que estan interessades en fer puntes ho estan de la mateixa manera. N’hi ha que només volen fer l’activitat més o menys puntual sense massa complicacions, com entreteniment. A aquest col·lectiu ja els està bé de dominar només alguns aspectes tècnics de la punta, no els cal qüestionar-se res més.
El proper mes de maig organitzeu la vostra trobada anual, que aquest cop serà a Barcelona. Parleu-nos-en una mica.
Sí. Estem molt il·lusionades. Ens trobem en aquests moments en plena voràgine de la seva organització. Tenim bona resposta de totes les administracions, però en les actuals circumstàncies els ajuts seran molt ajustats, molts d’aquests ajuts seran de divulgació i de presència al carrer.
Que destacaríeu d’aquesta celebració?
Un dels actes amb més càrrega simbòlica serà el que realitzarem al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 26 de maig proper. Ens fa molta il·lusió poder fer-lo en un indret tan simbòlic per a la ciutat i el país.
L’altre, òbviament és la Diada de la puntaire que tindrà lloc al passeig de Lluís Companys, la presència de puntes a tot un seguit d’aparadors de comerços de Barcelona, l’edició d’un llibre, una exposició…
La punta catalana davant de la punta internacional.
No tenim suport institucional. Això motiva que la nostra presència internacional -malgrat que les puntes catalanes siguin de molta qualitat i que no tinguin res a envejar a les que es realitzen a d’altres indrets- no sigui l’adequada.
S’apropa Sant Jordi i fa anys que elaboreu un punt de llibre fet amb puntes.
Sí. L’original el fem en puntes i l’imprimim. El trametem a totes les sòcies i persones del nostre entorn. Aquest any és especial perquè hem convocat un concurs infantil per escollir-lo. Vam tenir vuit propostes de nenes d’entre 8 i 12 anys. Una molt bona experiència.
La vostra entitat ha estat una de les darreres a incorporar-se a l’ENS.
De fet cal dir que al venir de la Confederació d’Agrupacions de Cultura Tradicional Catalana, que darrerament s’ha fusionat amb l’ENS, ens trobem com a casa, si bé tenim la sensació d’estar més recollits. Nosaltres ho necessitàvem.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
