Adrià Besó i Ros (1967, Torrent, L’Horta Sud) s’encarrega de l’inventari, la conservació i la difusió a la societat del ric patrimoni cultural de la Universitat de València. Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Història de l’Art per la UV, on imparteix classes, també va ser director del Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March des de 1996 i 2013. Després de la primera part de l’entrevista, en aquesta segona reflexiona sobre la gestió i preservació del patrimoni valencià, amenaçat per factors com l’abandó del món rural o la manca de coneixements per a la restauració.
Com va anar la teua primera experiència com a primer director del Museu Comarcal de l’Horta Sud?
Va ser tot un repte, ja que se m’oferia l’oportunitat de crear un museu des de zero. Calia adquirir un edifici, configurar les col·leccions, crear un discurs museogràfic… Va ser quelcom semblant al repte que per a qualsevol escriptor o escriptora suposa situar-se davant un full en blanc.
Alhora, va suposar també una gran responsabilitat, ja que pretenia fer un plantejament diferent del que oferien molts museus etnològics del nostre entorn. Més enllà dels objectes mostrats, havia de ser un museu relacionat amb la seua comunitat humana i amb el seu territori. I plantejar relacions d’uns objectes del passat, sense ús, que havien de servir per al present a través dels valors que contenien. Alguns són especialment necessaris en el moment actual, com ara el respecte al medi, el reciclatge o el consum de proximitat.
En resum, una experiència plena de bons records i agraïment envers les persones que van confiar en mi i em van donar aquella oportunitat, sentiment que tinc també envers l’actual directora i totes les persones que, posteriorment, han continuat i continuen impulsant el projecte, que ja va camí de complir un quart de segle.
En què consisteix el teu treball com a responsable del patrimoni cultural de la Universitat de València?
M’encarregue de gestionar directament de les col·leccions històric-artístiques i de coordinar algunes línies de treball amb les persones responsables de les diferents col·leccions.
Es tracta, fonamentalment, de buscar un equilibri entre els tres pilars que constitueixen la gestió del patrimoni cultural: la identificació i l’inventari, la conservació preventiva i la restauració, i la difusió entre la societat valenciana i la comunitat universitària. Tot i que l’alumnat està de pas durant el temps que duren els seus estudis, és molt important que conega el seu patrimoni i l’estime, ja que el que avui és la Universitat de València no es pot explicar sense conéixer el solatge que la seua història, materialitzada en el conjunt de béns culturals, representa.
La utilització de mitjans digitals en aquesta difusió és una gran oportunitat i, per tant, un objectiu clau, ja que, en el món actual, els canals digitals tenen un pes molt important en la comunicació i la difusió de les notícies, del coneixement, i també del patrimoni cultural.
Què forma part del Patrimoni Cultural de la Universitat de València?
La Universitat de València es va fundar el 1499. Es tracta, doncs, d’una de les universitats històriques de l’Estat espanyol i d’Europa, i com a tal conserva un ric i variat patrimoni cultural. Un d’ells és l’històric-artístic, relacionat amb la seua vida i activitat institucional, on estaquen l’edifici històric de La Nau i la taula de la Mare de Déu de la Sapiència, de Nicolau Falcó, pintada el 1516, que és l’obra moble pròpia més antiga que tenim.
Arran de les desamortitzacions, les biblioteques universitàries foren receptores de llibres procedents dels cenobis exclaustrats. Això explica que conserve els fons de l’antiga biblioteca del Duc de Calàbria, procedent de Sant Miquel dels Reis, que conforma un dels millors conjunts de manuscrits i incunables d’Europa. A més del patrimoni propi generat per la seua activitat docent i investigadora, que es mostren al públic en una sèrie de museus i col·leccions museogràfiques permanents, com ara el Jardí Botànic, el Museu d’Història Natural, el Museu d’Història de la Ciència i de la Medicina, el Museu d’Història de l’Escola, o les col·leccions museogràfiques de l’Observatori Astronòmic i de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.
D’altra banda, en la dècada dels anys 1990, es va rebre la donació Martínez Guerricabeitia, un llegat format per més de cinc-centes obres d’art de denúncia social on hi ha obres d’artistes de reconegut prestigi.
A més a més, la Universitat de València disposa d’un patrimoni arquitectònic rellevant, com ara el mateix edifici de La Nau, o el Jardí Botànic, declarats Bé d’Interés Cultural (BIC); i un conjunt d’edificis al campus de Blasco Ibáñez que constitueixen mostres destacades de l’arquitectura del segle XX, com ara l’antiga Facultat de Ciències (actual rectorat), la Facultat de Medicina, l’antic Col·legi Major Lluis Vives —obra de Javier Goerlich— o les Facultats de Geografia i Història, de Filosofia i Ciències de l’Educació i de Psicologia i Logopèdia, projectades per l’arquitecte Fernando Moreno Barberà a finals dels anys cinquanta. En el seu moment, van ser obres primerenques de l’arquitectura del Moviment Modern a la ciutat de València. Tots ells han estat reconeguts com a Béns de Rellevància Local, que és la segona categoria de protecció per davall del BIC que atorga la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
Inventariar, conservar i donar a conéixer aquest patrimoni representa una inversió molt important de recursos econòmics, el que suposa un esforç afegit que han de fer les universitats històriques respecte de les que universitats més recents, que no disposen d’un llegat cultural tan voluminós. Però, sense cap dubte, al seu prestigi actual en la docència, la investigació i la transferència, el solatge d’aquesta herència cultural és un valor afegit que tenen les universitats històriques respecte d’altres universitats de més recent creació.
En què consisteix l’arquitectura popular?
Una de les definicions podria ser que és una arquitectura sense arquitectes, una arquitectura integrada en el medi que utilitza materials propis del seu entorn, funcional, que dona solucions pràctiques a unes necessitats concretes (habitatge, treball del camp, ramaderia, emmagatzematge…). Per això, la seua estètica es troba en la racionalitat i la senzillesa. Es basa en els tipus que, una vegada canonitzats, perviuen durant diversos segles.
Així doncs, l’interés d’una construcció popular no es troba tant en ser una obra única i irrepetible, com ho seria el cas de l’arquitectura culta, sinó en la seua major correspondència amb el tipus a la qual pertany.
A València, hi ha alqueries i masies que no conformen un tipus arquitectònic propi, com puga ser la masia catalana o el caserio basc. Una tipologia pròpia valenciana sí que pot ser la barraca, situada a les hortes, sobretot a les de València i Oriola, amb unes lleugeres diferències entre elles. Però, tot i que és un tipus propi, no caiguem en una visió reduccionista, ja que l’arquitectura popular valenciana és molt rica en manifestacions. A més de les tipologies que he esmentat abans, sols cal viatjar per qualsevol dels pobles de l’interior per adonar-se’n de la riquesa i diversitat de mostres.
Tot i això, és una arquitectura que es troba amenaçada si no es té cura a recuperar-la de forma adequada, per la falta coneixement i oficis necessaris per a les restauracions. Per això, el paper pedagògic, més que restrictiu, dels catàlegs municipals d’edificis protegits ha de ser molt important en aquest sentit. Si tenim en compte que aquesta arquitectura es troba en el medi rural, potser la principal amenaça és la despoblació i l’abandó dels espais i de les activitats agràries.
I l’arquitectura industrial?
És aquella que té una finalitat productiva, industrial, que és expressió del comerç i que es fonamenta en unes necessitats socioeconòmiques sorgides arran de la revolució industrial. Es tracta d’un concepte molt ampli.
A més de l’arquitectura merament productiva de fàbriques i factories, comprén la producció d’energia, les comunicacions —ferrocarrils, carreteres, ports—, el patrimoni agroindustrial, els equipaments col·lectius de les ciutats —escoles públiques, hospitals, mercats, escorxadors, enllumenat públic, xarxes de distribució d’aigua potable, clavegueram, etc.— i l’arquitectura comercial, entre d’altres.
En l’àmbit valencià, és un patrimoni poc conegut, tal vegada per la seua recent valorització i també perquè la industrialització valenciana ha tingut una base agrària, allunyada dels paradigmes industrials de Catalunya amb un potent sector tèxtil, o d’Euskadi, centrada en la producció sidero-metal·lúrgica.
Tot i això, conservem exemples rellevants, com les drassanes de la Unión Naval de Levante, el ric patrimoni de la siderúrgia de Sagunt o la factoria de l’Empresa Nacional Elcano, entre Manises i Quart de Poblet. Tampoc no podem oblidar-nos del conjunt de fàbriques del Molinar d’Alcoi o de la fàbrica Giner de Morella com a primerenques instal·lacions de les manufactures de la llana. Tampoc dels Mercat Central i del Mercat de Colom de València o del Mercat Central d’Alacant. O dels grans magatzems comercials, com El Siglo, actualment seu del Centre de Cultura Contemporània Octubre a la ciutat de València. En fi, podríem continuar amb una llista prou més llarga.
Però també se n’ha perdut molt. Una de les principals amenaces es basa en les grans superfícies que ocupen, que s’han vist revaloritzades econòmicament amb el creixement de les ciutats. Durant el desenvolupisme urbà de principis d’aquest segle, s’han perdut conjunts importants com la factoria MACOSA, al carrer de Sant Vicent de València, per citar un exemple. Una solució salomònica aportada per la reforma de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià va ser la protecció de tots els fumerals industrials de rajola. No està malament, ja que ha suposat que s’aturaren els enderrocaments d’aquestes fites arquitectòniques. Però conservar un fumeral, que ocupa dos metres quadrats, no és conservar el patrimoni industrial. És quelcom semblant a protegir un campanar i enderrocar l’església del que forma part.
Quins són els teus projectes de futur?
Poder continuar aportant el meu granet d’arena a l’estudi, la construcció i la difusió del patrimoni cultural valencià des del meu treball docent, investigador i de gestió en la Universitat de València.
