Per què el nom d’Enrique Morente?
El vam escollir perquè era una persona compromesa, amb veu pròpia. Una persona que buscava la veritat, la bellesa… I era molt antifranquista.
Tanmateix, el fenomen associatiu andalús mai no t’ha interessat..
Cert. Una cosa són las Casas de Andalucía, cases regionals sorgides a partir dels anys vuitanta, i una altra han estat les penyes flamenques desenvolupades els anys setanta i durant part del vuitanta. Cal diferenciar els dos models.
Explica’t.
Les penyes estaven més focalitzades al voltant del tema artístic, al fenomen del flamenc, una cultura que va néixer a Andalusia però que té arrels a tota la Mediterrània. Una cultura gens superficial. Les Casas de Andalucía són una altra cosa, molt tancada i nostàlgica.
Per altra banda la penya s’utilitzava també com a espai de formació, de sensibilització social i política, organitzava activitats diverses, xerrades, presentacions, cinefòrums…
Com acaba l’experiència de la Penya Flamenca Enrique Morente?
L’any 1978 ens adonem, arran de la campanya de les eleccions del Partit Socialista Andalús al Parlament de Catalunya (on treuen dos diputats), que podem ser utilitzats… I com que tot plegat ens recordava massa Lerroux, la vam desfer, per no caure en aquesta mena de situacions
Cal tenir en compte que els anys vuitanta totes les penyes flamenques desapareixen i comencen a sorgir les cases regionals, entitats molt estanques i molt ajudades directament per la Junta d’Andalusia.
Havíem cobert una etapa de lluita activa ciutadana i veïnal. No calia quedar-se en aquesta nostàlgia que pot convertir-se en perversa.
També participes a l’Ateneu Popular 9 Barris.
Aquest és un model que sorgeix en aquell moment i que és molt més interessant que els casals de joves, per exemple , o bé els centres cívics, ja que compta amb la participació activa dels veïns i socis en la seva gestió quotidiana, es tracta d’un projecte sorgit d’un procés de lluita de barri.
Parlem una mica dels inicis dels “Altres andalusos”.
El 1998 al Parlament de Catalunya es discuteix la nova llei de normalització lingüística. Aquí la Generalitat s’equivoca convidant al president de la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya) Francsico García Prieto al Parlament perquè vagi a parlar sobre la llei, en contra de la qual García Prieto havia amenaçat de recollir un milió de signatures. Els poders públics s’arronsen i cedeixen. Un gran error, ja que era ben clar que no aconseguirien les signatures. El que sí que va aconseguir però, van ser moltes subvencions. Aquesta situació és l’embrió dels “Altres andalusos”.
Per altra banda penso que aquest sentiment “vers l’andalús” desperta excessiu interès per part de la classe política catalana, jo crec que de manera negativa i perillosa.
Com s’arriba a concretar el naixement de l’associació?
L’espurna és una entrevista feta a García Prieto i publicada a La Vanguardia l’any 2005 en la qual arran d’una pregunta que li fa el periodista Luís Benbenuti sobre les subvencions, García Prieto es proclama representant de tots els andalusos que viuen a Catalunya reclamant més diners (“no ens donen ni un duro per andalús”). Això fa que ens comencem a reunir una serie de gent que creiem que Els Altres Andalusos som tota aquella persona que consideri que el Parlament de Catalunya ens representa a tots, sigui quin sigui el seu origen.
La FECAC actua com un partit polític però sense passar per les urnes. La Feria de Abril que cada any es fa a Barcelona és un monopoli econòmic. És com Port Aventura.
En concret, què heu fet com a associació?
Hem editat tres llibres i ens anem posicionant públicament sobre diferents afers relacionats amb aquest món. Volem fer una serie de retrats de persones d’origen andalús que han tingut un protagonisme callat i significatiu dins del moviment popular català.
A Lluís Cabrera se’l relaciona més amb iniciatives de caràcter artístic musical, però.
Arran de l’organització el 3 i 4 de juny 1977 de Les 30 hores de música popular per reivindicar l’Ateneu 9 Barris, connectem amb tota una serie de músics i d’experiències artístiques que ens obren unes perspectives diferents, fet que ens portarà més endavant a la creació del Taller de Músics.
Parlem-ne doncs. Si el seu origen és a 9 Barris, què hi feu, al Raval?
De fet hi anem a parar una mica per casualitat. Durant un temps vaig estar col·laborant en una editorial ubicada al Raval i un cop tancà vàrem desenvolupar el projecte del Taller de Músics. Era l’any 1979.
Que és el Taller de Músics?
El Taller és, bàsicament, una escola de música, però també un bar club (Jazz Sí), que programa música en viu cada dia de l’any, una discogràfica, una productora artística i un col·lectiu que s’identifica, des dels seus inicis, amb la problemàtica social del veïnatge, amb els seus anhels de progrés i amb tot allò que es deriva de les relacions humanes en un barri que, si més no en el moment de la fundació del Taller, ratllava la marginalitat.
Quins serien els seus trets definitoris?
És un encontre de músics de cultures diverses. Aquesta barreja ha esdevingut el seu tret emblemàtic. Tanmateix no fou ni pensat ni buscat, es va produir de manera natural, recollint les circumstàncies d’un moment de canvis polítics i sumant la vocació d’obertura en l’acollida de creadors i artistes de tot el món i la passió compartida pels barcelonins, als quals els nous temps portarien noves realitats. A aquest grup de persones els unificava el jazz, llenguatge que els permetria realitzar la seva tasca pedagògica, jazz entès com un mitjà i no com una finalitat, per se.
Des dels seus inicis l’ADN del Taller portava allò tan substancial en la trajectòria dels músics, com és aprendre, compartir, assajar, tocar… Tot plegat, amb l’objectiu de poder mostrar-ho des de l’escenari, que és tan important com la permanent formació musical.
Quina és la vostra situació actual?
Avui per avui som una escola amb vuit-cents alumnes, un centre oficial de Grau Superior (juntament amb l’ESMUC i el Conservatori del Liceu), una empresa amb cent persones vinculades -sumant professors i personal de gestió-, un club de música en viu, un departament de management i produccions, un segell discogràfic, tres orquestres pròpies en funcionament i al servei d’artistes i compositors de diferents disciplines, una companyia de dansa flamenca, un seminari internacional de jazz, flamenc i música llatina que va néixer amb l’escola… En definitiva, una organització que contribueix al desenvolupament de la nostra societat a través de la música.
Quina creus que és la situació de la música a l’escola…
Actualment hi ha més de dues-centes escoles privades de música, a banda de les municipals. Jo crec que un error de base és el de no haver fet l’ensenyament musical obligatori a primària i a secundària, on no hi ha un perfil de professorat especialista en música.
…
Els músics no poden ocupar les places de mestre i, en canvi, ens vénen mestres per preparar-se en música. Això és una certa contradicció, els qui estan preparats i motivats per donar classes de música no ho poden fer i en canvi els que sí que poden no estan preparats ni massa motivats. És per això que actualment hi ha tanta oferta pedagògica musical fora de l’ensenyament reglat.
Continuaríem parlant i parlant… el discurs de Lluís Cabrera dóna per molt, deixem força coses al tinter, però hem de posar aturador.
