Adrià Besó i Ros (1967, Torrent, L’Horta Sud) és llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Història de l’Art per la Universitat de València (UV), on imparteix classes. Ha estat director del Museu Comarcal de l’Horta Sud Josep Ferrís March durant prop de vint anys i des del 2018 és responsable de l’àrea de conservació del patrimoni cultural de la UV.
Les seues línies d’investigació se centren en l’estudi d’algunes manifestacions del patrimoni cultural relacionades amb els paisatges on s’integren, com ara l’arquitectura popular, l’arquitectura industrial i el patrimoni de l’obra pública, sobre les quals ha publicat diferents aportacions en revistes especialitzades i obres col·lectives. Ha inventariat el patrimoni etnològic immoble (1994) i l’industrial del País Valencià (1997-2005) i ha format part d’equips redactors de diversos instruments de planejament territorial, plans especials, plans directors de monuments i de catàlegs municipals de béns i espais protegits.
Quina relació hi ha entre país i paisatge?
El país és el territori vist de forma objectiva i el paisatge és una elaboració personal i, per tant, subjectiva, encara que també cultural.
Quan viatgem amb un mitjà de transport terrestre i mirem a través de la finestreta, estem veient tot el que hi ha al nostre voltant, però sols fixem la mirada en aquells elements o indrets que ens criden més l’atenció per la seua bellesa o per altres qualitats o valors que per a nosaltres destaquen de la resta. Ara bé, veure no és el mateix que mirar. El paisatge es construeix amb una mirada personal, subjectiva, fruit de la percepció. Tanmateix, aquelles persones que tenen uns dots especials per a la creació artística són capaces d’expressar i de materialitzar en una obra d’art —plàstica, literària, musical, fotogràfica…— el fruit de la seua mirada sobre una porció del país. Per això, les paraules país i paisatge tenen la mateixa arrel en moltes llengües.
Quina diferència hi ha entre paisatge in visu i paisatge in situ?
Alain Roger, filòsof i estudiós del concepte de paisatge, distingeix entre paisatge in visu i paisatge “in situ”.
Hem parlat del paisatge creat per la mirada —in visu— que es coneix més, ja que moltes persones associen el paisatge amb una pintura o una fotografia, amb una imatge seua creada. Amb tot i això, és menys freqüent parar-nos a pensar en el paisatge in situ i reconèixer-hi uns valors artístics, siguen o no intencionats.
Poques persones posen en dubte que un jardí és una obra d’art que es desplega sobre un territori, on s’empren materials diversos, com ara plantes, aigua, elements arquitectònics, etc., i on es creen alineacions, composicions cromàtiques, recorreguts… Ara bé, potser, costa més parar-se a pensar en valorar l’horta cultivada o els mateixos horts de tarongers com una obra d’art, tot i no ser creats amb una intenció o finalitat estètica com ho és el jardí. Però, igual que en un jardí, es combinen diferents formes i elements amb els mateixos resultats estètics. Per tant, ambdós són productes artístics, on la principal diferència és la intencionalitat. El jardí ja naix com una creació artística, mentre que l’horta o l’hort de tarongers són reconeguts a posteriori com a fruit de mirades estètiques.
Tot i que aquesta valoració del paisatge in situ no ha estat recentment considerada per la Història de l’Art com a disciplina acadèmica, al País Valencià, des de finals del segle XIX, s’ha reconegut un cert valor artístic a les terres conreades de l’Horta de València i als horts de tarongers de la Ribera del Xúquer i, per extensió, a totes les hortes i a tots els horts, el que ha contribuït a crear la imatge de València com un gran jardí, que sobreeixia de la resta, on la major part de l’agricultura era de secà.
Què s’entén per patrimoni cultural?
El concepte de patrimoni es consolida en el segle XIX, molt lligat al concepte de monument històric-artístic. Aquest s’entenia com un conjunt de manifestacions rellevants, úniques i irrepetibles, valuoses per les seues qualitats estètiques o per evocar etapes o fets destacats de la història de la nació. La màxima figura de protecció hi era l’anomenat monument nacional.
Des de la segona meitat del segle XX, el patrimoni s’ha anat ampliant en traspassar el límit del monument, entés com a obra mestra del geni creador, única i irrepetible, per parar atenció a aspectes relacionats amb les produccions culturals pròpies de les comunitats humanes, fins a incloure a finals del segle XX les manifestacions immaterials. Una de les característiques és que totes aquelles categories que es van sumant no exclouen les anteriors, per la qual cosa el patrimoni cultural comprén un ric i divers llegat de manifestacions culturals dels pobles.
Amb aquesta visió tan àmplia i inclusiva del patrimoni que es basa en el concepte de cultura com a forma d’expressió dels modes de vida, costums, coneixements, grau de desenvolupament artístic, científic, industrial…, qualsevol producte cultural no és patrimoni. El patrimoni cultural comprén una selecció de béns culturals de naturalesa molt diversa, als quals la comunitat atorga uns valors especials amb la seua apreciació i estima.
Quin és l’origen del patrimoni cultural d’un poble?
El concepte de patrimoni cultural en sentit modern naix a Europa a finals del segle XVIII en el context de la Il·lustració com a moviment cultural i de la Revolució Francesa com a procés polític.
La Il·lustració pretenia fer arribar la cultura a tots els estrats socials i la Revolució va crear les bases dels Estats moderns, de les nacions, que buscaven les seues arrels en la història. Una història que es fonamentava en el document –com a relat d’un passat gloriós– i en el monument, com a expressió o materialització d’aquell temps pretèrit que es pretenia rememorar. En aquest sentit, el Romanticisme i el patrimoni cultural van jugar, i continuen jugant, un paper molt important en la construcció de les identitats nacionals. I també hui en dia, ja que qualsevol manifestació cultural té un component identitari. Lamentablement, en el cas de guerres i conflictes entre pobles, els béns culturals són objecte de destrucció intencionada.
Què caracteritza el patrimoni cultural valencià?
És molt ric i divers en béns materials i immaterials. Trobem una gran diversitat de manifestacions a les comarques del nord i del sud, a les costaneres i a les de l’interior.
Si ens centrem en l’arquitectura popular, podem parlar de les casetes de volta del Baix Maestrat, de l’arquitectura de pedra seca a l’Alt Maestrat o els Ports, dels masets de la Plana, de les alqueries i barraques a l’Horta de València, de les cases d’Hort a la Ribera del Xúquer, dels riu-rau a la Marina… i podríem fer la llista molt més llarga.
Durant prou dècades, hi ha hagut, però, un desequilibri important. A tot Europa, el moviment romàntic va jugar un paper molt important en la construcció del patrimoni durant la segona meitat del segle XIX. A València, aquest moviment va estar encapçalat per la Renaixença, on va tindre una orientació regionalista. L’excursionisme va ser una forma d’identificar el patrimoni i de donar-lo a conéixer. I, en el cas nostre, aquesta tasca va estar en mans del Centre Excursionista de Lo Rat Penat. Durant els més de vint anys d’activitat, les seues excursions es concentraren en les comarques litorals de la província de València i, en menor mesura, en les d’Alacant i Castelló. El centralisme de València i de l’Horta va ser molt rellevant. Per això, el patrimoni del País Valencià ha estat construït des d’una visió ‘valencianocèntrica’ –estic referint-me a la ciutat– i que, per tant, no arreplega tota la diversitat. Aquesta construcció parcial és la que ha predominat durant bona part del segle XX.
Durant el tardofranquisme, vam assistir en molts llocs de la geografia valenciana a un ressorgiment d’associacions i moviments identitaris, els integrants dels quals ja no provenien exclusivament de les elits culturals, sinó del poble. Aquest sentiment d’autoestima sorgit des dels pobles i les comarques envers la seua cultura i el seu patrimoni ha estat un element clau per a revertir aquesta situació a partir de l’arribada de la democràcia.
Si prenem com a indicador el nombre de béns declarats d’interés cultural, veiem que la situació està prou més equilibrada, amb 560 a Alacant, 637 a Castelló i 736 a València.
Hi ha paral·lelismes amb el patrimoni cultural de Catalunya?
Prou. Estem a la vora de la Mediterrània; tenim una història i una cultura compartides. I això té el seu reflex en el patrimoni cultural.
Si comencem pels grans monuments, Santa Maria de la Valldigna va ser fundada pel rei Jaume II amb monjos procedents de Santes Creus i la Cartoixa de Porta Coeli amb monjos vinguts d’Escala Dei. L’arquitectura gòtica civil presenta uns trets homogenis, també la religiosa, que pertany al denominat gòtic mediterrani. La diòcesi de Tortosa s’estén entre les províncies de Tarragona i de Castelló, per la qual cosa moltes de les esglésies i manifestacions artístiques religioses presenten uns trets comuns.
Quant al patrimoni immaterial, la Muixeranga d’Algemesí va donar origen als castellers arrelats a les comarques de Tarragona, ja que els jornalers de la Ribera que anaven a segar l’arròs al delta de l’Ebre van introduir-hi aquesta tradició.
Per últim, podem fer esment del patrimoni agrícola o dels paisatges: els grans arrossars del Delta de l’Ebre o de l’Albufera, les vinyes del Penedès, de la Plana d’Utiel, dels Alforins o del Vinalopó, les terres d’oliveres…
En definitiva, estar a la vora de la Mediterrània imprimeix un caràcter que té el seu reflex en la cultura i en les diferents manifestacions que conformen el patrimoni cultural.
Finalment, la llengua com a expressió immaterial i com a mitjà d’interrelació personal i social, amb les diferents variants dialectals que l’enriqueixen.
Quins països han respectat millor el seu patrimoni?
L’exemple paradigmàtic és Itàlia. Des del segle XIII, s’aprecia una especial sensibilitat per la creació artística que ha continuat durant segles, podríem dir que fins a l’actualitat.
Açò es materialitza en una atenció a l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatge que gaudeix d’una tradició secular.
La sensibilitat social necessària per a conservar aquell llegat històric es troba més arrelada que en altres països. Endemés, Itàlia ha estat sempre al capdavant en les polítiques de conservació dels béns culturals, tant des del context acadèmic com polític i és un referent a nivell internacional.
Quin patrimoni cultural és fruit del conreu de la taronja al País Valencià?
El patrimoni cultural de la taronja és molt ric i divers. Podríem parlar del ‘país del taronger’, que s’estén per tota la franja litoral del golf de València, des de la Safor fins a la Plana de Castelló.
Però el paisatge per excel·lència el trobem als pobles del cor de la Ribera, en especial a Carcaixent, Alzira, la Pobla Llarga i Corbera, on, des de finals del segle XIX, es concentraren les principals mirades i produccions culturals sorgides d’aquestes mirades, com ara pintures, fotografies, obres literàries, targetes postals, pel·lícules… que el van exaltar com un bell jardí.
No debades el taronger, fins a l’embranzida comercial produïda a mitjan del segle XIX, havia estat un arbre ornamental de jardí. L’element destacat d’aquest paisatge són els horts burgesos, amb les seues cases, motors, bases per al reg i jardins ornamentals. Aquest desenvolupament agrícola va propiciar un desenvolupament industrial per a produir inputs, on destaquen indústries químiques, magatzems d’adobs i, com no, els magatzems de taronja, on despunten els exemples emblemàtics de José Ribera a Carcaixent i de Peris Puig a Alzira, a més dels interessants conjunts que encara es conserven prop de les estacions d’Algemesí o de Castelló.
Potser el patrimoni més feble en aquest moment siga el paisatge, per la crisi de rendibilitat que afecta la producció citrícola, que amenaça la pervivència del cultiu. Tot i això, pense que hi ha alternatives que, basant-se en una qualitat diferencial del producte i en la seua relació amb el paisatge i el seu patrimoni cultural com a imatge de marca, poden oferir oportunitats que garantisquen la seua rendibilitat i supervivència i, com no, el seu futur.
Quant a la seda, quin patrimoni cultural se’n va derivar del seu conreu?
Si el cultiu de la taronja encara és present, la producció de la seda ja és passat.
Quan parlem a València del patrimoni de la seda, el primer que ens ve al cap és la llotja, relacionada, entre d’altres productes, amb el comerç de la seda i del col·legi de l’Art Major de la Seda com a elements emblemàtics. Tanmateix, no som conscients que encara ens queda força patrimoni material relacionat amb la seua producció que és prou desconegut. Parlem de les cases on es criava el cuc de seda, amb interessants exemples, sobretot a les comarques de la Ribera Alta, i, en menor mesura, a l’Horta de València.
Es tracta de cases d’hort, alqueries o cases de poble que encara conserven a la planta alta les andanes; en alguns casos, estructures de fusta de vuit metres d’alçada amb dotze nivells, destinades a la cria del cuc de seda. S’hi troben en complet estat d’abandó per falta d’ús i per l’absència d’un just reconeixement.
En aquests espais, està el bressol de la seda, mai millor dit, ja que era on els llauradors i llauradores alimentaven els cucs de seda amb fulles de morera a fi que produïren una bona anyada de capoll. Una activitat que va ser molt lucrativa i dinamitzadora de l’economia valenciana en el seu moment. A nivell social, ens hem oblidat de la importància que va tindre.
En efecte, no podem oblidar que l’origen d’una part de la indústria tèxtil valenciana es troba en la filatura de la seda. Es tractava de mecanitzar allò que moltes persones feien a les seues cases amb torns manuals.
Afortunadament, es conserven destacats exemples, com ara la Batifora de València, rehabilitada com a centre cultural i esportiu —que, a més, va ser la primera fàbrica on es va instal·lar un motor a vapor a València el 1838— o la fàbrica de Vinalesa, fundada el 1770 per l’industrial Joseph Lapayese, que actualment acull la casa consistorial i altres serveis municipals. Però la creu la trobem en la fàbrica Lombard d’Almoines, creada el 1848. Tot i haver estat inclosa dins el Pla Nacional de Patrimoni Industrial en ser un dels elements representatius del patrimoni industrial valencià, es troba en complet estat d’abandó.
A més, la seda ha generat un ric patrimoni cultural relacionat amb els productes elaborats amb aquesta matèria, com ara l’espolí, i tota la cultura immaterial dels velluters, una activitat artesanal que està en risc de desaparició per falta de transmissió de l’ofici.
Durant els darrers anys, la Universitat de València ha liderat el projecte Silknow, un projecte de recerca europeu de posada en valor i difusió a través de les TIC del patrimoni seder que es conserva en diferents museus i col·leccions d’Europa. El projecte ha estat guardonat amb un premi Europa Nostra en la convocatòria del 2022. Tot i que ha estat una fita important, aquests treballs necessiten estar acompanyats de polítiques de gestió per part de les administracions que es traduesquen en una protecció i difusió efectives.
