Reinserir persones privades de llibertat a través dels castells. Aquest és l’objectiu del projecte “Una nova pinya”, impulsat per treballadors de la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciària (UHPP) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, juntament amb membres de la colla castellera Vailets de Gelida. El projecte va néixer el juliol d’aquest any des de la Unitat de Salut Mental del centre penitenciari Brians 1 i des d’aquest novembre ha començat a la Unitat Psiquiàtrica de Brians 2.
Parlem de com funciona la iniciativa i de la rebuda que està tenint amb en Juanjo, el president de Vailets i coordinador del projecte i també Tècnic de Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI) de la UHPP del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, la Diana, que com en Juanjo és TCAI de la UHPP i membre del projecte, la Laura que és integradora social de Brians 1 i membre del projecte, en Dani Palacios que és secretari de Vailets i col·laborador del projecte i en Dani Pou, tresorer de la colla i col·laborador del projecte.
En què consisteix el projecte?
L’objectiu és apropar el món dels castells als pacients de la Unitat de Salut Mental del centre penitenciari Brians 1 i poder oferir-los una oportunitat per reinserir-se a la societat. A part de fer un treball de rehabilitació, el que és més important és la lluita contra l’estigmatització de la salut mental i de la privació de llibertat.
El projecte té dues fases, una de teòrica i una de pràctica. La primera té tres sessions en les quals expliquem als pacients tot el que han de saber sobre el món dels castells. A la tercera sessió es fa una part pràctica amb els col·laboradors de la colla dels Vailets de Gelida on se’ls ensenya com s’han de col·locar a una pinya. Quan han acabat les tres sessions teòriques, passem a les sessions pràctiques que és quan anem a les diades castelleres i fem castells.
D’on surt la idea?
Aquesta idea surt el 2016 després de fer dues sortides a diades castelleres des de la Unitat de Psiquiatria de Brians 1. Allà hi participaven els Vailets de Gelida i veient l’interès que mostraven els pacients, vam pensar que podríem fer un projecte conjunt que permetés que els interns poguessin tenir eines per a reinserir-se a la societat a través dels castells.
Quina és la rebuda per part de les colles castelleres?
Estem molt orgullosos de tots els castellers amb els quals hem coincidit, perquè no hi ha hagut mai cap casteller que hagi preguntat, per exemple, quin delicte han comès ni quina malaltia tenen, i això per nosaltres és molt important. L’únic que ens demanen és com es troben, si els agrada l’activitat, si repetiran… preguntes que farien a algú que vingués per primera vegada. Això fa que ells se sentin com un membre més de la colla. Els mateixos pacients estan sorpresos d’aquesta reacció, perquè també tenen l’estigma a dins. A aquesta actitud dels castellers li donem molt valor, perquè la inclusió consisteix precisament a tractar a tothom per igual, sense prejudicis.
I per part dels pacients?
La seva resposta és molt satisfactòria. Tots els pacients que participen del projecte estan molt contents, i de fet alguns dels que ja han sortit de la presó s’han posat en contacte amb nosaltres per formar part de la colla castellera. Ens quedem amb la frase d’un pacient que després de fer un castell va dir que s’havia sentit útil. Creiem que aquesta frase resumeix molt bé la sensació que tenen de sentir-se part d’un col·lectiu i de ser una peça rellevant de la pinya.
Quin impacte té en la salut mental d’aquestes persones?
L’impacte és molt bo. Els companys de psiquiatria ens diuen que es nota molt el canvi en l’autoestima dels pacients, en la projecció dels seus plans de futur…
Els que treballem amb ells hem notat un canvi en el tracte que tenen amb els professionals, que és molt més proper i sincer i ens tenen molta més confiança. També es nota en la millora de les relacions personals que tenen amb la resta de pacients. Això és una de les coses que està fent que aquest projecte ens estigui mostrant resultats molt positius.
Com a membres dels Vailets de Gelida, quines són les impressions que en teniu?
Pels que no treballem al Parc Sanitari ni a Brians és una experiència molt enriquidora. Les vegades que hem anat a la presó ens hem sentit molt bé, perquè hi ha professionals que vetllen perquè tot vagi bé. Els interns s’obren amb tu i parles dels castells i comparteixes una estona fent allò que t’agrada fer, i quan et sents així dius, això funciona.
Els col·laboradors són molt importants perquè és amb qui els pacients s’obren més i amb qui agafen més confiança, ja que els altres no deixem de ser treballadors. Tot i això, sí que s’està trencant la barrera i quan sortim a les diades tenim un tracte molt més proper que quan ens trobem a dins del centre.
Al principi del projecte ens recomanaven que no els hi diguéssim de quina colla érem ni a on vivíem, però nosaltres creiem que si el que volem és que es reinsereixin al cent per cent, no ens hem d’amagar de res. És crucial que tinguin una segona oportunitat a la vida i que puguin entrar en un cercle sa fora del camp tòxic on estan immersos. Nosaltres a la colla som com una família, i els hi volem donar la possibilitat que ells en puguin formar part.
Hi ha algun criteri d’exclusió?
Sí, que no poden haver comès cap delicte vers infants o dones. És important perquè és una activitat amb molt contacte físic i on també hi ha moltes criatures i amb això cal tenir precaució.
Una de les peculiaritats és que sortiu a fora de la presó i que els pacients poden participar de la vida quotidiana. Heu tingut dificultats per a poder sortir del centre?
Sí, això té a veure amb els protocols de seguretat. Els centres penitenciaris t’obliguen a portar uns controls molt precisos. Has de demanar amb antelació el permís per sortir especificant exactament quan marxaràs i a quin lloc aniràs. Tampoc podem fer difusió d’on anem, sinó que quan ha passat l’acte és quan diem on hem estat. Són coses que limiten una mica, però que s’han de fer per seguretat i per la privacitat dels pacients.
Teniu suport per part d’alguna institució o entitat que us permeti continuar el projecte?
Això costa una mica, però ho anem aconseguint. Tenim tres suports importants. Per una banda, el de la Coordinadora de les Colles Castelleres de Catalunya, que ens aporta difusió i material com samarretes que permeten identificar-nos com a grup enmig de les diades. Per altra banda, els Vailets de Gelida, que ens deixen les faixes i el material que necessitem. I, per altra banda, tenim el suport del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, que ens dona suport sobretot econòmic pel transport i per les dietes principalment.
Clarament és un projecte molt inclusiu. Creieu que la cultura popular és inclusiva?
Els castells, en general, sí. Només has de veure moltes de les colles de Catalunya, on hi ha diversitat d’ètnies, de persones, d’ideologies… I tots amb un mateix objectiu, que és fer castells, fer pinya i fer família. Al final les colles castelleres i sobretot les petites, som com una família.
Així i tot, la cultura popular hauria d’incloure més gent, de tots els àmbits, perquè la cultura fa família. La cultura popular és inclusiva, però no tothom està disposat a incloure. Aquí hi ha el gran problema. No qualsevol persona entra en un grup de teatre o a una coral. També hi ha colles castelleres on és difícil entrar, sobretot a les colles grans. Per això els portem a les diades de colles petites, perquè són a les que és més fàcil accedir a la gent. Aquestes diades més petites també ens permeten fer coses com dinar tots junts i això fa que es generi més cohesió.
Creieu que seria possible fer-ho extensiu a altres entitats de cultura popular?
I tant, no costaria gens apropar la cultura popular als centres penitenciaris. El que passa és que quan parles d’entrar en una presó, hi ha molta gent a qui encara li genera rebuig, i si a sobre parles de salut mental, encara més. I això és una gran lluita. Per molta gent és allò de “està molt bé la iniciativa, però a la meva colla no”. A moltes persones els hi sembla bé el projecte, però no tothom està disposat a fer-ho a la seva entitat.
El principal problema de tot això és l’estigmatització que hi ha a la societat cap a les persones privades de llibertat i també cap als pacients de salut mental. La gent que està a les presons ha comès delictes, però de delictes n’hi ha de moltes maneres, i tothom es mereix una segona oportunitat.
