Terrassenc de naixement i de vocació, durant molts anys ha estat involucrat en diferents entitats de cultura tradicional de la seva ciutat. Els anys noranta va tenir l’oportunitat de treballar durant deu anys en aquesta mateixa casa (el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, CPCPTC) de què ara és nou director, la qual cosa li permeté conèixer la realitat de la cultura popular i tradicional des de la vessant administrativa i de la gestió pública. Nogensmenys, també ha participat activament en grups d’estudiosos treballant, per exemple, en l’establiment de criteris d’actuació a les festes majors de cada ciutat.
Com a fundador de Vesc ha tingut durant aquests darrers anys una estreta relació i coneixement profund de tot allò que fa referència al món de la música en català.
L’entrevistem en un moment d’inici de la seva gestió, on tan sols ha tingut temps de prendre contacte amb les noves responsabilitats.
Quina va ser la vostra primera relació amb el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana?
Jo em vaig integrar al Centre a l’època en què es coneixia com a Secretaria de Difusió Cultural, adscrita directament al conseller. Va ser el moment en què es concretà la creacio del CPCPTC. M’encarregava de temes d’organització. Recordo encara la quarta, i darrera, Expocultura feta el 1994.
I amb el moviment associatiu cultural?
Vaig conèixer tot aquest món a partir de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Era el moment en què hi havia uns forts enfrontaments entre iniciatives associatives privades (ateneus i similars) i equipaments de gestió pública. És a dir, entre el tema de la titularitat i la gestió.
Jo pensava que això s’havia clarificat en gran mesura, però veig que no i que hi continua havent aquest recel. Actualment es dóna la paradoxa que un equipament de titularitat pública pot ser gestionat per iniciativa privada, però que un equipament privat tingui servei públic costa encara molt que s’entengui.
Pel que fa a la dinàmica del CPCPTC, molt possiblement hi ha estat més present l’aspecte de cultura tradicional que no pas el tema associatiu pròpiament dit. Tanmateix, no crec que fos bo separar ambdós aspectes. Cal potenciar-los i generar col·laboracions i lectures de caràcter més transversal.
Actualment es dóna la paradoxa que un equipament de titularitat pública pot ser gestionat per iniciativa privada, però que un equipament privat tingui servei públic costa encara molt que s’entengui.
El PecCAT (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya) ha representat una forta sotragada per al moviment associatiu que gestiona equipaments de titularitat privada (la gran majoria històrics), però que té una clara vocació de servei públic.
Jo no sé quina ha de ser la clau que ha de desencallar aquest tema, però en l’aparat del PecCAT que parla d’aquests aspectes caldrà ser capaç d’assumir-hi les diferents sensibilitats que hi ha i molt possiblement se n’haurà de millorar el redactat.
Crec que la figura dels centres culturals polivalents són una molt bona proposta i un bon exemple per a moltes poblacions catalanes. Entenent que tant poden ser privats com públics, però que, ubicats en un territori en funció dels habitants, han de poder completar aquest mapa d’equipaments que presenta el PecCAT. Els ateneus i els centres culturals són aquests grans paraigües que històricament han aixoplugat i actualment contnuen aixoplugant de manera polivalent moltes entitats i iniciatives culturals i cíviques diverses.
…com menys gastem des de l’administració més recursos hi haurà per a les entitats i els agents externs.
Com a gestor musical, com veieu el panorama musical català?
En aquests darrers quatre anys s’ha aconseguit una forta implicació del jovent en això que es coneix com a nou pop en català, en la línia del que ja succeí amb el rock ara fa uns quants anys. El jovent d’ara torna a tenir ídols. Només cal recordar els Manel, Amics de les Arts, Antònia Font…
Pel que fa a la música tradicional, som encara lluny d’aquests impactes i resultats, però ens trobem actualment amb molt bons intèrprets instrumentistes (acordió diatònic, sac de gemecs, gralla, flabiol…), amb bons lutiers, bons mètodes d’aprenentatge… El que ens cal ara és aconseguir bones produccions.
Com veu la conselleria tota aquesta realitat musical?
La conselleria té la voluntat de promocionar i potenciar tots aquestes aspectes de la música i de la cultura. Tant és així, que el director del CPCPTC, per voluntat expressa del conseller, forma part del consell d’administració de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC).
Entenem que el sector de la cultura tradicional i de l’associacionisme genera noves ocupacions, noves insdústries. I és en aquest sentit que creiem que també aquesta veu de la cultura tradicional i de l’associacionisme hi ha de ser present.
En aquests darrers quatre anys s’ha aconseguit una forta implicació del jovent en això que es coneix com a nou pop en català…
Des de l’Ens tenim molt clar que cal iniciar un procés de reflexió sobre el CPCPTC i que s’ha de fer de manera oberta i participativa, comptant amb el sector.
Actualment, ens trobem en ple procés de racionalitzar les estructures no tan sols del Centre, sinó també de tot el Departament de Cultura. Som conscients del moment de fragilitat pressupostària que tenim. En aquest sentit, sabem que com menys gastem des de l’administració més recursos hi haurà per a les entitats i els agents externs. I això és bo. La llàstima és que s’hagi de fer quan no hi ha recursos!
Ara ens trobem en un moment que hem de donar respostes a curt termini, però som molt conscients que cal desenvolupar propostes a quatre i a deu anys vista.
A curt termini —de març a juliol—, creiem que hem de fer un treball conjuntament amb les federacions, enteses com a representants de tots uns col·lectius associatius. Si amb les federacions aconseguim planificar, dissenyar i identificar quines són les eines o els recursos que d’una manera transversal puguin servir a tot el seu sector, seria magnífic. En aquest sentit, els de l’Ens hi sou convidats precisament pel vostre aspecte suprafederatiu.
D’altra banda, cal tenir molt present que actualment a totes les administracions públiques hi ha una tendència clara al desmantellament d’estructures, a aprimar l’administració.
El que sí que us puc dir, però, és que em poso jo mateix i el personal que calgui del Centre a la vostra disposició per a reflexionar-hi en profunditat.
Us vull dir també que tenim la voluntat de fer molt més plural el Consell Assessor de Centre. Hem de poder aconseguir que les diferents òpiques i sensibilitats s’hi puguin sentir representades i que, especialment, l’associacionisme s’hi pugui sentir còmode.
Òbviament, si és així, ens hi trobareu i podeu comptar amb la nostra predisposició a participar-hi activament.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
